Publicacions

Normalmente, en la consulta de psicología infantil y juvenil, la cosa funciona así: se hace una primera entrevista con la familia del niño, y una vez recogido el motivo de consulta y los datos más relevantes de la historia clínica, quedamos para conocer al paciente en cuestión (el niño o adolescente). 
Aquí llega un momento de incertidumbre para muchos padres, y es el cómo afrontar esta primera visita, cómo y qué decirle a vuestros hijos…

Cuando habléis con ellos, es imprescindible que lo hagáis de manera sincera y expliquéis cuales son los motivos que os han llevado a consultar y pedir ayuda, qué es aquello que os preocupa y que hay alguien que puede ayudaros…

Explicarles que no somos médicos, y que no llevamos bata blanca ni ponemos inyecciones. Tampoco somos profesores que pasan exámenes… Ni amigas de mamá o papá… Y mucho menos, alguien a quién acudís porqué “se portan mal” (entonces pensarán que ir al psicólogo es un castigo) y no querrán pasar de la puerta de la sala de espera. Decirles que somos alguien con quien pasaran un rato hablando, jugando y conociéndose… y que podrá ayudarles en la situación que se está viviendo. 

Los niños necesitan saber donde irán, con quién estaran, qué pasará… Esto les ayuda a estar tranquilos. Hay algo que también ayuda a esta tranquilidad, y es la confidencialidad. El hecho de saber que aquella persona a la que van a ir a explicar sus cosas no va a poder decir nada de su vida (incluidos a los padres) sin su consentimiento, les relaja. Este hecho se lo explico yo misma durante esa primera visita: “Todo lo que se hable en la consulta queda entre nosotros, a no ser que se corra el riesgo de hacerse daño a él/ella mismo/a o a otros”. 

También es importante que se les explique que no tienen un problema que el que sólo ellos deban buscar soluciones, sino que se trabajará tanto con ellos como con la familia (incluso con la escuela, si es necesario).
Es importante también saber que no siempre se acude al psicólogo porqué haya un trastorno grave o un problema de salud mental. Muchas veces, las familias sólo acuden porqué necesitan apoyo, asesoramiento y orientación, ante una situación concreta que se está viviendo. Cada vez es más frecuente que las personas acudan a la consulta psicológica pidiendo ayuda para solucionar inconvenientes cotidianos del día a día (cómo poner límites, dificultades escolares, problemas de conducta…). La mayoría de estos niños no presentan ningún trastorno mental, y con asesoramiento familiar y sesiones de orientación y seguimiento se solucionan muchas de estas dificultades. Incluso, hay ocasiones en que cuando ya tratamos con adolescentes, son ellos mismos los que piden ir al psicólogo, ya que están en un momento frágil en que consideran que una persona aliena a la familia y más objetiva, le podrá ayudar a afrontar unas determinadas situaciones de manera más adecuada. 
Mamás, papás, no tengáis miedo de consultar vuestras preocupaciones y poneros en manos profesionales siempre que lo creáis necesario. Pedir ayuda no es signo de debilidad, todo lo contrario, es signo de valentía, porqué no os da miedo reconocer que hay momentos que os desbordan y en los que todos necesitamos una mano. 

Fa dies que molts dels motius de consulta, tant en més petits com en grans, és la gestió d’emocions. Com a gestió d’emocions entenem COM FEM FRONT, d’una manera adequada, a les situacions que anem vivint en el dia a dia, sense que aquestes ens desbordin.  
Sentir nervis, estar trist o estar enfadat, és del tot normal… però quan la magnitud d’aquestes emocions és extrema, i no ens deixen afrontar les situacions amb unes bones estratègies, tenim un problema. 
MARXA ANSIETAT!!

Ansietat, nervis, angoixa… és el que sentim quan el nostre cos ens diu que alguna cosa no funciona bé. 

Pot aparèixer després d’una situació o època més angoixant, quan ens relaxem… Moltes vegades, mentre dura la situació, tirem amb tot cap endavant, sense adonar-nos que ni el nostre cos ni la nostra ment aguanten tanta pressió. I és quan aquesta acaba, que apareix. 

A vegades, pot aparèixer abans de que es doni la situació, perquè no és la situació en sí la que ens provoca estrés, sinó la manera com la percebem nosaltres i els missatges que ens donem en relació a ella (són aquests missatges els que fan que la situació ens acabi sobrepassant). Aquests missatges solen ser d’exigència i autosufiència cap a les nostres capacitats i “deures”. Poden ser de l’estil: 

– Jo sol/a puc amb tot. No necessito que ningú m’ajudi…

– Em necessiten…

– Quan jo no hi sóc, les coses no surten bé…

– He d’arribar a tot

– He de fet tot el que em demanen

– No em puc equivocar

– No els puc fallar

– He de mantenir-me fort/a perquè els altres estiguin bé

– He d’estar bé amb tothom

– Això no em satisfà, però segur que si tingués…

– No puc… 

– Tothom ho pot fer menys jo…

– No em puc equivocar…
Aquests pensaments i ordres, i molts més, provoquen un estrés afegit al de la situació que estem vivint. Impliquen una exigència excessiva, i cada vegada, més difícil d’assolir… perquè un cop haguem arribat a un objectiu, considerarem que no és suficient, i sempre ens demanarem més. 

Són CREENCES IRRACIONALS, pel que hem d’esforçar-nos en detectar-les i canviar-les. Al funcionar de manera automàtica, són difícils de veure a simple vista… i és per això que és important fer un exercici d’introspecció dels nostres propis pensaments (són els deures que jo sempre poso a la consulta). 
L’ANGOIXA l’hem d’aprendre a escoltar. Tal i com a la feina coneixem el soroll de l’alarma d’incendis i el pla d’evacuació necessari, també hem de conèixer la nostra alarma i el protocol per a fer-li front. 

Quan una situació ens resulta estressant, rebrem senyals diferents (i molt personals): insomni, sensació d’ofec, suor, palpitacions… sembla que un globus s’infli dins nostre i ens apreti… dificultant que respirem bé… L’angoixa acostuma a presentar-se de manera gradual, i augmenta quan no li fem cas…

La nostra tendència natural, un cop apareix l’angoixa, és evitar l’aparició posterior, utilitzant mitjans poc adequats: evitant les situacions similars a la que hi havia en el moment en que ens va donar el primer atac, preocupar-nos per la pròpia salut i tenir por als atacs d’ansietat, anticipar els futurs atacs, medicar-nos per fer-la desaparèixer de seguida sense reflexionar de perquè apareix… 

En la majoria dels casos, l’angoixa continuarà apareixent i augmentant gradualment (tant els símptomes com la freqüència), fins que decidim fer canvis en el nostre estil de vida. 

Fa un temps, ja vaig parlar sobre l’angoixa en un article, i la comparava amb un globus intern… Hem d’imaginar l’angoixa com un globus que es va inflant dins nostre. Cada vegada que evitem o ens preocupem per la situació angoixant, aquest globus es va inflant una mica més… I si no fem res al respecte… no ens adonarem de la grandària del globus fins que estigui a punt de petar.

En canvi, si fem un treball introspectiu, és possible afrontar la situació i reduir el globus de l’ansietat. Aquest treball tractarà de reflexionar sobre l’ansietat, preguntant-nos: quina situació ens provoca aquest estrès?; quins pensaments tinc davant aquestes situacions?; quines conductes duc jo a terme davant l’ansietat?; quant m’exigeixo davant aquesta situació?; la solució al problema està a les meves mans?; si no depèn de mi, perquè m’obligo a fer-me responsable…?

Aquest diàleg intern és molt important, ja que ens permet conèixer com pensem i com afrontem les situacions (en definitiva és “el que ens diem” el que ens provoca l’ansietat, i no la situació en sí), i ens permetrà reduir aquesta angoixa, si els missatges que ens diem són més racionals. 

A una persona que hi està acostumada a fer aquesta introspecció, li serà més fàcil abordar i afrontar les situacions d’estrés que la vida ofereix… però a vegades, no hi ha prou, i cal la guia d’un professional per a fer-hi front i adquirir la fortalesa mental que en ocasions necessitem… però sempre, el primer pas, serà escoltar el nostre cos.