ELS “MANAMENTS” DEL NADAL

ELS “MANAMENTS” DEL NADAL

Dos setmanes i Nadal! Els carrers són plens de gent, els centres comercials “a tope”, les nadales sonen i les llums ja estan enceses. Amb tot això, s’inicia també la frenètica cursa de les compres! I jo sóc la primera en caure. Cada any, el 7 de gener, em dic: “l’any que ve menys regals, i a més, amb anticipació! No penso esperar a l’últim moment!” Us penseu que ho he fet? “Ni hablar”. Aviat arriba el tió, el pare Noel, els Reis Mags, i tothom compra, i compra, i compra!

Els més petits fan interminables cartes, assenyalen tot dels catàlegs de joguines, i a nosaltres, ens costa posar fre! I si no som nosaltres, són els avis, els tiets o els veïns, i acabem les festes tips de menjar i de regals!

Però si una cosa té de bo no haver començat a comprar és que, si us plau: CONTROLEU EL NOMBRE DE REGALS QUE REBEN ELS NENS EN AQUESTES FESTES!!! I ALS GRANS TAMBÉ!!! L’excés no és bo, de fet, fa que no valorin les joguines (o altres regals), que s’avorreixin més fàcilment i que no parin atenció a res.

I a més de controlar, intenteu seguir “els manaments dels regals de Nadal”. Evidentment, no són premises obligatòries per ningú, però sí que són tres paràmetres en que la majoria de psicòlegs coincidim a l’hora de regalar:

“ELS REGALS HAURIEN DE SER TRES: alguna cosa que es desitgi, alguna cosa per llegir i alguna cosa per a compartir” (i aquests paràmetres poden servir tant per adults com pels més petits de la casa).

ALGUNA COSA QUE ES DESITGI: aquest és el més senzill de triar, perquè bàsicament, és amb el que més il.lusió ha estat parlant aquests últims dies i que, només per veure la cara que posarà a l’obrir-lo, ja n’hi ha prou! (I amb un d’aquest estil, ja en tenen prou).

ALGUNA COSA PER LLEGIR: un conte, un llibre, un còmic. Cal triar un llibre adequat a l’edat de cadascú, però és important que no falti un llibre a cap casa, i que poguem aprendre a gaudir de la lectura.

ALGUNA COSA PER COMPARTIR: aquest regal hauria de ser quelcom per compartir amb al família (parella, amics, germans…). L’important és que aquest regal impliqui temps junts gaudint d’alguna activitat (és una mica trist regalar temps, però és el regal més preuat que hauríem de fer als que més estimem, tot i que no només hauria de ser per Nadal).

Si seguim aquestes premises, potenciarem que qui rebi els regals aprecii allò que rep, evitant fer créixer més aquesta societat de consum en la que vivim, on moltes vegades confonem la felicitat amb el tenir (tenir més diners, més joguines, una casa més gran o un cotxe més potent). Si com a adults no volem tenir aquests valors, tampoc hem de permetre que siguin aquests els que impregnin als nostres infants (perquè sinó tindrem fills infeliços, buits si no tenen tot allò que volen i acostumats a tenir tot de manera immediata). La societat ja és prou ràpida, gairebé tot és accessible…, però podem ensenyar que a vegades, les coses no són tan fàcils, i requereixen un esforç l’aconseguir-les, i que no cal tenir tot i de tot per ser feliç. Amb els regals de Nadal (i en qualsevol moment de l’any) és una bona oportunitat per transmetre-ho.

Aprofiteu al màxim aquestes festes. Són moments d’estar junts, per educar, per gaudir, per crear records… No recordeu les vostres pròpies festes de Nadal d’infantesa? Avui, aquests dies, estem creant i donant forma als records que els més petits de casa tindran quan siguin grans. Penseu que el millor record, el que més es manté a la memòria, és aquell que va carregat d’emoció: una abraçada, una tarda junts, cantar nadales, riure fins no poder més (no recordaran el cúmul de paquets que han obert… això quedarà a l’oblit, però sí que recordaran que aquell dia el pare, la mare, els avis… ell/a mateix/a se sentien feliços, simplement, pel fet d’estar junts, perquè per ser feliç, es necessiten realment poques coses…

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2019!!! QUE EL PROPER ANY ES COMPLEIXIN TOTS ELS VOSTRES DESITJOS!!!

Anuncis

L’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS

Els pares del Manel arriben una tarda a la consulta. Per telèfon m’han fet cinc cèntims de que el motiu pel que venen és que el seu fill passa tota la tarda connectat a la consola.

Arriben amoïnats, molt preocupats. Diuen que ja no saben què fer, que han fet de tot… han passat per anar a les bones, i a les dolentes. I cap ha funcionat, diuen lamentant-se.

El Manel va a l’institut al matí. Fa 3r de l’ESO. Sempre ha estat un nen estudiós, de bones notes. Juga a hoquei tres dies a la setmana (més el partit dels caps de setmana) i sempre ha tingut bona relació amb els seus pares, té confiança en ells i sempre acudeix a ells si els necessita. Té una germana petita: la Natàlia, que té vuit anys. Des de fa un temps, però, tot és diferent. El noi afable, estudiós i responsable, s’ha esfumat. – És com si ens l’haguessin canviat – diuen els pares. -Abans arribava a casa, dinava, feia la feina, després anava a entrenament, sopava i dormia bé. Era un nen feliç. Els caps de setmana feia els partits d’hoquei i sortia a fer un volt amb els seus amics o quedaven per jugar a la consola. Però era una estona. Ara s’hi passa hores, inclús vol deixar l’hoquei per jugar més estona. Està irascible, tot el molesta, per tot crida o fa cops de porta. Té a la seva germana fregida, i a nosaltres també. Em sap greu parlar així, però el Manel té un problema, però no sabem com ajudar-lo. I clar, els estudis…, ha suspès vuit assignatures a la mitja avaluació-. La mare trenca a plorar… El pare la reconforta, amb els ulls brillants també. Impotència. La impotència d’aquells pares que no volen tirar la tovallola, però que ja no tenen més recursos per afrontar la situació, que se senten desbordats i que l’actitud del seu fill els supera.

 

 

 

La Organització Mundial de la Salut (OMS) ha donat a conèixer la nova classificació de malalties. En aquesta nova classificació, la Classificació Internacional de Enfermedades (CDI) es deixa de considerar la transsexualitat com a malaltia mental (ja era hora!), i s’inclou per primera vegada l’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS.

 

Poznyak, membre del Departament de Salut Mental i Abús de Substàncies de la OMS, fou el que va proposar el nou diagnòstic i va exposar que hi ha tres característiques principals de diagnòstic (o característiques del desordre de joc):

  • El comportament del joc té prioritat sobre altres activitats en la mesura en que altres activitats es duen a la perifèria (el joc és el top ten de les prioritats de la persona, deixant de banda altres activitats o rutines diàries). La condició duu a una angoixa i un deteriorament significatius en el funcionament personal, familiar, educatiu, ocupacional o altres àrees importants. També pot afectar a la son, a la dieta… (per la deficiència d’activitat física).
  • Falta de control sobre el joc (freqüència, intensitat i durada): la persona és incapaç de controlar la seva conducta cap al videojoc i no pot posar límit al temps que inverteix en aquesta activitat ni a les vegades que ho fa durant el dia o la setmana.
  • Inclús quan es donen conseqüències negatives, aquest comportament continua o s’intensifica (ha sorgit un patró de comportament persistent o recurrent de gravetat suficient).

Aquest patró de comportament pot donar-se a través d’internet (jocs online) o de manera digital personalment i l’OMS considera que són necessaris 12 mesos per a fer el diagnòstic, tot i que el plaç pot ser menor si es compleixen tots els requisits de diagnòstic i els símptomes són greus.

 

Com es pot veure, les principals característiques són força semblants a les característiques de diagnòstic dels trastorns per ús de substàncies i el trastorn de joc. De fet, ja hi ha qui anomena al videojoc l”heroïna digital”, comparant les imatges brillants i encisadores amb les substàncies més addictives del món.

 

 

 

Ara és el Fornite, el Maincraft, o algun altre el que està de moda. Però pot ser el FIFA o inclús el Pokemon o el CandyCrush.

L’edat de més afectació és l’adolescent, tot i que pot donar-se en edats més tempranes (a la consulta han arribat infants de 8 anys que ja juguen al Fornite) i també es pot donar en edats més avançades, tot i que és menys habitual (però sempre hi haurà qui jugui al Candy a la feina i això faci que no faci les entregues en el temps que s’espera o que s’endugui una bronca del cap per estar jugant a una reunió).

El patró essencial és el descrit a l’exemple: nois/noies que deixen els interessos que tenien fins ara per centrar tot el seu temps i atenció al videojoc. Baixa el rendiment acadèmic, perquè “necessiten” tot el seu temps lliure per jugar. Perden les seves relacions socials (diuen que ja es relacionen online, o que no els interessen). La relació amb els pares és dolenta (perquè són considerats “els inquisidors” que els hi prohibeixen jugar)… en definitiva, totes les àrees de la seva vida se’n van a orris. També la part emocional, ja que es tornen irascibles, susceptibles, la seva vida té un únic interès, i la seva autoestima serà millor o pitjor només depenent de la seva capacitat en el joc. Seran persones que estaran cada vegada més soles, i que necessitaran el joc per sentir-se millor (com el que necessita el “xute” per tenir el “subidón” d’energia, estaran eufòrics mentre juguen, però quan la partida acaba, cada vegada necessiten més temps de joc per tenir la mateixa bona sensació, i es mostraran nerviosos, fins que no comencin el joc i saciïn així la seva “dosi necessària” d’”heroïna digital”.

 

Aquest article no pretén ser alarmant, però sí necessari per la importància que està agafant avui en dia el consum d’hores de joc. I que a vegades pot quedar camuflat perquè necessiten l’ordinador per fer les tasques escolars.

 

Mantingueu una relació de confiança amb els vostres fills, sapigueu què fan, a què juguen, si el joc és adequat. Procureu que no deixi les seves activitats habituals, que surti amb els amics, que no s’aïlli, que faci activitat física, que tingui altres interessos. Parleu amb ells, parleu molt, amb una relació de confiança, i sempre, oferiu la vostra ajuda!

 

IMG_8078