COM ESTÀ AFECTANT EL CONFINAMENT ALS MÉS PETITS (I NO TAN PETITS)

Si a l’anterior article parlàvem de com ens feia sentir el confinament i el COVID19 en general, quines emocions ens despertava, i la importància de l’actitud amb que afrontàvem aquesta situació, avui vull anar una mica més enllà i em vull centrar en com ho estan vivint els nens i els adolescents.

Primer de tot, i sense que sembli que els resto importància a sanitaris, venedors, transportistes i altres persones que continuen treballant per tota la resta, m’agradaria fer una ovació enorme als nens! Una ovació perquè els hi estem demanant una cosa que va en contra del que dicten les taules del desenvolupament.

 

Nosaltres tenim un fill de quasi dos anys. De fet, els farà la setmana que ve i el celebrarem de manera íntima amb el seu pare i les vídeotrucades dels avis i dels tiets. No era com ho volíem fer, però no queda un altre, no? Així que hi haurà globus, pastís i espelmes, però en petit comitè.

A l’Eloi li encanten els autobusos, i una de les seves aficions preferides era anar a les cotxeres a veure’ls. Ara ho fem des de la terrassa, després de que em dugui a la porta i em doni les claus per sortir al carrer a veure’ls. Jo li explico que no podem sortir al carrer. Li explico i es conforma, però evidentment, no parlo ni de virus ni de res més. No m’entendria. Tampoc entèn gaire que només vegi als avis i als tiets i cosins a través d’una pantalla. Però s’hi conforma. Tampoc entén que de cop ja no vagi a l’escola. Simplement, es conforma amb veure a les seves educadores i als companys en els vídeos que pengen al blog de l’escola. Tampoc entén que ja no pugui anar al parc i còrrer. Però també s’hi conforma. Tampoc entèn que ja no pugui anar a la piscina. Però també s’hi conforma. I a més, no li pots donar gaires explicacions més, perquè la seva capacitat de raonament és la normal d’un nen de dos anys (encara no) i el seu cervellet encara no està preparat per fer uns raonaments ni lògics ni abstractes.

38

Evidentment, aquest és el meu cas, però a les cases totes les situacions s’estan vivint de manera diferent, i realment, s’estan vivint com poden. Hi ha un punt en comú, i és que a totes les cases els nens duen des del 13 de març sense escola. Però la situació pot ser completament diferent: els pares que totes dos continuen treballant i els nens que s’han de quedar amb els avis, tot i ser persones de risc; els pares que s’han quedat sense feina des del minut 0, i estan a casa; els pares que teletreballen, i a més han d’estar per les feines de la casa, i els deures dels nens; els pares que estan malalts tots dos i no tenen a ningú que els cuidi el nen (que també n’hi ha), etc. Situacions vàries, i solucions mínimes, per això cadascú fa el que pot.

 

El que s’hi que podem fer, en la mesura que es pugui, per ajudar als més petits de la casa, és el següent:

  • Explicar la situació d’una manera clara, senzilla i adequada per a la seva edat. Resoldre tots els seus dubtes.
  • Donar espais per a poder explicar com se senten, què troben a faltar, què els amoïna… i entenent que, com nosaltres, hi haurà moments en que estaran tristos, altres que estaran preocupats, altres que estaran bé, altres que sentiran frustració i d’altres en que s’enfadaran. Si els podem entendre, també els ajudarem a que s’entenguin. Recordeu, totes les emocions són legítimes.
  • Establir horaris i rutines que els facin sentir segurs i els ajudi a organitzar-se. Es pot fer un horari on s’hi contemplin estones per les diferents activitats: hora de llevar-se i anar a dormir, hora dels àpats, estona per treballar, estona per jugar, estona per lleure, hora de la higiene…
  • Buscar una estona al dia per a realitzar algun tipus d’activitat física, ja sigui en família o a través d’alguna de les moltes app que hi ha a la xarxa

 

I amb els més grans…

Doncs amb els fills més grans i adolescents, doncs una mica el mateix. Han de ser conscients de la situació que estem vivint, i han de ser responsables del que estigui a les seves mans (a nivell de tasques de casa, les seves tasques…). Haurem de respectar els seus espais, les seves emocions, els seus silencis… ens haurem de mostrar propers i empàtica, que ens sentin al costat però sense agobiar.

IMG_0965

Una cosa sí que és important. No sabem com ens afectarà tot aquest procès. Sabem com ens afecta en el dia a dia, però no podem preveure què resultarà de tot plegat. Com deia a l’anterior article, espero que en sortim més forts mentalment, però sobretot, el que esperava és que sortíssim més humans. Doncs això és també el que dedueixo que passarà amb els nostres fills: depèn de com estiguem vivint nosaltres aquests dies, també ho viuran ells, i en definitiva, del que parlàvem, era de la importància d’una bona actitud, sense dramatismes ni alarmismes. És una cosa “heavy” això que ens està passant, però com dèiem: de tota crisi podem treure un benefici, i és un bon moment per transmetre valors de la importància de les petites coses, de la importància que agafen coses que fins ara no valoràvem i de la importància del viure, sense necessitats innecessàries.