AJUDANT ALS MÉS PETITS A MILLORAR LA SEVA AUTOESTIMA

Quan a la consulta parlo d’autoestima amb els més petits, resumeixo el concepte en ESTIMAR-SE A UN MATEIX. Alguns, amb aquesta definició ja en tenen prou, i altres van més enllà i es mostren curiosos. “Estimar-se a un mateix? T’estimen els altres, no?”, diuen… i llavors és quan els explico que a més que els estimin els altres, és molt important que cada un d’ells s’estimi ell mateix, que això vol dir que es valori, que li agradi com és i les coses que fa… però que també significa que no es deixi anul.lar pels altres, ni que li diguin coses que no li agraden o li facin coses que ell no faria.

Per un infant és difícil saber si té una bona autoestima… bé, de fet als adults també ens costa, no? Però a l’igual que nosaltres, la seva autoestima es mostra i s’expressa amb fets, així que podem detectar-la a partir del que fan i de com ho fan. De les seves actuacions podrem saber si tenen una bona autoestima, o bé, si hi ha quelcom que la fa minvar, i en conseqüència, ajudar-los.

Molts nens actuen per obtenir una major satisfacció i per creure’s millor del que són. D’altres busquen que els adults aprovem el que fan, volen agradar i només fan allò on s’asseguren que no fallaran. D’altres nens, als que sempre els han dit que són “dolents”, “trapelles”, “que no paren”… tendiran a fer actuacions negatives (que normalment els hi provocarà un càstig) perquè simplement, pensen que és el que s’espera d’ells. Hi ha de tots colors. Però és important detectar el seu nivell d’autoestima, per tal de treballar-la (si és necessari), perquè és la base per un bon desenvolupament en totes les àrees de creixement (personal, social, emocional…).

Per exemple, l’autoestima és un dels factors més importants a l’hora de tenir èxit escolar. Un nen que tingui una baixa autoestima (o poca autoestima) trobarà poques satisfaccions a l’escola, perdrà la motivació i l’interès pels aprenentatges… simplement, perquè les seves preocupacions seran unes altres (ell mateix, la relació amb els altres, les seves pors…). Dediquen una atenció mínima a l’escola, perquè la “necessiten” per altres aspectes que per ells són més importants. De fet, si un nen no està bé a nivell emocional, difícilment, obtindrà un bon rendiment acadèmic (no ens passa també als adults que quan estem tristos o angoixats, no tirem a la feina com voldríem?).

Però no només és en el aprenentatges on afecta tenir una baixa autoestima, ja que com he comentat, de manera més o menys indirecta, afecta a totes les àrees de desenvolupament. Veiem un altre exemple: una baixa autoestima també afecta a les relacions socials. Els infants amb una baixa autoestima poden ser agressius en les seves relacions, o ben al contrari, poden ser excessivament submisos, reservats i dependents. Sigui com sigui, busquen en els seus companys el reconeixement i l’aprovació que no troben en ells mateixos.

 

I com aconseguim una bona autoestima?

Amb la vinculació. Amb això em refereixo a que el nen o nena senti que té un entorn segur, uns llaços forts amb aquells que l’envolten, que pugui establir vincles (relacions) òptimes, plenes d’amor i afecte, d’acceptació, reconeixement i respecte. Que se sentin part d’alguna cosa, membre d’una relació d’afecte, membre d’una família, d’una classe, d’un grup d’amics, d’un equip d’esports… Que sentin que el seu entorn es preocupa per ell, que el cuida, que l’aprecien i que és important pels altres.

Aquests vincles ajudaran a l’infant a adquirir una bona manera de comunicar-se amb els altres, de poder parlar del que sent i el que necessita, potenciant així les seves habilitats interpersonals.

Així doncs, com a adults, podem ajudar-los de diferents maneres a millorar aquest sentiment de vinculació: demostrant-los l’afecte a través del contacte físic, fent un petó quan estem contents perquè han fet una cosa bé (també són vàlides les abraçades o els copets d’esquena)… qualsevol gest que els faci notar que estem orgullosos i contents amb ells i d’ells. Evidentment, també ho podem fer amb paraules, dient les coses que fan bé, el que els valorem, el que els estimem, l’important que són per nosaltres… L’expressió tant verbal com gestual, a més de millorar la seva autoestima els donarà eines per poder-les utilitzar ells mateixos en les relacions amb els altres, fent que aquestes esdevinguin més positives i sanes.

Els elogis poden ser de manera general (“que guapo que ets!”, “com t’estimo”) o de caràcter més concret, que encara són més creïbles (“has fet un dibuix superbonic”, “m’agrada molt com has pintat aquest cotxe”). Els petits (i més grans) necessiten saber què els agrada als pares (i adults en general), necessiten saber que són apreciats, que els accepten a ells i com fan les coses, ajudant tal fet a desenvolupar una major consciència d’ells mateixos.

A l’igual que ajudem i ensenyem als més petits a parlar dels seus sentiments i emocions, també serà important poder parlar dels nostres propis sentiments, naturalitzant el que sentim, el que ens emociona… explicar que nosaltres també tenim dies bons i dies dolents, que ens passen coses agradables, i d’altres que no ens agraden tant…

Així doncs, és important que transmetem als més petits tot allò que fan bé, tot allò que ens agrada d’ells. També és important que els poguem explicar si hi ha alguna cosa que fan que no està bé… Sempre donant una alternativa d’actuació i que ells puguin tenir la possibilitat del canvi. Que els diguem que hi ha quelcom que fan que no està bé, no baixarà la seva autoestima, ja que dóna l’oportunitat de fer-ho millor, i aquesta transmissió del que sentim i del que ens agrada millorarà el vincle amb ells, donant llaços de seguretat, la base imprescindible per a llaurar un bon autoconcepte i una bona autoestima.

Anuncis

¿EXISTEN LAS SUPERWOMEN? * HOMENAJE A TODAS LAS MUJERES IMPERFECTAS

(PUBLICACIÓN PARA EL BLOC WONDERWOMAN)

Hola chicas!

En pleno proceso de adaptación a la maternidad, lanzo una pregunta para que os plantéeis… ¿Existen las superwomen?

La respuesta a esta pregunta sería un NO rotundo, pero me he dado cuenta que muchas mujeres pretendemos serlo! Y no me refiero a que queramos ser protagonistas de películas (ellas no tienen que fichar en el trabajo, ni cuidar de sus hijos, ni tener la casa lista, ni hacer la comida para mañana, además de ser altas, musculadas e ir bien vestidas siempre). Esto sería imposible e irreal…pero sí que queremos llegar a todo, tener superpoderes, y no morir en el intento.

¿Y si cambiamos nuestro objetivo y en lugar de querer ser superwomen aspiramos a ser wondermum? Para mí, el concepto wondermum es el que define a aquella mujer, que se dedica a diferentes roles en su vida diaria, y lo hace lo mejor que puede, pero siempre con amor. No será perfecta siempre, habrá veces que se equivocará (evidentemente, sólo faltaría, es humana… sino saldría en las películas), no tendrá respuesta para todas las preguntas… pero todo lo que haga en su vida, lo hará con amor y dedicación, tanto en el trabajo, como con sus hijos y su pareja, en casa, con los amigos… y lo mejor, podrá aceptar sus errores, sin fustigarse por ello, porqué sabrá que no es una “mala madre” (últimamente se ha puesto muy de moda este concepto), sinó que es la mejor madre para sus hijos, la mejor amiga para sus amigas, la mejor hija para sus padres y la mejor pareja para su marido, simplemente por ser como es, no por lo que se espera de ella.

Una wondermum querrá llegar a todo, pero será consciente de que a veces no podrá… (sinó la mataría la ansiedad) y sabrá delegar (no puede sentirse responsable de todos los ámbitos que le rodean, porqué ahí, le volvería a matar la ansiedad) y además, por mucho que siempre intente llegar a todo, a veces se equivocará o no llegará (y no por eso será menos perfecta… porqué simplemente, la perfección no existe).

Hoy en día, muchas mujeres, quieren ser un diez en todo: por una parte, quieren ser personas exitosas en su trabajo (y evidentemente, que se reconozca su igualdad con los hombres, ¡sólo faltaría!), y añaden a ser exitosas en otras muchas facetas: ser cuidadoras de la familia, grandes madres, amantes atractivas, y sentirse atractivas, ser pareja ejemplar y comprensiva, retrasar los efectos del paso de los años, que el maquillaje disimule su cansancio, tener una vida activa en las redes sociales, no perder el contacto con sus amistades, ocuparse de su hogar, cuidar de sus padres… Pero personalmente, creo que el rol más importante que debemos ejercer es el de aceptar que la mujer perfecta y que no se equivoca, no existe (además de que sería agotador y las consultas psicológicas estarían repletas de mujeres con trastornos de ansiedad). Es primordial que podamos darnos el permiso de ser mujeres reales (y no por eso seremos “malas madres”). Dejemos las superwomen para los cines, que las que tenemos en casa son preciosas, con sus errores, con su cesto repleto con la ropa por lavar, con la cocina humeando con las comidas de mañana, corriendo para llegar a buscar a sus hijos al colegio… pero a las que no les falta ni un beso ni un abrazo como primer saludo al ver a sus pequeños.