EL CLUB DE LA QUEJA

A la vida hi ha persones de tot tipus, per sort. Al llarg del nostre camí trobarem persones que ens agradin, persones que ens aportin, persones que “ni fú ni fa”, persones que ens faran mal, persones amb les que no quadrem, persones que ens encandilen, i persones de les que volem fugir pel mal rotllo que ens porten.

A mi, personalment, si hi ha un tipus de persones que més em costen són les victimistes… les que es queixen per tot, a les que els hi passa tot allò que tu els hi expliques (però multiplicat per 100), les que tenen un embolcall negatiu en tot el que fan… els “pobre de mi” o els membres del que anomeno “el club de la queja”.

Amb aquesta introducció vull dir que, al llarg de les nostres vides, tothom hem viscut alguna situació de la que ens hem considerat víctimes. Però al que em refereixo en realitat és a aquelles persones que adopten el victimisme com a forma de vida.

I és que hi ha persones que utilitzen el victimisme com a manera d’afrontar allò que els hi va passant…, i passen totes les seves vivències per un filtre pessimista i amb una tendència a veure la realitat d’una manera negativa. Aquesta visió negativa del món fa que creïn relacions de desconfiança amb les persones que els envolten, i indirectament, sentin que els altres els tracten de manera injusta, o bé, amb el victimisme, manipulen als altres, fent que sentin pena per ells i així aconsegueixin els seus propòsits (l’atenció dels altres).

La persona victimista, la que es queixa per tot, busca culpables de cada situació que ells perceben com a negativa, utilitzant diferents estratègies, però amb un objectiu semblant: el xantatge emocional, fent quedar a l’altre persona com a autoritària i amb falta d’empatia, mentre ells adopten el rol de víctima, fent servir arguments que fan que l’altre persona assumeixi inconscientment el rol d’atacant. I quan la persona victimista es veu en una posició d’inferioritat en una discussió, intentarà sortir d’aquesta situació evitant en tot moment reconèixer qualsevol error per part seva.

COM RECONÈIXER A UNA PERSONA DEL CLUB DE LA QUEIXA:

La persona victimista, la que es queixa per tot, la negativa… es caracteritza per presentar una sèrie de trets de personalitat concrets:

– Utilitza el lament de manera constant i tergiversa la realitat per evitar sentiments de culpa.

– Utilitza la queixa com a reforçament, de manera que per a ells, tot el que passa és culpa dels altres o de les situacions externes (ells no són culpables de res).

– Tenen la necessitat de cridar l’atenció i acostumen a voler ser protagonistes en base als seus laments.

– Tot els hi passa a ells (qualsevol cosa que t’hagi passat a tu, perdrà rellevància, perquè a ells també els haurà passat, però més greu i en pitjors condicions).

– Mostren una actitud desconfiada cap als altres, a la vegada que acostumen a analitzar amb detall les actituds d’altres persones en busca d’errors.

– Són més susceptibles en la relació amb els altres, podent exagerar determinats successos que puguin passar.

– Busquen errors a tot el que els rodeja.

– És difícil que facin autocrítica dels seus actes i actituds i no creuen que ells tinguin res a millorar o canviar.

– Són molt crítics amb els errors dels altres, i en canvi, justifiquen els seus i no els accepten.

– Per la seva tergiversació de la realitat, pensen que tot el que passa és cosa dels altres i no depèn de la seva forma de ser o d’actuar.

Ara ja tenim les claus per identificar a aquest tipus de persones. De fet, personalment, crec que és un tipus de persones molt fàcil de detectar. Sempre es queixen, per tot.

Si treballen al matí, es queixen perquè els han ficat en aquell torn; si tenen torn partit, es queixen perquè estan tot el dia dedicats a la feina; si treballen a la tarda, es queixen perquè no poden fer activitats d’oci acompanyats… Si fa sol, es queixen perquè tenen calor; si fa núvol, es queixen perquè l’home del temps no ho havia detectat; si plou, es queixen perquè aquell mateix dia estrenava sabates noves…

El més complicat ve ara, com podem fer per no deixar-nos arrossegar per aquestes persones? Primer detectant-les, i com que a vegades són part del nostre entorn més immediat i no podem fer-les fora… haurem de fer servir eines per conviure amb elles sense caure en la possibilitat de formar part també de “el club de la queja”. La manera de conviure dependrà també de la nostra pròpia manera de ser, però algunes estratègies bàsiques que podem utilitzar són: la distracció (canviant de tema i passant a un més banal), fer alguna cosa que els descoloqui (fer-li una abraçada o alguna conducta que no s’esperen)… Però mai fer referència a la seva queixa ni intentar fer-li’s entrar en raó (les coherències o raonaments difícilment serveixen amb aquestes persones), i molt menys, realimentar la seva queixa, el qual ens duria a un pou sense sortida. Fer veure a aquestes persones l’actitud que prenen davant de la vida és bastant complicat, perquè qualsevol comentari sobre la seva conducta o queixa, a la vegada, serà vista com una crítica (el qual farà augmentar el seu paper de víctima i et faran sentir com que no els entens i que tu tens la culpa del que fan). És per això que considero que serà més fàcil, davant les seves queixes, canviar de tema o distreure’l amb una altra cosa, per no entrar ni en conflicte ni en bucle “queixil”, traient importància així a la seva queixa i desfocalitzant l’atenció en el seu melic.

Anuncis

LA GELOSIA ENTRE GERMANS

El Roger i el Marc són germans i es duen dos anys i mig. El Roger té deu acabats de fer i en Marc té 7 i mig.

La relació entre ells mai ha estat ideal… però d’un temps aquí sembla que encara s’hagin augmentat els enfrontaments entre ells… i això, evidentment, fa que el clima familiar sigui complicat i a vegades, inclús hostil. El Roger sempre està enfadat, amb el Marc, amb els pares i amb ell mateix. I al Marc… doncs a vegades sembla que no li importi, i a vegades, sembla que ja li vagi bé que el seu germà sempre estigui enfadat amb els seus pares…

El Roger té gelos, molts gelos del Marc. Troba injust l’atenció que creu que se li dóna al seu germà, que sempre li donin la raó a ell i que se surti amb la seva.

La gelosia entre germans/es crea una situació complexa dins el nucli familiar, creant rivalitat, competició i baralles constants, perjudicant la convivència entre els diferents membres de la família.

La gelosia és un estat subjectiu, que es crea normalment per pensaments irracionals. Aquestes distorsions de pensament provoquen sensacions de frustració, causades per la por a perdre o a veure reduïts l’amor i el temps i la qualitat de l’atenció de les persones que s’estimen.

Dintre del que anomenem gelosia podem diferenciar dos tipus:

– Gelosia adaptativa: és la que pot sorgir davant un canvi important dins del nucli familiar, que fa trontollar la seguretat que fins llavors l’infant tenia. Aquesta pot aparèixer, per exemple, davant el naixement d’un germà o germana petit/a. Es requerirà un cert temps per regular emocions i per afrontar aquesta nova situació.

– Gelosia no – adaptativa: és la que perdura després d’un temps més o menys raonable per a que l’infant s’adapti a una nova situació, donant-se unes conductes que perduren més en el temps, i en conseqüència, amb més sentiment d’enveja i ressentiment cap a qui es percep com a rival, o projectada cap a algun dels progenitors, als quals considera culpables del canvi de situació.

Els símptomes que presenta un infant amb gelosia poden ser molt variats, depenent de l’edat, el caràcter i les circumstàncies que han causat i mantenen la conducta. Entre aquests símptomes podem trobar: desobediència, negativisme, canvis d’humor, rabietes, aïllament, tristesa, por… Inclús a vegades, poden aparèixer conductes de regressió (comportar-se com un nen petit, fer-se pipi, cridar l’atenció…).

Com hem comentat, certa gelosia es pot considerar “normal” davant una situació particular (com pot ser el naixement d’un germà petit), per tal de reclamar l’atenció dels pares i manifestar les seves emocions, però a la vegada, els ajuda a madurar i a desenvolupar, adaptant-se a la nova situació.

COM PODEM PREVENIR LA GELOSIA?

– Recordar-li a l’Infant els privilegis dels que disposa (anar a dormir més tard, tenir certes responsabilitats…).

– Donar-li cert protagonisme a l’hora de tenir cura del germà petit (que el vigili, que ajudi a banyar-lo o vestir-lo…).

– Quan ja siguin una mica més grans, fomentar la cooperació entre els germans/es (en tasques de la llar, en jocs…) i reduir la competició entre ells.

– Estimular l’expressió de les emocions, que pugui expressar el que li fa por i el neguiteja.

– Explicar-li que som conscients que la nova situació li pugui resultar complicada i que entenem com es pot sentir.

– Promoure les activitats en família (jocs, excursions…), però també equilibrar-ho per a moments d’atenció més individualitzada, i de qualitat, per a cada fill/a.

– Evitar les comparacions. Cada persona és única i irrepetible. I especial.

– Participació i col.laboració similar (segons les edats dels germans) en les tasques domèstiques i en les seves responsabilitats diàries. Tot i el buscar en algunes situacions la igualtat, és important també no passar-se i arribar a les igualacions “injustes” i han d’anar aprenent des de petits, que cadascú és diferent i que presenta la seva pròpia individualitat.

– Reforçar-los positivament i per igual, en tot allò que facin o intentin fer bé. S’ha de ressaltar allò individual.

– Evitar l’atenció excessiva a les rebequeries i a les conductes de gelosia. Acostuma a ser més favorable ignorar-les. Al mateix temps, cal reforçar les conductes que volguem que es donin amb més freqüència, ja que resulta més eficaç elogiar les conductes positives que recriminar les negatives.

A part d’aquestes recomanacions, el que és més important és que a nivell familiar hi hagi un clima de comunicació constant, de confiança, de seguretat i d’afecte, on es pugui parlar del que l’infant està sentint i aquest es pugui sentir escoltat i entès.