#YONORENUNCIO

Els que em coneixeu, sabeu que m’encanta la meva feina de psicòloga, perquè tinc la sort de treballar del que més m’agrada; sabeu que disfruto fent esport, perquè vull sentir-me bé físicament i mentalment; sabeu que sóc dona, i que m’agrada arreglar-me i quedar amb els amics, i sabeu que sóc mare i parella, i que em xifla la meva família, i més des de fa un any i mig en que va aparèixer l’Eloi. I el més important, sabeu que jo no penso renunciar a cap d’aquestes facetes de la meva vida. No, no penso renunciar, perquè totes m’omplen, i sense una d’elles, jo no seria jo, així que intento poder-les convinar de la millor manera i “no morir en el intento”.

Sabeu que corro, que em llevo a les 5 del matí per anar a entrenar i que de tant en tant (menys del que voldira) faig alguna cursa. Sabeu que a la consulta també realitzem el “psicoesport”, que es tracta de fer teràpia mentre fem esport. I tot això ho faig perquè dono un paper molt important a l’activitat física a la vida diària, perquè crec que a part de la millora física, ens aporta un benestar emocional amb les que poques activitats aconseguirem, i perquè, sent una mica egoïsta, és el meu moment. És l’hora que em dedico de manera diària, a mi.

A vegades, corro sense objectiu concret, corro perquè, com diu el lema d’una famosa cursa “és quan corro que hi veig clar”, corro perquè m’agrada, corro perquè m’ajuda a organitzar el dia i el cap. I altres vegades, corro amb un objectiu molt clar. El dia 13 d’octubre serà un dia d’aquests.

El 13 d’octubre se celebra a Madrid la “2a carrera YO NO RENUNCIO” una cursa d’obstacles organitzada pel Club de Malasmadres, a favor de la conciliació.

Tot i que la base es realitza a Madrid, tots i totes podem participar de manera simbòlica des de qualsevol lloc. La Cursa es realitza en col.laboració amb la Federació Espanyola d’Esports de Persones amb Discapacitat Física (FEDDF). El Club donarà a la federació 1€ de cada inscripció per a la preparació de les seleccions paralímpiques femenines de natació, bàsquet i atletisme als Jocs de Tokio 2020.

La cursa consta de 5 km amb 13 obstacles, amb els que es vol visibilitzar de manera simbòlica les 13 barreres amb les que es troben cada dia les dones i mares quan volen conciliar.

1 – LA RENÚNCIA. 6 de cada 10 dones renuncien a la seva carrera professional, segons l’estudi “Somos Equipo”, pel Club de Malasmadres, a l’any 2017. I una cosa és que una mare es vulgui dedicar a ple de manera voluntària als seus fills i a la seva família, que també pot passar, però haver de renunciar perquè no hi ha manera de quadrar les dues coses???

2- ELS HORARIS DE LES JORNADES LABORALS. Les jornades laborals són rígides i extenses, el que fa que 8 de cada 10 dones tinguin dificultats per compaginar la seva vida professional amb la personal i la familia (Font: Estudi “Concilia13f). Per què si una treballa 8 hores fora de casa, potser dinant fora, i amb 1 hora i mitja de trajecte (posem que treballa a Barcelona), que representa que veu als seus fills, 2 hores al dia? 2 hores de sopar i posar a dormir, i ràpid, perquè encara haig de fer el dinar per demà!

3 – LA FALTA DE CORRESPONSABILITAT. Som un equip de dos, parella és això, dos, i és clau per aconseguir una conciliació real. En moltes cases, “les dones han sortit fora a treballar, però els homes encara no han entrat a casa”. (Font: Estudi “Somos Equipo”, del Club de Malasmadres, 2017). Que consti, i no vull donar enveja…, que aquesta no passa a casa nostra. Dos som un, i on no arriba un, arriba l’altre… és l’única manera de tirar endavant.

4 – PERPETUACIÓ DELS ROLS TRADICIONALS. El 45,2% de les dones, que conviu en parella i aporta la mateixa quantitat de diners a la llar que les seves parelles, declara ser la principal responsable de les tasques domèstiques i familiars. Per sort, crec que és una de les altres àrees que s’està modificant, i cada vegada els homes participen més en temes com fer sopars, la compra… però encara queda molt per fer!

5 – EL TECHO DE CRISTAL. El veritable sostre de vidre el troben les dones quan els arriba la maternitat. El 50% de les dones que treballen per compte aliè o és autònoma diu haver viscut experiències negatives desencadenades de la seva maternitat. (Font: Estudi “Concilia13f”). La maternitat no hauria de ser un sostre sinó un plus que ens fa dones amb més experiència i dots de fer malabarismes (això s’hauria de poder posar al currículum!).

6 – LA CÀRREGA MENTAL. El 54% de les dones és la responsable principal de les tasques invisibles davant al 17% dels homes, segons l’estudi “Somos Equipo”. I això esgota! I a sobre, no es veu: entrepans per l’hora del pati, vestit de Carnestoles, àlbum per l’escola bressol… tot compta, perquè tot treu temps, i tot s’ha de fer.

7 – LES TASQUES INVISIBLES. El 67% de les dones és la responsable principal del seguiment mèdic dels fills/es, davant el 6% dels homes, segons el mateix estudi “Somos Equipo”. Lo dicho: de trucar al metge, de les entrevistes amb tutors de l’escola, de que duguin tot a la motxilla…

8 – EL MITE DE LA SUPERWOMAN. Quasi el 50% de les dones amb treball remunerat arriba cansada al seu lloc de feina, uns quants cops a la setmana, degut a la càrrega de les responsabilitats familiars i domèstiques. Un cansanci que ve derivat de la creença social de que les dones poden amb tot, el mite de la superwoman. I no, malauradament, ni som superwomans, ni som perfectes. Som dones, humanes, amb errors i amb una bateria que s’esgota i que cal carregar… perquè podem amb moltes coses, però no podem amb tot, i a sobre, no fallar mai.

9 – LA FALTA DE TEMPS LLIURE I D’OCI. Només 54 minuts lliures al dia declaren tenir les Malasmadres (Font: Estudi “Concilia13f” del Club de Malasmadres, 2015). Abans de ser mare, corria, nedava, i tornava a córrer… tenia temps per anar a entrenar, i no calia que fos a les 5am. Anava a curses o a on volgués. Ara faig més dinars, faig més rentadores, vaig al parc, duc al nen a l’escola bressol, l’acompanyo a dormir, el torno a dormir… A vegades em pregunto: tot el temps que dedico a l’Eloi, que feia abans? Em cuidava i era temps per mi i temps per la parella!

10 – EL PES DE LA CULPA. El sentiment de culpa neix dels estereotips, d’expectatives personals i socials que es creen al voltant de la maternitat i que acostuma a recaure sobre la dona, el voler dedicar part del seu temps a altres rols, com la carrera profesional, el temps d’oci, o simplemente, per no fer res. Aquest ha estat un tema amb el que també he hagut de lidiar: fer coses per mi, i no sentir-me culpable… però és que si jo estic més bé, això és benestar assegurat pel meu fill.

11- FER EQUIP EN L’EDUCACIÓ EN VALORS. El 78% de les dones declaren que són les principals responsables de reciclar a casa. (Font: Estudi “Com recicla vidre la família d’una Malamadre?” Realitzat pel Club Malasmadres i Ecovidrio. 2017). I és que com tot a casa, l’educació és de dos.

12 – CONCILIAR ÉS PER TOTES I TOTS. Els obstacles representen la creixent diversitat familiar i la necessitat de plantejar mesures de conciliació per tots i totes ja que, segons l’INE, només la meitat de les llars amb un nucli familiar està format per una parella amb fills (53%). L’altre meitat la representen altres tipus de famílies com les parelles sense fills o les monoparentals, totes elles amb la necessitat de conciliar. Per això la cursa no està destinada només a mares, està pensada per nens, avis, pares i qui sigui… perquè famílies hi ha de mil tipus, però a totes les cases és necessària la conciliació per a que la cosa rutlli.

13 – LA NECESSITAT D’UN COMPROMÍS SOCIAL. La conciliació no és una qüestió individual, sinó que és un problema social en el que és importantíssim la implicació i compromís de tothom. Perquè no és cosa meva ni teva, només, és cosa de tothom i de totes les esferes socials.

SOBRE EL CLUB DE MALASMADRES. Així es defineix el Club…

El Club de Malasmadres es una comunidad emocional 3.0 de Malasmadres con mucho sueño, poco tiempo libre, alergia a la ñoñería y ganas de cambiar el mundo. Nace en 2014 con el objetivo de desmitificar la maternidad y romper con el mito de “la madre perfecta”. Lucha por un nuevo modelo social de madres, que no quieren renunciar a su carrera profesional y tampoco quieren renunciar a ver crecer a sus hijos e hijas. Trabaja en acciones de valor para su comunidad y tiene una lucha social: la conciliación.

I és per aquesta per la que correrem quasi 8.000 persones el proper dia 13 d’octubre, perquè #yonorenuncio

VAIG AL PSICÒLEG… NO VULL QUE PENSIN QUE “ESTIC BOIG”

Fa ja un temps que em vaig començar a trobar malament… potser farà dos o tres mesos. Vaig deixar d’anar al gimnàs. Ja no em motivava. Arribava a casa de la feina fet pols i només tenia ganes de descansar. Al principi em vaig pensar que era el canvi d’estació. Ja ho diuen, no? Però era com si tingués un pes a sobre. Després vaig començar a dir que no als plans que em proposaven. Només estava desitjant arribar a casa i estirar-me al sofà. I si ja estava al sofà, només volia continuar en ell. Mirava pel.lícules, que sempre m’ha agradat, però perdia el fil de l’argument. On estava més tranquil era entre les quatre parets del menjador. Vaig acabar sortint de casa només per anar a treballar, i algun dia, haig de ser franc, vaig trucar a la feina perquè no em veia amb cor de passar-me sis hores davant dels nens i fer classe, a més, fent bona cara. Tot m’agobiava, i vaig començar a culpar-me de la situació.

El que al principi va començar com un “no tenir ganes” o “estar cansat” va passar a ser un “no poder o no voler fer res”.

Els meus amics es van començar a preocupar. Evidentment, la meva família, també.

Un dia es va presentar el Ferran a casa. El Ferran és el meu germà. Aquell dia venia amb més ganes de guerra. Ja veia que no venia a compadir-se de mi (que tampoc volia), volia que reaccionés.

Em va dir que necessitava ajuda i em va recomenar anar al psicòleg. El primer que li vaig dir era “que no estava boig”, només una mica trist. A més, demanar ajuda, jo? Que sempre he sabut resoldre els meus problemes sol.

Van passar els dies, i la situació no millorava, em sentia descontrolat… vaig arribar a sentir com si la meva vida se m’escolés per les mans, com quan vas a la platja i la sorra passa entre els dits al caure a terra… doncs així sentia que marxava la meva vida… I va ser quan em vaig decidir: o feia alguna cosa per solucionar-ho o jo no tenia forces per continuar.

Vaig trucar a una amiga que sabia que havia anat a una psicòloga i li vaig demanar el telèfon. Em vaig posar en contacte i em va donar cita al cap de dos dies. Jo estava molt nerviós.

Encara podia dir que no, o simplement no presentar-me, total, no em coneixia de res… Però hi havia alguna veu que em deia que era una possible sortida.

Vaig arribar a la cita cinc minuts abans i em va fer passar. A la sala d’espera estava tot nerviós i vaig començar a mirar-ho tot. Era una sala clara, sense gaire decoració, però donava caliu. Algun quadre, llibres, i el verd de plantes. Sempre m’ha agradat que hi hagi plantes als llocs, perquè això dóna sensació de vida. L’entorn em va fer estar una mica més tranquil.

La psicòloga em va sortir a rebre. No duia bata blanca (no és que l’esperés, però això em va tranquil.litzar més…) i em va fer passar a la consulta. Tenia el mateix estil que la sala d’espera, sense recarrega decorativa, i amb verd. Llibres i alguna fotografia. Em va fer asseure a la cadira i ella es va asseure a l’altre banda de la taula.

Va prendre nota de les meves dades i després em va fer una pregunta que havia de ser molt fàcil, i a la que no sabia què respondre: “què t’ha fet venir?” Em vaig tirar enrere… i li vaig dir que no sabia per on començar… així que va ser ella que em va començar a fer alguna pregunta… i sense adonar-me, vaig començar a enllaçar un tema a un altre, i no deixava de xerrar.

El fet de posar en paraules el que m’havia passat últimament em va fer adonar que algunes situacions m’havien afectat més del que pensava. Aquest últim curs, havíem acabat la relació amb la Bet. Al principi ho havia passat malament, però pensava que ho havia superat bé (pensava). També va coincidir amb una trobada forta que vaig tenir amb uns pares a l’escola, uns pares molt exigents i als quals tot els semblava malament i que van trucar inclús a inspecció per valorar la meva manera de fer classe (per sort, es va demostrar que eren ells, els que eren uns “grillats”). I a més, un tiet meu, s’havia mort d’un càncer casi d’un dia per un altre i era “el tiet”. A més d’aquestes coses, m’havien passat altres coses, com a la resta de mortals.

La psicòloga, em va fer adonar que el que m’havia anat passant se m’havia fet un cúmul, i que estava afectant al meu estat d’ànim… i que, tot i que jo em pensava que tot ho tenia superat, no havia estat així, i la càrrega em pesava tant fins el punt que m’havia desbordat.

Llavors la psicòloga em va explicar que ella treballava basant-se en la teràpia cognitiu – conductual, i em va explicar el què era: es tracta de treballar sobre els pensaments i les interpretacions que fem de les coses que ens passen, i que són els que afecten a les conductes que fem i a les emocions que tenim.

Un cop explicat, i a les següents sessions, entre les quals m’anava posant fer tasques a casa, vaig començar a veure les coses d’una altra manera, la vida ja no era tan complicada… i si una altra cosa va canviar, va ser la idea d’anar a un psicòleg. No era per “grillats”. Em va ensenyar a afrontar els problemes, em va donar estratègies, em va fer adonar de les meves irracionalitats i distorsions cognitives, de les meves veritats absolutes que no tenien cap fonament… També tot això em va ajudar a millorar la meva autoestima i el meu autoconcepte. Em veia amb uns altres ulls.

Tota la feina que vam fer (ella sempre insistia en que era jo el que treballava) m’ha ajudat a analitzar la vida des d’una altra perspectiva, em va fer veure que algunes coses que donava com certes, em feien més mal que una altra cosa. Ara filtro les coses que em passen a través d’unes altres ulleres, més racionals, sóc menys autoexigent (amb mi i amb els altres), he aprés a saber que no puc controlar-ho tot, i a més, el més important, em va ensenyar a dur un ritme més “slow” (com es diu ara)… el qual m’ha ajudat a apreciar més les petites coses i a gaudir de tot.