L’AUTOCURA

Després de molts mesos sense escriure res, per fi trobo l’estona per seure davant de l’ordinador. I és que aquest inici de 2021 ha estat de bojos: vaig començar l’any embarassada i donava a llum finalment el 4 de març. Allà tot es va revolucionar: les hormones, els rols i el temps. La feina i les demandes no es multiplicaven per dos (que no us enganyin!), sinó que es quadruplicaven o més.

Ha estat un inici de bimaternitat dur, no us ho negaré, però ara que ja fa dos mesos, sembla que les peces van encaixant en el trencaclosques que li diuen maternitat/paternitat.

I una de les peces que tenia la necessitat que entrés aviat era el de l’autocura. La maternitat/paternitat (que quedi clar que aquí també hi entren els homes) fa que et canviï la teva escala de valors. Evidentment, ara el més important són aquestes personetes que depenen de tu, que et necessiten, a qui estimes per sobre de tot. Però, i no m’agradaria que se’m titllés d’egoista, no és l’únic important a la nostra vida. El més important, potser sí. L’únic important, segur que no. Nosaltres som molt importants, el nostre benestar és molt important, l’estar bé nosaltres és primordial, perquè si nosaltres no estem bé, ells no estaran bé.

Jo soc psicòloga sanitària i, en procés de psicologia esportiva, soc parella, soc mare, soc filla, soc germana, soc tieta, soc corredora, soc amiga… però també soc la Vanessa, com a ésser individual. Soc la Vanessa, dona, de 41 anys, a qui li agrada cuidar-se i tenir moments per ella. I no, no em considero egoista, perquè a casa nostra, si jo guanyo (en salut), guanyem tots.

Per aquest motiu, intento rascar-li al dia uns minuts per mi. A vegades és més temps, o a vegades és poquet, depèn del dia i de com es donin les diferents situacions (ara amb una bebè de 2 mesos no puc ni planificar ni anticipar gaire). Però sí que intento tenir aquells moments d’autocura, física, mental i emocional.

A mi m’agrada fer esport, molt. M’agrada calçar-me les “vambes” i sortir a entrenar. És el meu moment de desconnexió total. Allà no penso en res, només en mi. Bé, a vegades penso en què farem per sopar o en alguna cosa que hagi de fer a la feina o en si haig de marcar la roba per l’escola bressol del meu fill o cosir-li els pantalons que se li han trencat al pati… però la perspectiva és totalment diferent. Em col·loco la música, la roba d’esport, les sabatilles, i corro. I ja està, no necessito res més. I torno a casa com nova. Em sento malament i culpable? Ara no! No em considero malamare per tenir una estona de cura personal. No deixo als meus fills descuidats ni desatesos. Tenen totes les necessitats físiques i emocionals cobertes, i no els estimaré menys per dedicar-me a estimar-me a mi 60 minuts al dia (si és que arriba!).

A vegades, moltes vegades, quan ens convertim en mares/pares ens oblidem de nosaltres mateixos. I malauradament, és un error que quasi tots cometem. No busco renyar a ningú, tot quedi dit, només vull fer una petita reflexió per tal d’abordar un tema que socialment encara no està gaire ben treballat. A mi m’agradaria que la gent pogués ser conscient d’aquesta importància personal, i tot al contrari, encara hi ha molta gent que et fa sentir malament per dedicar-te a tu. Hi ha moltes persones que se senten culpables per no estar 24 hores amb els seus fills, que no es cuiden pel que diran, o que no estan per elles, simplement, perquè mai ho han estat. I ni estan per elles, ni “permeten” que els altres ho estiguin.

L’autocura és important, i com bé he dit, no només es tracta de fer exercici. Salut és una paraula immensa que abarca moltes àrees: fer exercici, menjar de manera equilibrada, descansar i dormir el suficient, pensar bé (no deixar de pensar, sinó pensar de manera racional), fer una bona gestió de les emocions, donar-li a les coses la importància justa, ocupar-se i no (pre)ocupar-se, tenir una vida activa (no només fer exercici), fer coses que t’agraden, tenir estones per tu, tenir desitjos, tenir somnis, rodejar-te de persones que et donen ales i no àncores, ser millor persona i fer tot allò que et fa sentir viu.

Així que no, l’autocura no és egoisme, és inversió personal, familiar i de vida! (el quan fer-ho, ja és un altre tema… així que sobre conciliació, parlem al següent escrit!)