COM ESTÀ AFECTANT EL CONFINAMENT ALS MÉS PETITS (I NO TAN PETITS)

Si a l’anterior article parlàvem de com ens feia sentir el confinament i el COVID19 en general, quines emocions ens despertava, i la importància de l’actitud amb que afrontàvem aquesta situació, avui vull anar una mica més enllà i em vull centrar en com ho estan vivint els nens i els adolescents.

Primer de tot, i sense que sembli que els resto importància a sanitaris, venedors, transportistes i altres persones que continuen treballant per tota la resta, m’agradaria fer una ovació enorme als nens! Una ovació perquè els hi estem demanant una cosa que va en contra del que dicten les taules del desenvolupament.

 

Nosaltres tenim un fill de quasi dos anys. De fet, els farà la setmana que ve i el celebrarem de manera íntima amb el seu pare i les vídeotrucades dels avis i dels tiets. No era com ho volíem fer, però no queda un altre, no? Així que hi haurà globus, pastís i espelmes, però en petit comitè.

A l’Eloi li encanten els autobusos, i una de les seves aficions preferides era anar a les cotxeres a veure’ls. Ara ho fem des de la terrassa, després de que em dugui a la porta i em doni les claus per sortir al carrer a veure’ls. Jo li explico que no podem sortir al carrer. Li explico i es conforma, però evidentment, no parlo ni de virus ni de res més. No m’entendria. Tampoc entèn gaire que només vegi als avis i als tiets i cosins a través d’una pantalla. Però s’hi conforma. Tampoc entén que de cop ja no vagi a l’escola. Simplement, es conforma amb veure a les seves educadores i als companys en els vídeos que pengen al blog de l’escola. Tampoc entén que ja no pugui anar al parc i còrrer. Però també s’hi conforma. Tampoc entèn que ja no pugui anar a la piscina. Però també s’hi conforma. I a més, no li pots donar gaires explicacions més, perquè la seva capacitat de raonament és la normal d’un nen de dos anys (encara no) i el seu cervellet encara no està preparat per fer uns raonaments ni lògics ni abstractes.

38

Evidentment, aquest és el meu cas, però a les cases totes les situacions s’estan vivint de manera diferent, i realment, s’estan vivint com poden. Hi ha un punt en comú, i és que a totes les cases els nens duen des del 13 de març sense escola. Però la situació pot ser completament diferent: els pares que totes dos continuen treballant i els nens que s’han de quedar amb els avis, tot i ser persones de risc; els pares que s’han quedat sense feina des del minut 0, i estan a casa; els pares que teletreballen, i a més han d’estar per les feines de la casa, i els deures dels nens; els pares que estan malalts tots dos i no tenen a ningú que els cuidi el nen (que també n’hi ha), etc. Situacions vàries, i solucions mínimes, per això cadascú fa el que pot.

 

El que s’hi que podem fer, en la mesura que es pugui, per ajudar als més petits de la casa, és el següent:

  • Explicar la situació d’una manera clara, senzilla i adequada per a la seva edat. Resoldre tots els seus dubtes.
  • Donar espais per a poder explicar com se senten, què troben a faltar, què els amoïna… i entenent que, com nosaltres, hi haurà moments en que estaran tristos, altres que estaran preocupats, altres que estaran bé, altres que sentiran frustració i d’altres en que s’enfadaran. Si els podem entendre, també els ajudarem a que s’entenguin. Recordeu, totes les emocions són legítimes.
  • Establir horaris i rutines que els facin sentir segurs i els ajudi a organitzar-se. Es pot fer un horari on s’hi contemplin estones per les diferents activitats: hora de llevar-se i anar a dormir, hora dels àpats, estona per treballar, estona per jugar, estona per lleure, hora de la higiene…
  • Buscar una estona al dia per a realitzar algun tipus d’activitat física, ja sigui en família o a través d’alguna de les moltes app que hi ha a la xarxa

 

I amb els més grans…

Doncs amb els fills més grans i adolescents, doncs una mica el mateix. Han de ser conscients de la situació que estem vivint, i han de ser responsables del que estigui a les seves mans (a nivell de tasques de casa, les seves tasques…). Haurem de respectar els seus espais, les seves emocions, els seus silencis… ens haurem de mostrar propers i empàtica, que ens sentin al costat però sense agobiar.

IMG_0965

Una cosa sí que és important. No sabem com ens afectarà tot aquest procès. Sabem com ens afecta en el dia a dia, però no podem preveure què resultarà de tot plegat. Com deia a l’anterior article, espero que en sortim més forts mentalment, però sobretot, el que esperava és que sortíssim més humans. Doncs això és també el que dedueixo que passarà amb els nostres fills: depèn de com estiguem vivint nosaltres aquests dies, també ho viuran ells, i en definitiva, del que parlàvem, era de la importància d’una bona actitud, sense dramatismes ni alarmismes. És una cosa “heavy” això que ens està passant, però com dèiem: de tota crisi podem treure un benefici, i és un bon moment per transmetre valors de la importància de les petites coses, de la importància que agafen coses que fins ara no valoràvem i de la importància del viure, sense necessitats innecessàries.

 

VIURE EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Si duem dos setmanes de confinament i encara no havia escrit gran cosa sobre aquest bitxo que ens envolta és sobretot perquè no sabia quin enfocament donar-li a l’escrit.

Hi ha algunes coses que tinc molt clares de les que vull parlar, i d’altres que no tant, pel garbuix d’emocions que provoquen, pel que si una cosa està fent aquest virus, es posar-nos a prova psicològicament (a part de físicament, està clar).

A nivell psicològic ha fet despertar en nosaltres moltes emocions:

POR: por a no saber què passarà, por a que passi alguna cosa greu als nostres o a nosaltres, por a que estiguem contagiats, por al desconegut. La por, a priori, és una emoció que ens ajuda a estar en alerta en situacions que considerem perilloses, i és considerada normal, fins que arriba a un extrem massa elevat que ens duu a ser irracionals i ens fa actuar de manera poc coherent.

ANGOIXA: l’anticipació de fets i de situacions ens fa viure el dia a dia amb incertidumbre, el no saber, el no controlar, el desconeixement. I l’angoixa fa que estiguem nerviosos, que estiguem irritables, que estiguem “quejicas” i que la hiperpreocupació s’apoderi de nosaltres. L’angoixa també la veiem per no poder sortir de casa, per no gestionar bé el confinament (veiem també ràbia).

RÀBIA: en quant a la ràbia, he vist que es dóna de dues maneres. La primera, ràbia per veure les nostres “llibertats” tallades, pel confinament en sí, ràbia per no poder sortir al carrer, per no poder fer allò que volem quan volem. Jo la meva ràbia la trasllado a un altre perfil: sento ràbia cap a les persones que es queixen tant per estar a casa, per qui se salta el confinament sense motiu, per qui no aprecia que l’únic que ens demanen és que ens quedem a casa perquè el bitxo no s’expandeixi.

TRISTESA: tristesa per les persones malaltes, per les persones que han mort soles, i per les persones que no els han pogut acompanyar.

AVORRIMENT: nosaltres que vivim en una societat acostumada a viure al dia, a tenir i fer tot de manera immediata, que no sabíem fins ara què era l’avorriment… Em permeto el luxe d’utilitzar el hastag d’una persona molt sabia: #elaburrimientonomata (@dracookinghealthy), però sortir de casa sí. Ens queixem per estar a casa, però és l’única manera de parar això, ja hi han els metges, infermers i altres sanitaris, comerciants, transportistes, venedors,personals de neteja, farmacèutics, etc. que lluiten dia a dia per tots nosaltres. Nosaltres només ens hem de quedar a casa. I sabeu què, doncs que avorrir-se tampoc està tant malament, perquè fa que busquem coses a fer, a ser més actius mentalment, a gaudir de les petites coses que fins ara no apreciàvem.

Per sort, també s’han despertat altres emocions:

SOLIDARITAT: és impressionant el que aquest bitxo ha fet moure. Tots estem en el mateix bàndol, i tenir un objectiu comú fa que ens ajudem tots. Ajudem als avis, al veí del cinquè, als sanitaris… però que quedi clar, que la millor manera d’ajudar-los és quedant-nos a casa.

EMPATIA: va molt relacionat amb l’anterior, i és que tots pensem en els altres. Crec q per primera vegada en molt de temps, estem oblidant ideologies, colors, interessos personals, etc., i que en el que primer que pensem quan ens llevem és en que això s’acabi enduent-se el mínim de vides possible.

SATISFACCIÓ: al poder valorar les petites coses que tenim, i que a vegades, per les presses del dia a dia, ni apreciem: un esmorzar slow, veure com marxa el sol, seure una estona al sofà, no fer res, que surti el sol, jugar amb els teus fills sense pressa, apreciar el que estimem a aquells a qui ara no podem abraçar o fer petons, dir t’estimo…

IMG_7335

El món ens ha volgut donar una plantofada de realitat per a que parem un moment i poguem deixar les “terribilitis” i “necessitis” de costat, i ens conformem i valorem el que és VIURE, que ja és molt. I només ens hem de quedar a casa, no necessitem res més. (Terribilitis: aquella persona que no deixa de dramatitzar tot, tot per ell és terrible; Necesistis: aquella persona que sempre necessita alguna cosa per ser feliç, quan el que necessita no és res més que estar bé amb ell mateix).

La situació, en definitiva, és la que és, i per més que ens enfadem, ens angoixem, li donem voltes… no la podrem canviar, perquè no està a les nostres mans. O a cas algú té un esprai matavirus per acabar amb tot això? Doncs com la resposta és no i no podem fer res més, l’única opció que tenim és CANVIAR L’ACTITUD. I canviar l’actitud implica en canviar com vivim aquesta situació. “Què és un pal que arribi la primavera i estar tancats a casa? Doncs sí, però pitjor és estar tancats a un hospital”.

Tota crisi té la seva oportunitat, i d’aquesta en podem treure profit i podem sortir més forts psicològicament. És el que té l’adaptació i la resiliència. Sortirem més forts, estic segura, valorarem més l’ara i ens conformarem amb poc. Sé, que d’aquí, sortirem més humans.

Però primer, alguns hem de canviar l’actitud, i per això us plantejo una sèrie de coses que crec que seria important que tinguéssiu en compte:

  • Feu una organització del dia a dia, que inclogui unes rutines ordenades: mantingueu una hora de llevar-vos i d’anar a dormir, hora pels àpats…
  • Busqueu una estona per higiene (quedar-se a casa no significa que aneu tot el dia en pijama, de fet, ajudarà que us vestiu)
  • Trobeu una estona per les tasques de casa
  • Organitzeu una estona per teletreballar (és important que tot i que no tingueu una feina amb facilitat per teletreballar, pogueu dedicar unes hores a quelcom relacionat amb la feina: formació, etc.) i/o estudiar i tasques d’escola
  • Plantegeu una estona per activitat física (ja sabeu que per mi això és primordial)
  • Busqueu una estona per fer videoconferències amb els que trobem a faltar
  • També podem tenir estones per no fer res (si cal)
  • Buscar estones per estar en família (que d’això anem escassos de normal)…
  • I per acabar… És important buscar temps per tot i per tothom. Amb això últim em refereixo a que és important també buscar temps per cadascú. Haurem de conciliar amb la resta de membres de la família, o amb qui visquem, estones per cadascú, per no fer tots els nostres rols 24 hores al dia. És a dir, és important que consensuem, per exemple, amb la nostra parella, que una estoneta al dia s’encarregui del nens (i viceversa) per poder dedicar-me a mi i fer allò que ens ajuda a desconnectar (activitat física, punt de creu o llegir, el que sigui que faci que el dia no sigui una contrarellotge on som m/pares, treballadors, mestresses de casa i educadors, 24 hores al dia).

 

I ja per acabar, com que tot allò al que ens veiem obligats ens acostuma a costar més, perquè no intenteu pensar d’una altra manera?  La quarentena voluntària la viurem millor que la imposada. En comptes de pensar que “ens estan obligant a un confinament” penseu “vull el confinament, perquè vull que el virus s’acabi i aquesta és la millor manera”.

 

Una altra cosa que ens haurem de plantejar, i no d’aquí a molt temps, és: si això s’allarga molt, com és de beneficiós  o no pels infants, el fet de no poder sortir de casa??? Aneu pensant que en parlarem al següent article!!!