SABER DIR “NO”

Quantes vegades us ha passat que heu fet alguna cosa que no us venia de gust fer? No m’estic referint a les obligacions, o a la feina, o a l’haverse de llevar d’hora perquè tens un compromís… M’estic referint al fet de dir NO a plans que no ens venen de gust, a dir NO davant la insistència d’un venedor, o simplement al fet de dir SÍ perquè tenim por “al que diran” o perquè aquella persona no s’ho prengui malament.

Anem a veure uns casos pràctics:

– Vas a una botiga de cosmètics i productes d’higiene, a comprar un gel de dutxa que se t’ha acabat aquest matí, i una pasta de dents. Al teu cap tens clar que només necessites aquestes dues coses. Però quan arribes a pagar, tot es trastoca. – Vols que et posi aquesta crema que tenim d’oferta per la cara? Per aquestes taquetes que tens al front t’aniria molt bé, perquè les dilueix i acaben desapareixent… – El teu cap diu NO, però per la boca surt una cosa semblant a “mmm”. La venedora ho nota, i s’aprofita. – Mira, que ho provàrem també amb aquest exfoliant, deix’am la mà… (i ja te l’ha agafat i t’està refregant un cotofluix), veus tota la porqueria que surt? Doncs la cara està molt més exposada, i això evitaria que s’acumulés el greix a la teva cara (i allà ha tocat el punt dèbil, tu no vols ser una persona greixosa!!!). Si ten duus les dues coses et surt molt bé de preu -. Ja t’ha engatusat, gel, pasta de dents i una bossa plena de coses per la cara, que s’acumularà a les que ja tens al calaix del lavabo, perquè un altre dia tampoc vas saber dir que no. I surts de la botiga, no contenta perquè no tindràs una cara greixosa (si fos així, rai, compra tot el que vulguis), el pitjor és que surts maleïnt a la venedora, quan tota la culpa és teva!

– Avui has dit amb la teva parella que fareu sopar tranquil.let a casa i sofà-manta. És divendres i us ve de gust estar tranquils. Inclús demanareu sopar per endur per no haver de cuinar. I a mitja tarda “Pip-Pip”, whatsapp al cuanto: “voleu anar a sopar aquest vespre?”. Doncs no, la veritat és que no tinc ganes perquè el que vull es posar-me el pijama i estirar-me com una marmota al sofà… Però el teu cervellet comença a maquinar: “tampoc costa tant… i així us veieu…”; l’altre part del cervellet: “Però si tu el que volies era estar a casa”; “bueno, però total és sopar”; “ja, però és que avui no tens ganes d’aguantar a ningú”; “i si s’enfaden?”; “ja, però és que per a anar sense ganes és pitjor”; “demà ja podem fer el sofà-manta”; “però és que tu volies fer-ho avui…” i qui guanya? “Sí, anem a sopar, però una cosa rapideta, eh?” Males ganes, mala cara i temps desaprofitat, bàsicament, perquè estàs a disgust.

I com aquestes, podríem trobar mil situacions. Situacions on sabem del cert que no volem una determinada cosa, i que acabem fent o acceptant “perquè ningú s’enfadi”; “perquè ens sap greu”, “perquè ens fa cosa”… Doncs això s’ha acabat!

Sempre tenim, com a mínim, dues opcions d’actuació (i si només en tenim una, vol dir que és una olbigació i i no ens queda una al otra que menjar-nos-la amb patates). Però per la resta de situacions que no són obligacions, “Lo dicho”, sempre tenim com mínim dues opcions: o sí, o no, o fer-la o no fer-la. Jo puc triar anar a sopar, o anar a casa a apoltronar-me al sofà; jo puc triar comprar mil cosmètics, o passar amb els que ja tinc; jo puc decir dir-li al cambrer que s’endugui un plat perquè no és el que he demanat, o puc decidir callar, i menjar-me el que m’han dut. I el millor de tot, és que mai una opció és més correcta que l’altre. És a dir, serà igual de lícit que triïs una cosa o una altra, ningú et jutjarà… només tu. Tot està permés, sempre i gran tu estiguis tranquil. És a dir, si no vols anar a sopar o quedar amb algú, sigues assertiu (d’això en parlarem al següent article) i diga-li les se faltar al respecte, qeu avui no tens gaires ganes; però si finalment decideixes anar, deixa la mandra a casa, i gaudeix de la vetllada, perquè en definitiva, ets tu que està triant anar-hi. Si tu ho has triat, almenys no et queixis, i sinó, haver triat l’altre opció. Si tu tries fer una despesa en un producte que t’han encolomat…, doncs aprofita i fica’t ben top amb els nous productes, però no et continuïs maleint per com tan engatusat… perquè al final, tu podries haver dit no.

I dir NO no és fàcil, ho sé per experiència, jo que tinc mil col.leccions a casa de coses que no he sabut parar, mil cremes anti-tot repetides que utilitzaré fins que tingui 80 anys, o que em cosa tornar una cosa que he comprat i que està en mal estat. Però aprendré.

“NO PUEDES EVITAR ENVEJECER, PERO NO TIENES QUE HACERTE MAYOR” (George Burns)

En pocs dies estreno número, el 4! Any rodó, 2020, entrada a la dècada dels 40, farà 15 anys que vaig obrir Saüc…

No negaré que hi ha dies, quan m’adono que l’arribada és imminent, que em dóna una mica de vertigen, però por no. Vertigen perquè “uoh!, ja duc mitja vida viscuda!”, perquè en aquests últims deu anys cada vegada s’ha afiançat més la meva vida adulta (parella, matrimoni, fill, pis, cotxe familiar…)”. L’altre dia parlava amb una amiga i comparàvem la dècada dels 20 als 30 i la dels 30 als 40, les emocions boges de la primera, aquells d’altabaixos emocionals i de tots els sentiments a flor de pell, tot es sentia in extremis… passàvem d’estar molt enamorades, a estar enfadades, decebudes, tristes… un ball ho arreglava tot, o una trucada o un cafè. Durant aquesta època, els canvis també han estat, evidentment, molt més grans (ella per exemple ha passat d’estar soltera, a viure fora i ser mare de tres tresors), però a l’estar més assentades emocionalment, no ens desestabilitzen tant aquests canvis!

Por als 40? Por no! Si és que ara mateix em sento súper! No sé que més puc demanar. Diuen que al llarg de la teva vida has de fer tres coses: escriure un llibre (hecho!), plantar un arbre (hecho!) i tenir un fill (hecho!). Ni de bon tros estic totalment d’acord amb aquesta “norma”. No sóc més feliç per haver plantat un arbre o escrit un llibre. Estic feliç perquè tinc tot el que m’omple: tinc un marit meravellós, un petit terratrèmol anomenat Eloi que me l’estimo mil i que adoro en tots els seus aspectes, una família amb qui comptar i que m’accepta com sóc, uns amics que sé que hi són i amb els que puc quedar i riure una estona (menys del que voldria), una feina que m’encanta, unes aficions que m’ajuden a sentir-me fit, top i totes les paraules de tres lletres que ara estan tan de moda… i sobretot que m’ajuden a sentir-me viva.

Em sento afortunada, però això no significa que tingui coses a millorar. Cada any a l’inici del gener, acostumem a plantejar-nos objectius. Jo sóc una persona PRO-LLISTES, de coses que haig de fer, i de coses que vull fer… per no perdre-les de vista. Aquest any seré una mica egoïsta i el meu objectiu principal serà cuidar de mi mateixa, mimar-me, donar-me importància, no renunciar al que vull, saber delegar i no hiperexigir-me, saber prioritzar i descansar més.

Al llarg dels últims anys, he canviat coses de mi, d’altres les he mantingut. Continuo sent una persona molt planificada, però he après a adaptar-me als canvis i a acceptar que no tot és com està al meu cap; continuo sent una negada per les tecnologies, tot i que tingui aparells d’última generació, continuo preferint l’agenda de paper (i això al Jordi el posa negre); continuo sent de cafè sol i sense sucre; continuo fent llistes, però les faig i refaig mil vegades perquè no sempre les compleixo en la temporalitat en que m’he plantejat; dormo menys del que voldria (però això ja depèn de l’Eloi, si fos per mi, faria les 8 hores reglamentàries); continuo rient per tot, perquè una bona rialla, m’arregla el dia; faig mil tontades, per fer riure als que tinc al meu voltant; sóc una formigueta a la meva feina, m’agrada treballar i m’encanta el que faig, però m’agradaria ser un “pelin” menys exigent, saber que no puc amb tot i que no haig de dir a tot que “sí” (i que consti que ara tanco agenda abans per poder gaudir més dels meus). I sí, crec que els 40 també m’han donat calma, m’ho prenc tot amb més autocontrol i perdo menys els nervis, tenint un ritme més de “slow life” (o tot el que puc).

Por als 40? Gens ni mica, ni por ni crisi! Intento mantenir una actitud positiva a la vida (no sóc gens fantasiosa, però prefereixo posar-me les ulleres roses que em facin veure la vida d’un color més viu). Els 40 em porten experiències, vivències i coneixements, i a més, em sento bé, físicament i psíquicament. Intento gaudir de tot el que em passa, del petit i del que és més gros, gaudeixo menjant una pizza, gaudeixo sortint a córrer, gaudeixo amb la trucada del Jordi abans d’entrar a treballar i gaudeixo de la paraula “mama” quan l’Eloi em persegueix pel pis… i tot, aquelles petites coses, em fan gaudir de l’ara, amb els seus pros i contres, però sense viure del passat, ni angoixar-me pel futur… Així que por, no, perquè he après a estimar-me i a valorar tot d’una millor manera, i també he aprés a estimar, a estimar més i millor, a estimar bonic,i això, tot el global, em fa sentir GENIAL!