Publicacions

 

Recordo perfectament aquell dia, el lloc, la persona i el que vaig sentir. 

Tenia 15 anys, estàvem a l’institut, a l’hora del pati. Feia en aquell moment 4t de la ESO. I aquell dia duia un entrepà de fuet per esmorzar. 

Estava amb les meves amigues xerrant de com havien anat les classes del matí, del que faríem el cap de setmana, del que ens posaríem per anar a la festa de l’Anna i va passar aquell noi. Aquell de Batxillerat que ens tenia a totes “loques”. Era tan guapo… tenia aquells ulls… Totes ens vam posar en alerta. Mira que èrem “tontes” de posar-nos tan nervioses, però bé, això crec que va amb el carnet d’adolescència. 

Va passar pel nostre costat, i l’Èlia, que sempre ha estat la més “lianta”, em va fer una empenta perquè xoqués contra ell. Ell em va aturar, i lluny d’agafar-me romànticament entre els seus braços, de dir-me que era la dona de la seva vida i que sort que havia caigut sobre seu… em va tornar l’empenta dient “aparta gorda”. 

Amb aquesta frase se’n va anar tota la meva idolatració per ell i tota la meva autoestima. Ostres, em va fer mal com un cop de puny a la panxa. 

 

Quin hagués estat el comportament lògic? Passar del tema, continuar xerrant amb les meves amigues i ja està… Però el meu cap em va fer una mala passada. Dolentíssima. Aquell dia es va començar a formar un pensament al meu cap, que m’ha costat dos anys en superar. 

Preguntes com: “i si realment estic gorda?”, “i si m’aprimés una mica?, segur que llavors es fixarien més en mi”, “és que mira quins mixelins”, “i les cuixotes”… 

Aquests pensaments van anar agafant més força amb els dies. I un dia, de cop, al treure l’entrepà de la motxilla, vaig decidir que el podria tirar i aguantar fins l’hora de dinar. Ostres, que malament ho vaig passar… quina gana tenia… però vaig aguantar. Així que vaig pensar que si això ho feia cada dia, m’estalviava unes quantes calories al meu cos i segur que m’aprimava. 

Després de l’esmorzar, va venir el berenar. Evidentment que tenia gana, però resistir la sensació de gana vaig associar-ho amb “que forta ets”, i inclús m’agradava aquest pessigogeix de buidor a la panxa. 

I sabeu què? Estava tan orgullosa de mi… els kilosanaven baixant i jo estava supercontenta de la meva força de voluntat. 

Aquí les meves amigues es van començar a preocupar. I els meus pares. I els vaig començar a tractar de bojos. “Només m’he aprimat una mica”, “Jo controlo, no et preocupis”, “Sou uns exagerats”… (però no ho eren). 

Després vaig seguir menjant menys en els àpats. En comptes de posar-me un plat normal, sempre en treia, o no me l’omplia tant, o despistava a la gent i tirava una part, o l’amagava… Vaig començar a fer coses que ara penso i m’esgarrifo, però que jo veia del tot normals. I vaig començar a mentir. “No, ja he sopat a casa la Maria quan hem estat estudiant”, “ufff, és que tinc la regla i em fa mal la panxa…” (i això era una altra mentida, perquè de cop, un dia, la regla no va venir). 

 

Un dia, a l’hora de Mates, em va venir a buscar la psicòloga de l’institut. Jo pensava que era perquè l’últim trimestre no m’estava anant del tot bé, i potser volia parlar del que faria el curs següent. Aquell trimestre estava traient unes notes horribles. Jo sempre havia estat de notes altes i superexigentamb mi… però ara em notava desconcentrada. Per aprendre i entendre tot, necessitava el doble de temps, i a vegades, ni així anava bé. Em quedava a les nits desperta… però després tenia son al matí…

La Gemma em va dir que les meves amigues estaven molt preocupades per mi. Que li havien anat a parlar perquè sabien que tirava els entrepans, que havia deixat de menjar… Jo em vaig enfadar amb les meves amigues. No els hi tornaria a parlar. Que es fiquessin a les seves vides i que em deixessin tranquil.la. Elles no estaven com foques. Elles no necessitaven deixar de menjar per estar bé. Elles ho tenien tot… I mentre jo estava en les meves cavil.lacions (perquè ja havia deixat d’escoltar de feia estona, va haver un comentari que em va fer estar alerta. Vaig sentir, però com de fons, unes paraules… malaltia i trastorn de la conducta alimentària. 

Però què deia? Jo malalta? Jo controlava, només estava baixant una mica de pes que em sobrava… 

(… si vols saber la continuació de la història, visita el bloc www.saucpsicologia.com)

Quan parlem de TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA (TCA) ens centrem sobretot en quatre, l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat (simptomatologia anormal relacionada amb el menjar i l’autoimatge, però que no es compleixen tots els criteris necessaris per al diagnòstic dels tres anteriors).

Avui ens centrarem en dos d’ells:

ANORÈXIA NERVIOSA

L’anorèxia nerviosa és una malaltia mental, que consisteix en una pèrdua voluntària de pes, per un desig patològic d’aprimar-se i una por intensa por a l’obesitat. La pèrdua de pes s’aconsegueix a partir de la reducció d’aliment, d’exercici físic excessiu, de l’ús de medicaments reductors de la gana, laxants i diürètics i de vòmits provocats.

Qui la pateix?

El 90% de les persones amb anorèxia nerviosa són noies joves d’entre 14 i 18 anys.

Com es detecta?

–   ​Alteracions del comportament: desig clar de perdre pes; evitar determinats aliments; preocupació excessiva per les calories dels aliments i per les dietes; augment de l’activitat física; queixes contínues pel seu físic; preferència per menjar a soles, sentiment de culpabilitat després de menjar; ús de laxants; vòmits després de menjar.

–   ​Signes de desnutrició: pèrdua de pes; parada del creixement; menstruació irregular o desaparició; fred a mans i peus; sequedat de pell; estrenyiment; pal·lidesa; marejos; caiguda del cabell.

–   ​Símptomes psíquics: distorsió de la imatge corporal; canvis ràpids de caràcter i humor; irritabilitat; ansietat; tristesa; tendència a l’aïllament, familiar i social; excessiva dedicació a la feina o a l’estudi.

Què fer?

Es requereix un tractament interdisciplinar, consistent en metges, psiquiatres, nutricionistestes i psicòlegs (tant per la persona que pateix la malaltia com pels seus familiars).

 

BULÍMIA NERVIOSA

La bulímia nerviosa és un trastorn mental que es caracteritza per episodis de voracitat i menjades de grans quantitats de menjar en un curt espai de temps (“afartaments”), als que segueixen gairebé sempre conductes tendents a evitar l’augment de pes (dejuni, exercici físic excessiu, ús de medicaments laxants o diürètics, vòmits provocats). La persona que pateix bulímia nerviosa té una intensa por a engreixar-se i té un descontrol sobre la seva alimentació i sentiments de culpabilitat i autodespreci.

Qui la pateix?

Es dóna normalment en dones, dels voltants dels 20 anys, especialment, després d’una anorèxia nerviosa o d’haver fet règims d’aprimament.

Com es detecta?

–   ​Alteracions del comportament: presa de grans quantitats de menjar (especialment dolços), ràpidament o en forma d’”afartament”, generalment, d’amagades o estant a soles; vòmits o dejunis després dels “afartaments” (o excés d’exercici o ús de laxants per evitar l’augment de pes).

–   ​Símptomes físics i psíquics: sensació de debilitat; marejos; mals de cap; inflamació de la cara; erosió de l’esmalt dental; caiguda del cabell; irregularitats menstruals, depressió; conductes compulsives; trastorns d’ansietat; baixa autoestima.

Què fer?

Es requereix un tractament interdisciplinar, consistent en metges, psiquiatres, nutricionistes i psicòlegs (tant per la persona que pateix la malaltia com pels seus familiars).