SABER DIR “NO”

Si us parlés de la paraula LÍMITS, segurament, el primer que us vindria al cap seria la imatge d’un adult, possiblement amb el dit índex aixecat, i dirigint-se a un infant, dient-li que no faci determinada cosa.

POSAR LÍMITS, FRENAR, DIR QUE “NO”… són maneres d’actuar amb l’objectiu de parar una conducta que no està bé o que no ens agrada.

De petits, els LÍMITS es posen per regular conductes (tot i que no cal fer-ho amb el dit índex aixecat), per ajudar a l’autocontrol i reconduir algunes situacions que a l’infant li costa gestionar. De petits, no saben en molts casos el que poden i el que no poden fer, el que està bé i el que no… i és l’adult el que ha d’ajudar a l’infant a reconèixer-ho, mitjançant l’acompanyament i els límits. Això és natural, és part de l’etapa evolutiva i és necessària la figura adulta (amb sentit comú i coherent).

Quan els nens es van fent més grans, aquestes situacions canvien i, possiblement, es redueixen. I tot i que l’adult ha d’acompanyar durant molts anys (moltes vegades des de la distància), l’infant es va fent adolescent i cada cop necessita menys que li diguin “no”.

De fet, a mida que ens fem més grans, ens costa més tolerar el “no” de les persones. Si de petits costa i genera frustració que els pares no et deixin fer allò que vols fer… a l’adolescència, aquest malestar es multiplica perquè s’hi afegeix el buscar autonomia i reafirmació personal, i els pares es converteixen en els que “no ens deixen fer/ser allò que volem”. Ens enfadem amb aquella persona que ens diu que no.

Però que passa quan ens trobem en la direcció contrària??? Que som nosaltres els que hem de dir que no??? A una persona, a un company de feina, a un amic, a una parella…

Pot passar, que ja des de infants, no estiguem acostumats a ser escoltats i a dir amb el que estem d’acord… (acostuma a passar en entorns familiars més intransigents, on els límits no són límits, sinó que són “coaccions de llibertat” o màxima autoritat). Si hem crescut en un entorn on no hem pogut parlar, on la comunicació era unidireccional, on la nostra opinió no era important…, pensarem que la nostra postura no cal ser tinguda en compte i ens podem convertir en persones complaents (i sense fer el que ens ve de gust).

ARA ET PLANTEJO…

Com actues quan un amic et proposa un pla que no et ve de gust fer? Com respons quan et serveixen un plat que no m’agrada gens? Ets capaç de dir que no et ve de gust? Acabes anant al pla que no et fa o menjant allò que no t’agrada? Què fas quan una persona et tracta una mica malament i la seva actitud et deixa descol·locat???

I el millor??? Per què ens passa això? Per què a vegades no som capaços de donar la nostra opinió o de posar límits?

Doncs pot ser per diferents raons. Anem a veure-les!

  • Podem tenir por a que s’enfadin amb nosaltres o a que pensin malament de nosaltres
  • Perquè donem molta importància a l’opinió dels altres sobre nosaltres
  • Al llarg de la nostra història vital ens han acostumat a complaure i a que s’ha de fer tot el que ens manen
  • Perquè pensem que l’acceptació passa per ser complaents
  • Perquè pensem que la nostra opinió no és important
  • Perquè pensem que si diem que no, estarem exclosos
  • Perquè volem agradar

PERÒ… POSAR LÍMITS A LES PERSONES ÉS MOLT IMPORTANT, I ÉS MÉS, ÉS UN DRET QUE TENS! I MOLT SALUDABLE!

I per què és tan important?

  • Doncs perquè millora la nostra autoestima i seguretat en tu mateix
  • Potencia el teu autoconcepte de persona vàlida de tenir en compte
  • Millora les relacions, establint un vincle segur i de confiança
  • Les relacions que mantenim són més naturals (no hem d’estar tota l’estona pensant en el què dir o com dir-ho, per no molestar a l’altre…)
  • Ens ensenya a tenir respecte pels altres i a que ens respectin

ARA BÉ, COM FER-HO?

Només hi ha una manera de fer-ho de manera efectiva, i és utilitzant l’ASSERTIVITAT. L’ASSERTIVITAT consisteix en dir el que penses i el que sents, sense ofendre l’altre.

T’HAS PLANTEJAT MAI COM PODRIES CANVIAR ALGUNES DE LES SITUACIONS QUE VIUS EN EL DIA A DIA, SI LES GESTIONESSIS DE MANERA ASSERTIVA O COM MILLORARIA LA TEVA VIDA???

DIR “NO” ÉS MOLT SALUDABLE!

FRASES I EXPRESSIONS QUE MAI S’HAURIEN DE DIR ALS NOSTRES FILLS?

“Albert, mira que ets maldestre!!! Sempre se’t cauen les coses!”

“El teu germà sempre té ordenada la seva habitació, i tu?, mira tu!!! Ja podries aprendre d’ell! Alguna cosa se’t podria enganxar!

“Surt de davant, que no et vull veure de l’enfadada que estic”.

“Com facis això… més val que no ho facis, sinó…”

“Andrea, maca, em pensava que eres més llesta…”

“Tinc unes ganes de que s’acabin les vacances perquè tornis a l’escola”.

“Sempre t’equivoques!, és que no pares atenció!”

“Ets igual que el papa!”

“Estàs insuportable!”

“Només penses en tonteries”… “més et valdria estar pel que has d’estar!”

T’adones de quantes frases diem a casa, al parc, a l’escola… i de l’efecte que poden causar ens els nostres fills/es? En el moment que les diem, potser no en som conscients de la magnitud d’elles, però ara llegides, des de la calma, com les perceps???

Què creus que passa per la ment del teu fill quan li dius tot això, i a més, li afegeixes el to de despreci, o ho fas amb un mig somriure (com si riguessis d’ell) o des de l’enfado? Com creus que li afecta? Quin creus que és l’impacte que pot tenir en el seu desenvolupament?

Les frases esmentades, i cent més que em venen al cap, les diem per dos motius: o bé perquè les hem sentit tota la vida i les hem normalitzat, o bé perquè les diem des de la ràbia i pensem que a través d’elles provocarem un canvi ràpid en els nostres fills. I cap dels dos motius és vàlid.

PARLAR DES DEL LLENGUATGE POSITIU O DES DEL LLENGUATGE NEGATIU

Quantes vegades al dia dius la paraula “NO”?. “No facis”, “no corris”, “no embrutis”, “no pares”…

Ara que les has contat (ha costat, oi?), com les podries canviar per frases positives? Ull!, que amb això no estic dient que no hi hagi límits o ser totalment permissius, estic parlant només d’un canvi de registre lingüístic (perquè al final, és aquest el que afecta als nens i nenes).

Si tots els nostres arguments són basats en el no o en la personalització (“ets un…”) aconseguirem el contrari del que a priori volem, ja que influirem de manera negativa en la seva autoconfiança i en la que tenen cap a nosaltres com a pares.

Has trobat per quines frases podries dir el mateix però, des de l’amor i el respecte? Vinga… segur que sí, si hi penses una miqueta segur que les pots dir millor.

  1. El primer que hem de fer, doncs, és reconèixer què diem i com ho diem. Ser conscientes de que utilitzem frases que no són del tot correctes i que afecten negativament a l’autoestima i autoconfiança dels nostres fills.
  2. Identificar les frases que diem i canviar-les per d’altres de més positives. Què us sembla canviar “Ets un mandres”, per un “Si fas les coses més ràpid, et donarà temps per jugar”.
  3. I ara entra l’empatia en joc: posa’t un moment en el lloc del teu fill/a. Imagina’t que el teu cap està tot el dia: “ets un vago”, “mira quina taula tens de desendreçada”, “un altre cop t’has equivocat”, “mira el teu company, ja podries aprendre d’ell”… oi que no mola gaire. No, no mola gens. A ningú ens agrada que ens infravalorin, que ens critiquin, que ens jutgin, que ens deixin en evidència. Què et fa pensar que al teu fill sí?

Si penses que així, a través de les faltes de respecte, dels retrets, de parlar de manera generalista (sempre ets, sempre fas…), infravalorant, castigant… canviaràs la conducta dels teus fills… Ho sento, però estàs molt equivocat.

Ull! Ara no us fustigueu, no us castigueu vosaltres… que a ser pares no ens ensenya tampoc ningú… que a ser pares aprenem cada dia, per això ens equivoquem… però sempre va bé, parar de tant en quant, ser conscients del que fem i del que diem i decidir si volem continuar pel mateix camí.

“DES DE LA CONFIANÇA, DES DE L’AMOR, DES DEL RESPECTE… S’EDUCA MILLOR”.