L’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS

Els pares del Manel arriben una tarda a la consulta. Per telèfon m’han fet cinc cèntims de que el motiu pel que venen és que el seu fill passa tota la tarda connectat a la consola.

Arriben amoïnats, molt preocupats. Diuen que ja no saben què fer, que han fet de tot… han passat per anar a les bones, i a les dolentes. I cap ha funcionat, diuen lamentant-se.

El Manel va a l’institut al matí. Fa 3r de l’ESO. Sempre ha estat un nen estudiós, de bones notes. Juga a hoquei tres dies a la setmana (més el partit dels caps de setmana) i sempre ha tingut bona relació amb els seus pares, té confiança en ells i sempre acudeix a ells si els necessita. Té una germana petita: la Natàlia, que té vuit anys. Des de fa un temps, però, tot és diferent. El noi afable, estudiós i responsable, s’ha esfumat. – És com si ens l’haguessin canviat – diuen els pares. -Abans arribava a casa, dinava, feia la feina, després anava a entrenament, sopava i dormia bé. Era un nen feliç. Els caps de setmana feia els partits d’hoquei i sortia a fer un volt amb els seus amics o quedaven per jugar a la consola. Però era una estona. Ara s’hi passa hores, inclús vol deixar l’hoquei per jugar més estona. Està irascible, tot el molesta, per tot crida o fa cops de porta. Té a la seva germana fregida, i a nosaltres també. Em sap greu parlar així, però el Manel té un problema, però no sabem com ajudar-lo. I clar, els estudis…, ha suspès vuit assignatures a la mitja avaluació-. La mare trenca a plorar… El pare la reconforta, amb els ulls brillants també. Impotència. La impotència d’aquells pares que no volen tirar la tovallola, però que ja no tenen més recursos per afrontar la situació, que se senten desbordats i que l’actitud del seu fill els supera.

 

 

 

La Organització Mundial de la Salut (OMS) ha donat a conèixer la nova classificació de malalties. En aquesta nova classificació, la Classificació Internacional de Enfermedades (CDI) es deixa de considerar la transsexualitat com a malaltia mental (ja era hora!), i s’inclou per primera vegada l’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS.

 

Poznyak, membre del Departament de Salut Mental i Abús de Substàncies de la OMS, fou el que va proposar el nou diagnòstic i va exposar que hi ha tres característiques principals de diagnòstic (o característiques del desordre de joc):

  • El comportament del joc té prioritat sobre altres activitats en la mesura en que altres activitats es duen a la perifèria (el joc és el top ten de les prioritats de la persona, deixant de banda altres activitats o rutines diàries). La condició duu a una angoixa i un deteriorament significatius en el funcionament personal, familiar, educatiu, ocupacional o altres àrees importants. També pot afectar a la son, a la dieta… (per la deficiència d’activitat física).
  • Falta de control sobre el joc (freqüència, intensitat i durada): la persona és incapaç de controlar la seva conducta cap al videojoc i no pot posar límit al temps que inverteix en aquesta activitat ni a les vegades que ho fa durant el dia o la setmana.
  • Inclús quan es donen conseqüències negatives, aquest comportament continua o s’intensifica (ha sorgit un patró de comportament persistent o recurrent de gravetat suficient).

Aquest patró de comportament pot donar-se a través d’internet (jocs online) o de manera digital personalment i l’OMS considera que són necessaris 12 mesos per a fer el diagnòstic, tot i que el plaç pot ser menor si es compleixen tots els requisits de diagnòstic i els símptomes són greus.

 

Com es pot veure, les principals característiques són força semblants a les característiques de diagnòstic dels trastorns per ús de substàncies i el trastorn de joc. De fet, ja hi ha qui anomena al videojoc l”heroïna digital”, comparant les imatges brillants i encisadores amb les substàncies més addictives del món.

 

 

 

Ara és el Fornite, el Maincraft, o algun altre el que està de moda. Però pot ser el FIFA o inclús el Pokemon o el CandyCrush.

L’edat de més afectació és l’adolescent, tot i que pot donar-se en edats més tempranes (a la consulta han arribat infants de 8 anys que ja juguen al Fornite) i també es pot donar en edats més avançades, tot i que és menys habitual (però sempre hi haurà qui jugui al Candy a la feina i això faci que no faci les entregues en el temps que s’espera o que s’endugui una bronca del cap per estar jugant a una reunió).

El patró essencial és el descrit a l’exemple: nois/noies que deixen els interessos que tenien fins ara per centrar tot el seu temps i atenció al videojoc. Baixa el rendiment acadèmic, perquè “necessiten” tot el seu temps lliure per jugar. Perden les seves relacions socials (diuen que ja es relacionen online, o que no els interessen). La relació amb els pares és dolenta (perquè són considerats “els inquisidors” que els hi prohibeixen jugar)… en definitiva, totes les àrees de la seva vida se’n van a orris. També la part emocional, ja que es tornen irascibles, susceptibles, la seva vida té un únic interès, i la seva autoestima serà millor o pitjor només depenent de la seva capacitat en el joc. Seran persones que estaran cada vegada més soles, i que necessitaran el joc per sentir-se millor (com el que necessita el “xute” per tenir el “subidón” d’energia, estaran eufòrics mentre juguen, però quan la partida acaba, cada vegada necessiten més temps de joc per tenir la mateixa bona sensació, i es mostraran nerviosos, fins que no comencin el joc i saciïn així la seva “dosi necessària” d’”heroïna digital”.

 

Aquest article no pretén ser alarmant, però sí necessari per la importància que està agafant avui en dia el consum d’hores de joc. I que a vegades pot quedar camuflat perquè necessiten l’ordinador per fer les tasques escolars.

 

Mantingueu una relació de confiança amb els vostres fills, sapigueu què fan, a què juguen, si el joc és adequat. Procureu que no deixi les seves activitats habituals, que surti amb els amics, que no s’aïlli, que faci activitat física, que tingui altres interessos. Parleu amb ells, parleu molt, amb una relació de confiança, i sempre, oferiu la vostra ajuda!

 

IMG_8078

Anuncis

LA MATERNITAT AL 2018

Des de fa uns anys, no gaires… em dóna la sensació que la paraula MATERNITAT està més present en moltes converses (suposo que també influencia el fet de jo estar ara mateix dins d’ella). Però més enllà de perquè jo ara en sigui una d’elles, crec que és perquè se li està donant al rol que s’assumeix a partir de la maternitat una importància diferent. Segurament, alguns papes em diran: “i què, la paternitat no és important?” (El meu marit crec que també m’ho preguntaria). I tant que és important!!! Però, ho sento, és diferent… Ja només per ser homes i dones sentim diferent, i per això, la maternitat – paternitat també ho és.

Així doncs, sembla que a dia d’avui, 2018, el concepte hagi variat una mica, o més que variat… sembla que se’n parli més. Fa uns anys, i durant molt de temps, tenir fills era una simple funció biològica (es tenien fills i ja està). Segurament, les dones passaven per tot el que passen les dones d’avui, però com que no se’n parlava… doncs no se sabia (així de senzill). Segurament a elles també els comportava un canvi molt important en les seves vides, en el seu paper de dona, en el seu paper de parella… però “mutis i a la gàbia”, no se’n parlava. Es tenien fills, i punt. Per sort, això està canviant!

I quan comença això de la maternitat? Doncs des del minut zero en que t’assabentes que estàs embarassada! Sí, en aquell precís moment, les coses ja comencen a canviar. Per les futures mares i els pares: les mares, perquè tot i que sigui un cigronet el que té a dins seu, ja nota coses (i amb el pas de l’embaràs, molt més), i no només a nivell físic, també mental i emocional… ja es planteja coses, ja cuida d’una coseta… El pare normalment es fa conscient una mica més tard. A ell no li canvia la vida tant de cop com a la seva companya, pel que li és més difícil fer-se conscient dels canvis que es donaran en uns mesos. Per això és important, en la mesura que es pugui, fer-los partíceps de tots els canvis i sensacions que es van donant, i sobretot, parlar, la comunicació és molt important en la maternitat…

La COMUNICACIÓ és important, tant amb la nostra parella (que és fundamental) com amb la gent en la que tenim confiança. I el fet de que últimament es parli més de la maternitat sembla que ens ho posa més fàcil, i no ens costa tant parlar de les nostres pors i els nostres dubtes. A una cosa que no s’expressa, difícilment li podrem donar solució. Per això és important que parlem amb la nostra parella sobre tot el relacionat amb la criança dels fills i de la nostra vida en comú, com ens sentim i què podem fer en qualsevol moment per sentir-nos millor.

QUÈ ÉS ALLÒ QUE MÉS PREOCUPA QUAN COMENÇA LA MATERNITAT?

Semblarà absurd, però jo crec que preocupa tot: els percentils, si menja, si no menja, si dorm molt, o si no dorm… això són preocupacions, dins del que podem pensar, normals. Acaba de venir al món un ésser indefens, i actuem com lleones amb ells… i evidentment, volem que es desenvolupi amb normalitat (“què és la normalitat???” D’això en parlarem en algun altre article).

Però també, i molt, ens preocupem per nosaltres. Ens sentim soles (tot i que la parella sigui present, passem de ser dones a ser mares (i això fa por), ja no depenem només de nosaltres, ara hi haurà sempre algú que dependrà de nosaltres, temps per nosaltres? (Jajaja), el físic, la lactància (tan bona i maca que diuen que és, i el que costa a vegades, i et fa sentir una mica esclava…). Ens sentim culpables: ho estic fent bé? A més, per aquesta pregunta, sempre hi fiquen cullerada les mares, sogres, veïnes o la primera que et trobes pel carrer, perquè tothom opina i jutja!I jutja, i sanciona! Per això, és important parlar amb qui ens comprengui, amb qui estem a gust, a través d’una conversa respectuosa. Com a mare ho farem com poguem, i com sabem. Ens equivocarem! Segur! Només faltaria, però ens equivocarem des del amor.

Com a persones que entrem en el nou món de la maternitat, hem de saber (com qui cuida a un malalt terminal, o a una persona gran i dependent, com qui cuida a qui sigui…) que per cuidar, ens hem de cuidar. I això és molt important. El nou camí que serà una cursa d’obstacles que haurem d’anar superant i requereix que ens trobem bé, i que ens cuidem i dediquem una estona per a nosaltres. La faceta de mare que es comença és important, però no serà l’única de les nostres vides, i no les podem descuidar (corregeixo el que deia més a dalt, no deixem de ser dones per ser mares, som DONES i MARES!, i treballadores, filles, amigues i moltes altres coses més).

I ara pensareu: “d’on trec temps???” Doncs d’on sigui, però hi ha dos factors que es poden tenir en compte: delegar funcions i repartir tasques (jo surto a correr mentre el meu marit cuida al nen, o aprofitem i fem una sortida de “nòvios” i aquell dia el cuida alguna de les àvies; i fer les coses, ni que sigui durant una estona més curta (val més poc que res).

Així doncs, tot i que amb la maternitat es dóna per suposat que has de ser molt feliç, no sempre és així… pel que és important permetre‘ns tenir dies bons, i dies no tan bons, perquè d’això es tracta la vida. Però a la llarga, val la pena!!! Quan aquella petita cosa se t’abraça i et fa el que en un futur serà un petó, saps que ho estàs fent bé!

I sobretot, per poder gaudir de la maternitat, i com em van dir a la dedicatòria d’un llibre fa poc (@luciamipediatra):

“Cada noche al acostarte, quiero que te mires al espejo y te digas: ERES UNA MADRE MARAVILLOSA”.