EL MIEDO SE PUEDE ROMPER CON UN SÓLO PORTAZO

Ella se ha cansao de tirar la toalla, se va quitando poco a poco telarañas, no ha dormido esta noche pero no está cansada, no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa.

Hoy ella sa puesto color en las pestañas, hoy le gusta su sonrisa, no se seinte una extraña, hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada, hoy es una mujé que se da cuenta de su alma.

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño, hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reír, porqué tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto…, hoy vas a conseguir reírte hasta de ti y ver que lo has logrado…

Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser, hoy te vas a querer como nadie ta sabío queré, hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te doy yo bastante, una mujé valiente, una mujé sonriente, mira como pasa.

Hoy nasié la mujé perfecta que esperaban, ha roto sin pudores las reglas marcadas, hoy ha calzado tacone para hacer sonar sus pasos, hoy sabe que su vida nunca más será un fracaso…

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño, hoy vas a conquistar el cielo sin mirar lo alto que queda del suelo. Hoy vas a ser feliz aunque el invierno sea frío y sea largo, y sea largo… hoy vas a conseguir reír tanto de ti y ver que lo has logrado…

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño, hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reír, porqué tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto…, hoy vas a conseguir reírte hasta de ti y ver que lo has logrado…

Bebe – Ella (Pafuera telarañas)

EL 25 DE NOVEMBRE ÉS EL DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Quan una persona, generalment una dona, viu un maltractament físic i psicològic, pateix, pateix molt. Pateix a nivell físic si hi ha agressió, però pateix més encara a nivell psicològic, per tot el trasbals a la seva autoestima i emocions que es dóna, ferides menys imperceptibles que un blau a la cara o al braç, però amb més seqüeles i més difícils de curar.

La dona té por, té por a l’agressor i té por al canvi; normalitza situacions per evitar afrontaments, normalitza situacions pels seus fills, normalitza situacions perquè pensa que la seva parella canviarà, normalitza situacions perquè al final, el que passa a casa, ja pensa que és el normal, que no hi ha un altre tipus de relacions, que és normal que la parella et controli el que fas, o que no et deixi fer, o que t’insulti. Normalitza fins que troba algú, o passa alguna cosa que l’ajuda a veure que no, que no és normal aquest despreci amb que la tracten, que no és normal que es deixi fer coses quan no en té ganes, que no és normal que a casa sempre hi hagi crits, que no és normal que tinguis por de que arribi a casa. I a vegades, aquesta persona, és capaç d’empoderar-se, es fa forta i diu PROU!, i decideix acabar amb tot això. Empoderar-se és una paraula important, significa donar-se poder, significa veure el poder que realment tens com a persona, i que amb cada insult o cada despreci es feia més petit, fins al punt de pensar que no en tenies.

I quan arriba, i diu PROU!, pot marxar, i dir adéu a la parella, a l’angoixa, a l’ofec i a l’abús.

Empoderar-se és difícil, i fer-ho més ràpid o lent dependrà tant de la situació que es viu, com del caràcter de la persona. Hi haurà qui a la primera aixecada de mà farà les maletes, hi haurà qui aguntarà i al cap d’un temps s’atiparà, hi haurà qui aguantarà molt de temps, i per desgràcia, també hi haurà que per aguantar, no ho explicarà.

El moment de dir PROU és ple d’inseguretat i malestar, però si algú el que vol és estar segura de seguir vivint, aquest moment, ha d’arribar. Davant del no, la dona maltractada ha de saber que hi ha recursos comunitaris als que ella pot demanar ajuda.

Els trastorns més freqüents derivats de la violència domèstica són: l’estrés posttraumàtic, la síndrome de la dona maltractada i la depressió. A més ha de fer front al fet d’haver de reconduir la seva vida i reorganitzar el seu dia a dia, relacions i activitats.

L’estrés posttraumàtic és un dany que es presenta en forma de por o de terror incontrolat que reapareix quan es recorda l’experiència viscuda. El símptoma més immediat és reviure l’experiència a través dels somnis, dels records, produint un malestar físic.

La síndrome de la dona maltractada es manifesta com a conseqüència d’haver estat exposada a una relació de maltractament repetit durant un temps. La víctima experimenta dues fases durant aquest estat:

– un “complex primari”, caracteritzat per símptomes traumàtics, com ara ansietat, hipervigilància, debilitament emocional…

– un “complex secundari”, caracteritzat per símptomes d’autoengany, idealitzant el maltractador i pensant que deixarà d’agredir-la

La depressió i símptomes de tristesa fan augmentar la inseguretat i la incapacitat de prendre decisions.

Els efectes de la violència domèstica són devastadors, ja que les conseqüències directes sobre les víctimes i el seu entorn immediat són molt perjudicials i de llarga durada.

Davant de l’intent de superar el maltractament, tota víctima ha de saber que és capaç de fer-ho. És capaç de construir un sentit diferent i positiu sobre la seva experiència, un sentit constructiu, d’aprenentatge, que ben canalitzat i orientat la durà a una nova vida.

Superar el maltractament psíquic consisteix en aconseguir que les seves conseqüències negatives deixin d’afectar a la víctima de manera total, o almenys, de manera significativa.

Els objectius a assolir seran:

– trobar un recolzament emocional: trobar una persona que li doni confiança i que li mostri el seu afecte i comprensió

– reforçar l’autoestima, per sentir-se suficientment forta com per tornar a tenir una vida sana, activa i satisfactòria

– evitar el sentiment de culpa

– evitar tot tipus de pautes autodestructives

– revisar i renovar el projecte de vida i abocar-se a un nou projecte

– trobar un entorn social satisfactori

A part del treball fet davant d’un maltractament, el millor paper és la prevenció, i la forma més idònia de fer-ho és realitzant una educació en la igualtat, ja des de petits, i des de tots els àmbits. La violència és una conducta apresa modificable. La socialització de nens i nenes contra aquesta problemàtica i la reeducació dels adults en la igualtat són camins que poden ajudar a evitar caure en aquesta dinàmica.

PER QUÈ VAL LA PENA SEGUIR ENDAVANT:

– perquè significa deixar endarrere tot allò que et fa mal i que els altres han decidit per tu

– perquè tens el dret a ser feliç, estimat i respectat

– perquè la teva vida és el més important que tens

– perquè hi ha gent, a part de tu, que també valora la teva existència

– perquè pots mirar més endavant del que fins ara se t’ha permès

– perquè hi ha molta gent que ha pogut dir no i ja ha tirat endavant

– perquè tu no tens la culpa del que ha passat

– perquè ha estat l’altre el culpable del teu patiment

– perquè has de saber que l’altre no canviarà. És per tu per la que has d’apostar

– perquè així no et convertiràs en el que ell vol que siguis

– perquè els teus somnis i projectes són tan importants com els dels altres

– perquè ningú val realment la pena, si això significa fer-te sentir malament, ferit, inútil o desgraciat

– perquè val la pena fer del present un passat, i apostar per un millor futur

– PERQUÈ VAL LA PENA VIURE, I AMB ELL, NO HO ACONSEGUIRÀS.

Fins al moment del 2019, han estat 50 les víctimes de violència domèstica, a l’estat espanyol.

TELEFON D’AJUDA DAVANT LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE: 016

#YONORENUNCIO

Els que em coneixeu, sabeu que m’encanta la meva feina de psicòloga, perquè tinc la sort de treballar del que més m’agrada; sabeu que disfruto fent esport, perquè vull sentir-me bé físicament i mentalment; sabeu que sóc dona, i que m’agrada arreglar-me i quedar amb els amics, i sabeu que sóc mare i parella, i que em xifla la meva família, i més des de fa un any i mig en que va aparèixer l’Eloi. I el més important, sabeu que jo no penso renunciar a cap d’aquestes facetes de la meva vida. No, no penso renunciar, perquè totes m’omplen, i sense una d’elles, jo no seria jo, així que intento poder-les convinar de la millor manera i “no morir en el intento”.

Sabeu que corro, que em llevo a les 5 del matí per anar a entrenar i que de tant en tant (menys del que voldira) faig alguna cursa. Sabeu que a la consulta també realitzem el “psicoesport”, que es tracta de fer teràpia mentre fem esport. I tot això ho faig perquè dono un paper molt important a l’activitat física a la vida diària, perquè crec que a part de la millora física, ens aporta un benestar emocional amb les que poques activitats aconseguirem, i perquè, sent una mica egoïsta, és el meu moment. És l’hora que em dedico de manera diària, a mi.

A vegades, corro sense objectiu concret, corro perquè, com diu el lema d’una famosa cursa “és quan corro que hi veig clar”, corro perquè m’agrada, corro perquè m’ajuda a organitzar el dia i el cap. I altres vegades, corro amb un objectiu molt clar. El dia 13 d’octubre serà un dia d’aquests.

El 13 d’octubre se celebra a Madrid la “2a carrera YO NO RENUNCIO” una cursa d’obstacles organitzada pel Club de Malasmadres, a favor de la conciliació.

Tot i que la base es realitza a Madrid, tots i totes podem participar de manera simbòlica des de qualsevol lloc. La Cursa es realitza en col.laboració amb la Federació Espanyola d’Esports de Persones amb Discapacitat Física (FEDDF). El Club donarà a la federació 1€ de cada inscripció per a la preparació de les seleccions paralímpiques femenines de natació, bàsquet i atletisme als Jocs de Tokio 2020.

La cursa consta de 5 km amb 13 obstacles, amb els que es vol visibilitzar de manera simbòlica les 13 barreres amb les que es troben cada dia les dones i mares quan volen conciliar.

1 – LA RENÚNCIA. 6 de cada 10 dones renuncien a la seva carrera professional, segons l’estudi “Somos Equipo”, pel Club de Malasmadres, a l’any 2017. I una cosa és que una mare es vulgui dedicar a ple de manera voluntària als seus fills i a la seva família, que també pot passar, però haver de renunciar perquè no hi ha manera de quadrar les dues coses???

2- ELS HORARIS DE LES JORNADES LABORALS. Les jornades laborals són rígides i extenses, el que fa que 8 de cada 10 dones tinguin dificultats per compaginar la seva vida professional amb la personal i la familia (Font: Estudi “Concilia13f). Per què si una treballa 8 hores fora de casa, potser dinant fora, i amb 1 hora i mitja de trajecte (posem que treballa a Barcelona), que representa que veu als seus fills, 2 hores al dia? 2 hores de sopar i posar a dormir, i ràpid, perquè encara haig de fer el dinar per demà!

3 – LA FALTA DE CORRESPONSABILITAT. Som un equip de dos, parella és això, dos, i és clau per aconseguir una conciliació real. En moltes cases, “les dones han sortit fora a treballar, però els homes encara no han entrat a casa”. (Font: Estudi “Somos Equipo”, del Club de Malasmadres, 2017). Que consti, i no vull donar enveja…, que aquesta no passa a casa nostra. Dos som un, i on no arriba un, arriba l’altre… és l’única manera de tirar endavant.

4 – PERPETUACIÓ DELS ROLS TRADICIONALS. El 45,2% de les dones, que conviu en parella i aporta la mateixa quantitat de diners a la llar que les seves parelles, declara ser la principal responsable de les tasques domèstiques i familiars. Per sort, crec que és una de les altres àrees que s’està modificant, i cada vegada els homes participen més en temes com fer sopars, la compra… però encara queda molt per fer!

5 – EL TECHO DE CRISTAL. El veritable sostre de vidre el troben les dones quan els arriba la maternitat. El 50% de les dones que treballen per compte aliè o és autònoma diu haver viscut experiències negatives desencadenades de la seva maternitat. (Font: Estudi “Concilia13f”). La maternitat no hauria de ser un sostre sinó un plus que ens fa dones amb més experiència i dots de fer malabarismes (això s’hauria de poder posar al currículum!).

6 – LA CÀRREGA MENTAL. El 54% de les dones és la responsable principal de les tasques invisibles davant al 17% dels homes, segons l’estudi “Somos Equipo”. I això esgota! I a sobre, no es veu: entrepans per l’hora del pati, vestit de Carnestoles, àlbum per l’escola bressol… tot compta, perquè tot treu temps, i tot s’ha de fer.

7 – LES TASQUES INVISIBLES. El 67% de les dones és la responsable principal del seguiment mèdic dels fills/es, davant el 6% dels homes, segons el mateix estudi “Somos Equipo”. Lo dicho: de trucar al metge, de les entrevistes amb tutors de l’escola, de que duguin tot a la motxilla…

8 – EL MITE DE LA SUPERWOMAN. Quasi el 50% de les dones amb treball remunerat arriba cansada al seu lloc de feina, uns quants cops a la setmana, degut a la càrrega de les responsabilitats familiars i domèstiques. Un cansanci que ve derivat de la creença social de que les dones poden amb tot, el mite de la superwoman. I no, malauradament, ni som superwomans, ni som perfectes. Som dones, humanes, amb errors i amb una bateria que s’esgota i que cal carregar… perquè podem amb moltes coses, però no podem amb tot, i a sobre, no fallar mai.

9 – LA FALTA DE TEMPS LLIURE I D’OCI. Només 54 minuts lliures al dia declaren tenir les Malasmadres (Font: Estudi “Concilia13f” del Club de Malasmadres, 2015). Abans de ser mare, corria, nedava, i tornava a córrer… tenia temps per anar a entrenar, i no calia que fos a les 5am. Anava a curses o a on volgués. Ara faig més dinars, faig més rentadores, vaig al parc, duc al nen a l’escola bressol, l’acompanyo a dormir, el torno a dormir… A vegades em pregunto: tot el temps que dedico a l’Eloi, que feia abans? Em cuidava i era temps per mi i temps per la parella!

10 – EL PES DE LA CULPA. El sentiment de culpa neix dels estereotips, d’expectatives personals i socials que es creen al voltant de la maternitat i que acostuma a recaure sobre la dona, el voler dedicar part del seu temps a altres rols, com la carrera profesional, el temps d’oci, o simplemente, per no fer res. Aquest ha estat un tema amb el que també he hagut de lidiar: fer coses per mi, i no sentir-me culpable… però és que si jo estic més bé, això és benestar assegurat pel meu fill.

11- FER EQUIP EN L’EDUCACIÓ EN VALORS. El 78% de les dones declaren que són les principals responsables de reciclar a casa. (Font: Estudi “Com recicla vidre la família d’una Malamadre?” Realitzat pel Club Malasmadres i Ecovidrio. 2017). I és que com tot a casa, l’educació és de dos.

12 – CONCILIAR ÉS PER TOTES I TOTS. Els obstacles representen la creixent diversitat familiar i la necessitat de plantejar mesures de conciliació per tots i totes ja que, segons l’INE, només la meitat de les llars amb un nucli familiar està format per una parella amb fills (53%). L’altre meitat la representen altres tipus de famílies com les parelles sense fills o les monoparentals, totes elles amb la necessitat de conciliar. Per això la cursa no està destinada només a mares, està pensada per nens, avis, pares i qui sigui… perquè famílies hi ha de mil tipus, però a totes les cases és necessària la conciliació per a que la cosa rutlli.

13 – LA NECESSITAT D’UN COMPROMÍS SOCIAL. La conciliació no és una qüestió individual, sinó que és un problema social en el que és importantíssim la implicació i compromís de tothom. Perquè no és cosa meva ni teva, només, és cosa de tothom i de totes les esferes socials.

SOBRE EL CLUB DE MALASMADRES. Així es defineix el Club…

El Club de Malasmadres es una comunidad emocional 3.0 de Malasmadres con mucho sueño, poco tiempo libre, alergia a la ñoñería y ganas de cambiar el mundo. Nace en 2014 con el objetivo de desmitificar la maternidad y romper con el mito de “la madre perfecta”. Lucha por un nuevo modelo social de madres, que no quieren renunciar a su carrera profesional y tampoco quieren renunciar a ver crecer a sus hijos e hijas. Trabaja en acciones de valor para su comunidad y tiene una lucha social: la conciliación.

I és per aquesta per la que correrem quasi 8.000 persones el proper dia 13 d’octubre, perquè #yonorenuncio