Categoria: Uncategorized

És mitjans de juliol i la majoria dels mortals portem ben bé uns onze mesos seguits treballant (sense contar “les festes de guardar”). Onze mesos d’estrès, de coses a fer, de treball, de ritmes imparables, de responsabilitats, d’obligacions, de fer i fer, i no parar.

I és que per dur una vida saludable, el ritme sí importa. Cada persona té el seu propi, de ritme em refereixo, però moltes vegades, i potser sense adonar-nos, el sobrepassem i ens obliguem a dur una vida accelerada.

Al llarg del curs són molts els horaris que hem de dur: llevar-nos d’hora, esmorzar, arribar a l’escola o la feina, feina en sí, activitats extraescolars/extralaborals, compres, deures, dutxes, sopars, robes, rentadores… Tot això ens duu a portar un ritme de vida ràpid, inclús frenètic, que l’anem aguantant, perquè és allò que diuen… “que mentre es va donant, tu el segueixes, però que és quan pares, que t’entra el bajón”, i és que aquests ritmes comporten un desgast físic i psíquic. I és cert, quan pares, el teu cos es relaxa i és quan et diu: “ara és la meva” i poden sortir malalties, panses, dolors a les cervicals…

L’estrés que aquest excés d’activitat provoca pot arribar a contaminar el nostre dia a dia, ja no només a nosaltres mateixos (sentir-nos agobiats i cansats) sinó també a la relació que fem amb el nostre entorn (estem més irritables, tot ens crispa, no gaudim de les activitats…). I que se’n deriva? La frustració de no arribar, de no controlar la nostra pròpia vida… el qual ens comporta tristesa i malestar.

I és per això que les vacances són necessàries!!! I les necessita tothom!!! Les vacances, aquella parada de temps que ajuda a posar fre a la tendència de ritme accelerat… Qui no les anhela???

Aquell temps per omplir amb coses que durant el any no ens dóna temps de fer, i també per no fer res (perquè en definitiva, no fer res és del que no tenim temps de fer durant tot l’any). Però no per a tothom és igual de fàcil, ja que hi ha persones que estan tan acostumades a dur un ritme de vida accelerat, que li costa adaptar-se al ritme de vacances, i tenen la sensació que si no estan fent coses, és temps poc aprofitat. Això ja depèn de cadascú.

Com podem gaudir d’un període de descans sense estrès:

• Viure el descans sense objectius i gaudir de “l’aquí i l’ara”. Cal fer una mena d’equilibri entre “el deixar-se endur pel desig de cada moment, fer el que vingui de gust a cada moment…” i el mantenir alguna rutina (que sempre és necessari). Podem ser més laxes, però no cal que siguem descontrolats. És important planificar part del temps, saber que es farà durant el dia, ja que això aferma la seguretat, però sense encotillaments que impossibilitin incorporar les novetats que van sorgint.
• Desconnectar: oblidar de les “rutines obligades” del dia a dia (apagar la televisió, el portàtil, no obligar-se a contestar als whatsApp d’una forma immediata…)
• Posar l’atenció en el que se sent, en aquelles sensacions que durant el curs no tenim ocasió de ser conscients, de relaxar-nos…
• Realitzar activitats que ens agradin: passejar, fer esport, conversar, prendre alguna cosa amb els amics, fer la migdiada, llegir, anar al cinema, riure, fer fotos, ballar…

Parlant en un sentit més estrictament psicològic, podem considerar com a beneficis de les vacances (trencar el ritme frenètic que duem durant el curs):

• Les vacances, en sí, comporten un sentiment de benestar, ajudant a reconduir l’estrès, fent així que la persona es pugui recuperar del desgast físic i psíquic al que condueix.
• Ajuden a prevenir i a reduir la simptomatologia depressiva, l’ansietat i la irritabilitat.
• La relaxació permet al cervell explorar noves vies dins d’ell mateix, contribuint a assegurar i afermar els coneixements apresos durant el curs i a relacionar-nos de maneres noves (contribueix a la creativitat, a l’optimisme i a la motivació… que seran molt important per afrontar el nou curs que s’iniciarà quan acabin les vacances.
• Ens aporten beneficis socials i culturals: ens duen a conèixer nova gent, llocs nous, nova gastronomia…
• També ens duen a fer coses noves, i això fa que el nostre cervell s’estimuli i es motivi amb les novetat. La creativitat i l’optimisme depenen, a nivell de circuits neuronals, d’aquesta capacitat de buscar novetats i de satisfer aquesta cerca.
• Poder incorporar novetats també afavoreix la flexibilitat del cervell i decidir quines incorporem afavoreix la responsabilitat i la capacitat reflexiva.

I això es pot aconseguir a qualsevol lloc. No hi ha un lloc ideal. L’ideal serà diferent per a cada persona: hi ha qui ho aconsegueix torrant-se al sol, l’altre pujant un cim, l’altre posant els peus a l’aigua glaçada d’un llac, l’altre a la mateixa casa, l’altre en un creuer, l’altre visitant una ciutat… El que és important és que t’hi sentis de vacances!

I quan de nou comenci la rutina, cal que busquem espais al llarg del dia per deixar passar el temps de manera agradable, donant importància a la no organització ni planificació exacta del dia. Treure-li el benefici a no fer res… o a fer molt, perquè gaudir, és fer molt (per un mateix) i buscar, com diuen a aquell anunci de beguda que tanta enveja em provoca: les petites vacances de cada dia...

En uns dies em cauen els 45 anys… No és que em pesin, de fet, mai m’ha molestat fer anys… però 45 ja són xifres per tenir un respecte… perquè probablement, em trobi a l’equador de la meva vida (si arribo a molt velleta), i segurament amb una qualitat de vida pitjor que la que he tingut fins ara… però això no fa que els afronti d’una manera pessimista. De fet, no m’hi he considerat mai de pessimista, i no començaré ara.

En 45 anys m’ha donat temps de fer moltes coses i estic contenta de la majoria d’elles. Algunes, simplement han passat, i com que ja no es pot fer res per canviar-les… doncs només cal mirar endavant i seguir.

El que sí vull compartir amb vosaltres és un exercici que he fet aquests últims dies (o potser quasi aquest últim any) que m’ha ajudat a entomar la vida amb més calma, que a aquestes alçades, és el que vull. Viure amb calma i tranquil.la. Ull! No em refereixo a baixar el meu ritme frenètic, que jo sóc una mica “hiperactiva” mentalment i d’actuació de mena, sempre amb nous projectes i amb coses al cap per fer… Però sí que les vull viure des de la calma i la serenor, que és el que millor m’ajuda a afrontar el dia a dia.

Doncs el que he fet és una línia de vida. Sí, sí… he plasmat en un paper totes les vivències importants que he tingut al llarg d’aquests 45 anys: bones i dolentes, que m’han fet estar alegre, eufòrica, trista, enrabiada… que m’han emocionat d’alguna manera. Aquí han sortit coses des de: jocs amb els pares, vacances de petita, època d’institut, persones que apareixen i desapareixen de la teva vida, primeres feines, viatges, primers petons, parelles, sortides amb amics, universitat, creació de Saüc, parella formal, córrer, casament, malalties, avortaments, fills, preocupacions vàries, estones d’abraçades… un mix de situacions que m’han fet potenciar les següents coses:

AGRAÏMENT: hi ha una dita en castellà que diu “es de bien nacido ser agradecido”, doncs té tota la raó… perquè no sabem el que tenim fins que ho perdem, i tenim taaaaant, i en som taaaaan pooooc conscients, així que “VIDA, GRÀCIES!, no tot el que m’has donat ha estat bo, però m’has donat la fortalesa per afrontar-ho i sortir endavant! M’has donat moltes coses boniques i moltes petites coses que em fan feliç en el dia a dia, i que he après a valorar. Sé que no es necessiten grans coses per estar bé… sinó que es necessita estar bé per apreciar el que tens al teu voltant.

ACCEPTACIÓ: he après a acceptar que hi ha coses que venen com venen i no podem fer res, que hi ha coses que venen i que podem canviar i que hi ha coses que simplement passen. He après a acceptar que tots som diferents, i que jo tinc les meves responsabilitats, però també els meus drets, però els altres també. He après a acceptar que no puc agradar a tothom, però que tampoc m’agradarà tothom. Acceptar que hi ha coses que no estan sota el meu control… acceptar que hi ha coses que no més el temps les cura, però que mentre el temps passa, jo puc fer “cures pal·liatives”… Acceptar que hi ha coses que ja no passaran, acceptar que el meu cos i el meu físic està fent-se gran… però la ment i el cor també!

SABER QUE HI HA GUERRES QUE NO VAL LA PENA LLUITAR: he après a quines batalles val la pena afrontar-se, quines val la pena que perdi energia per solucionar-les, i quines, simplement, haig de deixar passar… Hi ha situacions que no cal que inverteixi ni un segon de la meva vida ni que augmenti el meu nivell de cortisol… així que… no és “passotisme”, és estalvi d’energia.

“SIGUE NADANDO”: he après que davant de les adversitats, la millor solució sempre és “seguir nedant”… Puc plorar, patalejar, cridar, enfadar-me, no respirar… però sempre, sempre, sempre, la solució més òptima és “sortir del fang, l’acceptació i seguir endavant”, a tota costa.

I ARA SÍ, AMB AQUESTA ACCEPTACIÓ DE LES ARRUGUES A LA PELL, ARRUGUES D’EXPERIÈNCIES, LÍNIES QUE MARQUEN TOT EL QUE HE VISCUT, LÍNIES QUE SORTIRAN PER TOT EL QUE VIURÉ, ARRUGUES DE RIURE, ARRUGUES DE VIURE, I EL COR BEN PLE… ENS PLANTEM A LES PORTES DELS 45!!! I COM SEMPRE (I M’ENCANTA QUE M’HO DIGUIN QUE SEMPRE EL TINC A LA CARA), AMB UN SOMRIURE!!!