Categoria: Uncategorized

Avui ens toca parlar de la TRISTESA. A l’anterior article, parlàvem de la gestió d’emocions i de com fer front a l’ansietat. Vèiem que si canviàvem allò que ens dèiem davant les situacions estressants, el com les percibiem i els missatges que ens donàvem…, podíem ser capaços d’afrontar les situacions d’una manera més adequada sense que ens desbordessin. 

Amb la tristesa i la depressió passa una mica el mateix… però primer hauríem de conèixer que entenem per aquests dos conceptes. 

Al llarg de les nostres vides, tots patim experiències doloroses que ens fan sentir tristos (mort de persones estimades, separacions, pèrdues, infidelitats, malalties, frustracions…). El dolor provocat per aquestes experiències, normalment, va disminuint amb el pas del temps… i tot i que no ho oblidem, podem refer-nos i continuar endavant. És el que coneixem per tristesa… 

A l’igual que amb l’ansietat, seran les nostres percepcions i allò que ens anem dient el que farà que la tristesa sigui més o menys profunda. 

Ens podem donar verbalitzacions de l’estil: sense ell no valc res, mai superaré aquesta pèrdua, mai trobaré a ningú més, necessito aquesta feina per ser feliç, és el pitjor que em pot passar a la vida, jo tinc la culpa del que ha passat, mai em curaré… Aquests són missatges que no ajudaran a la superació d’aquesta tristesa i faran que cada vegada ens sentim més vulnerables i amb pitjor autoconcepte i desinterés per tot… És més, la pròpia angoixa d’estar tristos farà que tinguem por a la tristesa i ens veiem incapaços de sortir d’ella i afrontar-la. Entrant en un bucle de desesperança. 
Perquè veiem com afecta la nostra ment en la gestió de la tristesa, posarem uns exemples: 

“La Rosa perd a la seva mare. Ha estat una mort sobtada, ja que aparentment, gaudia de bona salut. La Rosa està trista, i plora la seva pèrdua. S’enfada i troba injust el que ha passat! Però accepta que no pot fer res per canviar-ho, i tot i que els primers mesos enyora molt les estones que passava amb ella i els divendres al matí quan esmorzaven juntes, continua amb la seva feina i les activitats d’oci com habitualment, per entretenir-se i no pensar constantment en qui ja no hi és”.

“La Maria perd a la seva mare. Ha estat una mort sobtada, ja que aparentment, gaudia de bona salut. La Maria està trista, i plora la seva pèrdua. S’enfada i troba injust el que ha passat. Dilluns no té ganes de llevar-se per anar a la feina, i truca dient que està amb febre… passa el matí al llit… al dia següent tampoc hi va… però surt de casa per anar al metge… no pot suportar aquest malestar… necessita alguna cosa que l’ajudi a dormir i descansar la ment… Li donen un antidepressiu i la baixa per uns dies… així no haurà de trucar cada dia… Deixa d’anar al gimnàs i a les classes de fotografia… no té ganes de res… sent que amb la pèrdua de la mare ha perdut tot…”.

A vegades, aquesta tristesa s’allarga en el temps i en la profunditat dels símptomes, i pot donar lloc a la depressió. 
La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim que es presenta com un estat d’abatiment i infelicitat, que pot ser transitori o permanent. La persona se sent impotent, desesperada, se sent culpable, pessimista, presenta una baixa autoestima, desinterés per activitats que abans li agradaven, falta d’energia… El plor és un tret característic, i arriba un punt, que el pacient pot ser incapaç de saber perquè… Se’ls fa una muntanya dur a terme les seves responsabilitats i se sent incapaç de realitzar-les. 

La depressió normalment provoca disminució de la gana i del pes, dificultats per dormir, desinterés sexual…, de fet, provoca desinterés per tot… 

A l’igual que amb l’ansietat, amb la depressió, és possible que calgui prendre algun tipus de medicació (i val més que sigui receptada per un especialista…), ja que a vegades és necessari estabilitzar una mica al pacient. Però tot i la medicació, és molt important el poder decidir dur a terme teràpia psicològica, per tal de poder treballar els pensaments que desencaden les emocions negatives, i així poder adquirir recusos per afrontar les situacions d’una manera més adequada. Moltes vegades, la medicació serà necessària al principi, però si no treballem les nostres percepcions i pensaments, en qualsevol moment vital que ens provoqui algun daltabaix, aquestes ens desbordaran i la tristesa (i depressió) podrà tornar a sorgir fàcilment. És per aquest motiu que es considera tan important el treball psicològic davant els trastorns emocionals, per a l’ajuda en la gestió d’emocions

Normalmente, en la consulta de psicología infantil y juvenil, la cosa funciona así: se hace una primera entrevista con la familia del niño, y una vez recogido el motivo de consulta y los datos más relevantes de la historia clínica, quedamos para conocer al paciente en cuestión (el niño o adolescente). 
Aquí llega un momento de incertidumbre para muchos padres, y es el cómo afrontar esta primera visita, cómo y qué decirle a vuestros hijos…

Cuando habléis con ellos, es imprescindible que lo hagáis de manera sincera y expliquéis cuales son los motivos que os han llevado a consultar y pedir ayuda, qué es aquello que os preocupa y que hay alguien que puede ayudaros…

Explicarles que no somos médicos, y que no llevamos bata blanca ni ponemos inyecciones. Tampoco somos profesores que pasan exámenes… Ni amigas de mamá o papá… Y mucho menos, alguien a quién acudís porqué “se portan mal” (entonces pensarán que ir al psicólogo es un castigo) y no querrán pasar de la puerta de la sala de espera. Decirles que somos alguien con quien pasaran un rato hablando, jugando y conociéndose… y que podrá ayudarles en la situación que se está viviendo. 

Los niños necesitan saber donde irán, con quién estaran, qué pasará… Esto les ayuda a estar tranquilos. Hay algo que también ayuda a esta tranquilidad, y es la confidencialidad. El hecho de saber que aquella persona a la que van a ir a explicar sus cosas no va a poder decir nada de su vida (incluidos a los padres) sin su consentimiento, les relaja. Este hecho se lo explico yo misma durante esa primera visita: “Todo lo que se hable en la consulta queda entre nosotros, a no ser que se corra el riesgo de hacerse daño a él/ella mismo/a o a otros”. 

También es importante que se les explique que no tienen un problema que el que sólo ellos deban buscar soluciones, sino que se trabajará tanto con ellos como con la familia (incluso con la escuela, si es necesario).
Es importante también saber que no siempre se acude al psicólogo porqué haya un trastorno grave o un problema de salud mental. Muchas veces, las familias sólo acuden porqué necesitan apoyo, asesoramiento y orientación, ante una situación concreta que se está viviendo. Cada vez es más frecuente que las personas acudan a la consulta psicológica pidiendo ayuda para solucionar inconvenientes cotidianos del día a día (cómo poner límites, dificultades escolares, problemas de conducta…). La mayoría de estos niños no presentan ningún trastorno mental, y con asesoramiento familiar y sesiones de orientación y seguimiento se solucionan muchas de estas dificultades. Incluso, hay ocasiones en que cuando ya tratamos con adolescentes, son ellos mismos los que piden ir al psicólogo, ya que están en un momento frágil en que consideran que una persona aliena a la familia y más objetiva, le podrá ayudar a afrontar unas determinadas situaciones de manera más adecuada. 
Mamás, papás, no tengáis miedo de consultar vuestras preocupaciones y poneros en manos profesionales siempre que lo creáis necesario. Pedir ayuda no es signo de debilidad, todo lo contrario, es signo de valentía, porqué no os da miedo reconocer que hay momentos que os desbordan y en los que todos necesitamos una mano.