“EL ESFUERZO PRECEDE EL ÉXITO”
La Cèlia viu limitada, limitada perquè té por. Por a sortir de casa, por a que li passi alguna cosa si surt, por a que si està casa i li passa alguna cosa, ningú no la pugui socórrer. Por a que li passi alguna cosa als que estima i es quedi sola, por a que li vingui l’ansietat.
La Cèlia treballa, però l’han fet fora d’altres feines pel que els caps han considerat “absentisme” (però és que la Cèlia ha estat incapaç d’arribar a la feina, per por a que li dónes un atac d’ansietat pel camí). Té poques activats d’oci, ja que totes impliquen sortir fora de casa i això comporta l’alerta de que qualsevol cosa pot passar, qualsevol perill pot donar-se. La por a que li doni un atac de pànic fa que cada vegada s’aïlli més de tot i de tothom, quedant-se en una “zona de confort” cada vegada més reduïda, però ja ni en aquesta està confortable, perquè el confort aparent s’ha convertit en un bloqueig, en un bloqueig que la paralitza.
L’AGORAFÒBIA és la por i l’evitació a llocs públics i d’estar fora de casa, ja que la persona anticipa l’experimentació de nivells molt alts d’ansietat o que apareixerà l’atac de pànic (que en algun moment s’ha donat).
També es pot considerar com la por a estar en llocs o situacions dels que pot ser difícil marxar o escapar o d’on pot resultar complicat tenir ajuda en el cas de tenir un atac de pànic o símptomes ansiògens: mareig, caiguda, elevada freqüència cardíaca, malestar general…
L’edat d’inici de l’agorafòbia se situa aproximadament entre els 25 i els 30 anys, tot i que existeixen casos en que l’inici pot ser abans o més tard.
L’agorafòbia acostuma a començar amb atacs de pànic o una ansietat important davant una determinada situació, que va creixent gradualment en intensitat al llarg dels diferents episodis, fins a convertir-se en un atac de pànic. A partir d’aquí, i si no es posa remei, pot convertir-se en una agorafòbia, generalitzant la por a diferents escenaris i a partir de diferents estímuls, on la persona anticipa l’ansietat, tenint por a que es doni, i que no pugui rebre l’ajuda necessària. Cada vegada són més els espais o estímuls que el pacient considera amenaçadors, i per això els evita.
A l’agorafòbia poden diferenciar-se diferents components:
Els símptomes més freqüents són: palpitacions, mareig, dificultat de respirar, sudoració, tremolors, la por a tornar-se boig o a perdre el control i la despersonalització (estranyesa d’un mateix) / desrealització (irrealitat).
Els atacs de pànic són diferents d’una persona a una altra: en freqüència, intensitat, durada, reaccions somàtiques, els pensaments associats, circumstàncies d’ocurrència…
6) INTERFERÈNCIA O DETERIORAMENT PRODUÏT PEL TRASTORN: en els casos greus d’agorafòbia, els pacients poden passar la major part de temps a casa en companyia de familiars o inclús arribar a l’aïllament total. Aquestes persones es veuen incapacitades per a fer activitats diàries.
Existeix una fluctuació dels problemes agorafòbics: els pacients tenen etapes de remissió (en que hi ha menys símptomes) i recaigudes de durada variable. Aquestes fluctuacions poden ser degudes a diferents factors (companyia d’una persona o objecte de confiança, a fets estressants, a l’estat emocional, a presa de medicaments, a l’època de l’any…).
L’agorafòbia és un trastorn que requereix un tractament multidisciplinar per part de psiquiatres i psicòlegs que ajudin a treballar la simptomatologia presentada. En la majoria de casos, és necessària la farmacologia per reduir la simptomatologia ansiosa, els problemes per dormir i els símptomes de tristesa que poden acompanyar (per la frustració que provoca la consciència de no fer front a determinades situacions). També és important l’atenció psicològica, per tal de treballar l’aprenentatge que el pacient ha fet de que una situació és perillosa i que li pot provocar un atac d’ansietat si s’hi exposa i per treballar les creences irracionals i conductes que acompanyen a la por i que mantenen el problema.

TOTES LES PORS PERDUREN SI NO LES AFRONTEM!!!!