No passa ni un dia que no senti a una mare o un pare la frase: “és que li dic cent vegades, i sembla que no m’escolti”; “sembla que ho faci a propòsit”.
El primer que contesto és: “ni té un dèficit d’atenció ni un problema a l’oïda”, tot seguit de, “a vegades els nens ens acaben la paciència”. I és cert, a vegades.
Posem que ets pare, per exemple. Al llarg del dia, l’educar al teu fill pot ser una lluita contínua: llevar-se, vestir-se, esmorzar, anar a l’escola… i tot a contrarellotge, perquè a les nou sona el timbre i ha d’estar a dins de l’aula. I per dos, si en tens ja un parell. Evidentment, tot es complica si a més s’hi afegeix el “no vull”, “no m’agrada aquesta samarreta”, “una mica més de dibuixos”, o “avui no vull cereals”. I quan arribeu a casa a la tarda: motxilles per tot arreu, el patinet al passadís, no dur els plats a la pica, tarda un segle en rentar-se les dents, una estona més de televisió, els contes infinits de bona nit…
I quan acaben la paciència, aquest pare o mare perd els nervis i deixa anar allò de: “ja estic fart de tu!”, “ets, ets…”.
“I no són res” (són molt), però no són cap insult, els nens! Simplement, són nens, amb tot el que comporta, i nosaltres com a adults, tenim dret a perdre la paciència, som humans. Però la majoria de situacions es poden anticipar, i de fet, evitar.
De cara als nens, què és el que no hem de fer???
1- No recórrer a desqualificacions dràstiques. Simplement, diguem-li allò que no ha fet bé, i donem una alternativa. “Has deixat el patinet al mig i m’he ensopegat”, “la roba bruta s’ha de recollir enlloc de deixar-la per terra”. Molt millor això que no dir-li que és un desendreçat, un brut o que és dolent. Quan un nen s’acostuma a sentir que és un desendreçat o qualsevol adjectiu amb connotacions negatives, pot acabar creient-s’ho, i pensarà que com no té remei, no cal fer l’intent de millorar.
2- Jugar amb els seus sentiments o fer-li xantatge emocional i dir-li que no l’estimem. Si ell pensa que el nostre amor depèn de que faci les coses bé, sentirà inseguretat, tindrà por de decebre’ns, por de perdre’ns, i això no l’ajudarà pas a millorar. Si l’hem de renyar, renyem-lo, però remarcant el fet, la situació o la circumstància que no està bé, i fugint de la desqualificació personal.
3- Ser coherents amb allò que els diem i no caure en l’exageració, ni en amenaces que no complirem. “Si tornes a xutar la pilota a dins de casa, et quedaràs un mes sense la play”, “si no fas cas, se t’endurà la bruixa”. Sempre és millor avisar-lo abans: “a dins de casa, no es pot jugar amb la pilota, si ho tornes a fer, te l’hauré de prendre”. I si ho torna a fer, caldrà complir-ho.
El tenir paciència, però, no significa perdre l’autoritat, ni deixar d’ensenyar-los quan una cosa està ben feta i quan no. Tampoc significa que perdin el respecte per les coses o per les persones. Ells també hauran de veure, que a vegades hauran de tenir paciència amb nosaltres.
Com a mare / pare, un pot sentir-se desbordat. Quan la lluita és contínua, el desànim és evident. Però a la llarga, tot esforç val la pena.
Com a psicòloga infantil, a la consulta o a les escoles, podem trobar nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat especial per ficar-se en tots els problemes.
Els mestres han d’intervenir sovint, parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades, castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la tasca dels mestres i psicòlegs es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar amb ells, donar estratègies a seguir, pactar actuacions per redreçar la situació. I necessitem els pares!!
I els necessitem coherents i amb sentit comú. Malauradament, no sempre és així, i trobem tres tipus de pares:
1- La majoria, per sort, tenen clar que pares i escola han d’anar a la una i que si ho fan sumen, enlloc de restar. Si el que diu l’escola és coherent amb el que es diu a casa, l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant, potser no tan de pressa com voldrien, però es va millorant.
2- Altres ho fan a la inversa: la sobreprotecció! Són aquells pares que lamenten l’actitud que els mestres prenen amb els seus fills (“la culpa sempre és de l’escola o del professor, que no sap fer bé la seva feina”). “Pobret fill meu” (sempre són els altres que li fan saltar o tenir determinada actitud). En aquests casos, poca cosa es pot fer, perquè l’escola i la família van en direccions contràries.
3- També hi ha pares i mares que han tirat la tovallola. Donen la raó als mestres, però també diuen que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot, i decideixen que el seu fill ja no té remei, i que faci el que vulgui. A vegades, les situacions personals no són gens fàcils i les solucions són complexes. Però mai es pot llençar la tovallola. Els pares són els pares, i ningú pot fer més de pares que ells. Ni l’escola ni ningú els pot substituir.
Per dur que sembli, i per desorientats que se sentin els pares, els fills, a la llarga, saben apreciar quan s’ha cregut en ells, quan s’ha tret l’energia que no es té per implicar-se en ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-li que no quan ha calgut dir que no.
Aquest esforç, per part de pares i mare, no és en va. Cal una mica d’energia i una mica de bon humor. I a la llarga, tot compensa.
Saüc PSICOLOGIA 