Fa ja un temps que em vaig començar a trobar malament… potser farà dos o tres mesos. Vaig deixar d’anar al gimnàs. Ja no em motivava. Arribava a casa de la feina fet pols i només tenia ganes de descansar. Al principi em vaig pensar que era el canvi d’estació. Ja ho diuen, no? Però era com si tingués un pes a sobre. Després vaig començar a dir que no als plans que em proposaven. Només estava desitjant arribar a casa i estirar-me al sofà. I si ja estava al sofà, només volia continuar en ell. Mirava pel.lícules, que sempre m’ha agradat, però perdia el fil de l’argument. On estava més tranquil era entre les quatre parets del menjador. Vaig acabar sortint de casa només per anar a treballar, i algun dia, haig de ser franc, vaig trucar a la feina perquè no em veia amb cor de passar-me sis hores davant dels nens i fer classe, a més, fent bona cara. Tot m’agobiava, i vaig començar a culpar-me de la situació.
El que al principi va començar com un “no tenir ganes” o “estar cansat” va passar a ser un “no poder o no voler fer res”.
Els meus amics es van començar a preocupar. Evidentment, la meva família, també.
Un dia es va presentar el Ferran a casa. El Ferran és el meu germà. Aquell dia venia amb més ganes de guerra. Ja veia que no venia a compadir-se de mi (que tampoc volia), volia que reaccionés.
Em va dir que necessitava ajuda i em va recomenar anar al psicòleg. El primer que li vaig dir era “que no estava boig”, només una mica trist. A més, demanar ajuda, jo? Que sempre he sabut resoldre els meus problemes sol.
Van passar els dies, i la situació no millorava, em sentia descontrolat… vaig arribar a sentir com si la meva vida se m’escolés per les mans, com quan vas a la platja i la sorra passa entre els dits al caure a terra… doncs així sentia que marxava la meva vida… I va ser quan em vaig decidir: o feia alguna cosa per solucionar-ho o jo no tenia forces per continuar.
Vaig trucar a una amiga que sabia que havia anat a una psicòloga i li vaig demanar el telèfon. Em vaig posar en contacte i em va donar cita al cap de dos dies. Jo estava molt nerviós.
Encara podia dir que no, o simplement no presentar-me, total, no em coneixia de res… Però hi havia alguna veu que em deia que era una possible sortida.
Vaig arribar a la cita cinc minuts abans i em va fer passar. A la sala d’espera estava tot nerviós i vaig començar a mirar-ho tot. Era una sala clara, sense gaire decoració, però donava caliu. Algun quadre, llibres, i el verd de plantes. Sempre m’ha agradat que hi hagi plantes als llocs, perquè això dóna sensació de vida. L’entorn em va fer estar una mica més tranquil.
La psicòloga em va sortir a rebre. No duia bata blanca (no és que l’esperés, però això em va tranquil.litzar més…) i em va fer passar a la consulta. Tenia el mateix estil que la sala d’espera, sense recarrega decorativa, i amb verd. Llibres i alguna fotografia. Em va fer asseure a la cadira i ella es va asseure a l’altre banda de la taula.
Va prendre nota de les meves dades i després em va fer una pregunta que havia de ser molt fàcil, i a la que no sabia què respondre: “què t’ha fet venir?” Em vaig tirar enrere… i li vaig dir que no sabia per on començar… així que va ser ella que em va començar a fer alguna pregunta… i sense adonar-me, vaig començar a enllaçar un tema a un altre, i no deixava de xerrar.
El fet de posar en paraules el que m’havia passat últimament em va fer adonar que algunes situacions m’havien afectat més del que pensava. Aquest últim curs, havíem acabat la relació amb la Bet. Al principi ho havia passat malament, però pensava que ho havia superat bé (pensava). També va coincidir amb una trobada forta que vaig tenir amb uns pares a l’escola, uns pares molt exigents i als quals tot els semblava malament i que van trucar inclús a inspecció per valorar la meva manera de fer classe (per sort, es va demostrar que eren ells, els que eren uns “grillats”). I a més, un tiet meu, s’havia mort d’un càncer casi d’un dia per un altre i era “el tiet”. A més d’aquestes coses, m’havien passat altres coses, com a la resta de mortals.
La psicòloga, em va fer adonar que el que m’havia anat passant se m’havia fet un cúmul, i que estava afectant al meu estat d’ànim… i que, tot i que jo em pensava que tot ho tenia superat, no havia estat així, i la càrrega em pesava tant fins el punt que m’havia desbordat.
Llavors la psicòloga em va explicar que ella treballava basant-se en la teràpia cognitiu – conductual, i em va explicar el què era: es tracta de treballar sobre els pensaments i les interpretacions que fem de les coses que ens passen, i que són els que afecten a les conductes que fem i a les emocions que tenim.
Un cop explicat, i a les següents sessions, entre les quals m’anava posant fer tasques a casa, vaig començar a veure les coses d’una altra manera, la vida ja no era tan complicada… i si una altra cosa va canviar, va ser la idea d’anar a un psicòleg. No era per “grillats”. Em va ensenyar a afrontar els problemes, em va donar estratègies, em va fer adonar de les meves irracionalitats i distorsions cognitives, de les meves veritats absolutes que no tenien cap fonament… També tot això em va ajudar a millorar la meva autoestima i el meu autoconcepte. Em veia amb uns altres ulls.
Tota la feina que vam fer (ella sempre insistia en que era jo el que treballava) m’ha ajudat a analitzar la vida des d’una altra perspectiva, em va fer veure que algunes coses que donava com certes, em feien més mal que una altra cosa. Ara filtro les coses que em passen a través d’unes altres ulleres, més racionals, sóc menys autoexigent (amb mi i amb els altres), he aprés a saber que no puc controlar-ho tot, i a més, el més important, em va ensenyar a dur un ritme més “slow” (com es diu ara)… el qual m’ha ajudat a apreciar més les petites coses i a gaudir de tot.
Saüc PSICOLOGIA 