Publicacions

LA GENERACIÓ NI – NI

 

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS

 

Explica la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. El Roberto i la Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era, van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.

– Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar la seva història.

L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides, una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar la soni, eren ja bastant ancians.

 

Els viatgers no podien creure el que veien.
– Seriosament sents enveja de la resta?
– És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!

 

 

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

 

 

 

 

 

 

El terme de generació “ni-ni” s’utilitza per designar tota una generació de joves que han decidit no estudiar i no treballar.

Aclarida la definició, el que toca plantejar-nos és: “Perquè aquests joves viuen d’aquesta manera?”, “De qui és la culpa?”, “Què cal fer per canviar aquest estil de vida?”

Com a tots els problemes socials, no hi ha un sol causant d’aquest fenomen. Es tendeix, i és fàcil, culpabilitzar els pares de l’apatia que caracteritzen aquests joves; però la culpa no és només dels pares, sinó també de la societat en que vivim, una societat del benestar i del consum en la qual l’èxit s’ha d’aconseguir ràpidament i sense cap esforç.

El tret principal que caracteritza aquests joves és el desinterès i la falta de motivació. Són menors de 34 anys, sense cap tipus d’expectatives, amb una gran dependència de la nova tecnologia, que viuen a casa dels pares, els quals els mantenen. No tenen cap motivació ni interès professional, no treballen ni guanyen diners, però els agrada mantenir cert nivell de vida. La majoria mostra una manca total de valors com el respecte, la tolerància, la solidaritat, l’esforç, l’afany de superació…

Aquesta generació de joves han nascut en una societat democràtica, amb un gran creixement econòmic i un boom tecnològic.  L’actual crisi econòmica, les dificultats per trobar feina i per independitzar-se fan que molts d’aquests joves trobin l’excusa perfecta per continuar en la posició còmoda de viure amb els pares i que aquests els mantinguin.

Des del nucli familiar, els pares tenen l’obligació de responsabilitzar-se de la transmissió de valors als seus fills, i depèn d’ells la fermesa i l’entusiasme amb que transmetin aquests valors als nens per a que s’interioritzin o no.

La societat actual, el cost de la vida i el ritme diari de molts pares fa que deleguin aquesta responsabilitat a l’escola.
Per voler facilitar les coses als fills o perquè aquests tinguin “allò que nosaltres no hem tingut de joves”, molts pares estalvien qualsevol tipus de patiment als seus fills, els intenten evitar les situacions que suposen esforç o contrarietats, contribuint a la formació de personalitats dèbils, capricioses i inconstants, incapaces d’enfrontar-se a cap tasca seriosa i dura que se’ls pugui presentar en el futur. Així aprenen, des de ben petits, a no valorar les coses, mostrant-se incapaços de gaudir de les coses.

El fet de no treballar en el nucli familiar valors com l’esforç, la constància, la perseverança, la disciplina, el treball, la responsabilitat, etc., fa que els nens presentin una gran incapacitat per suportar esforços i, en conseqüència, una baixa tolerància al fracàs, acompanyant-se de sentiments d’impotència i conformisme.

Els nens s’acostumen a aconseguir tot el que volen de manera fàcil i ràpida, i quan són adults esperen obtenir els mateixos resultats de la mateixa manera, però el món real és molt més difícil que el segur entorn familiar, al qual estan acostumats.

Per tant, la societat i els pares s’uneixen en un format d’absència total de límits i de transmissió de valors i donen pas a aquesta generació, la generació “ni-ni”·

 

Cuando yo era pequeño me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de ellos eran los animales. Me llamaba especialmente la atención el elefante que, como más tarde supe era también el animal preferido de otros niños. Durante la función, la enorme bestia hacía gala de un tamaño, un peso y una fuerza descomunales… Pero después de la actuación y hasta poco antes de volver al escenario, el elefante siempre permanecía atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que aprisionaba sus patas.

Sin embargo, la estaca era sólo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en el suelo. Y aunque la madera era gruesa y poderosa, me parecía obvio que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su fuerza, podría liberarse con facilidad de la estaca y huir.

El misterio sigue pareciéndome evidente.
¿Qué lo sujeta entonces?
¿Por qué no huye?
Cuando era niño, yo todavía confiaba en la sabiduría de los mayores. Pregunté entonces por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no huía porque estaba amaestrado.

Hice entonces la pregunta obvia: “Si está amaestrado,¿por qué lo encadenan?”.
No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.
Con el tiempo, me olvidé del misterio del elefante y la estaca…
Hace algunos años, descubrí que, por suerte para mí, alguien había sido lo suficientemente sabio como para encontrar la respuesta:

“El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño”.

Cerré los ojos e imaginé al indefenso elefante recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que, en aquel momento el elefantito empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. Y, a pesar de sus esfuerzos, no lo consiguió, porque aquella estaca era demasiado dura para él.
Imaginé que se dormía agotado y al día siguiente lo volvía a intentar, y al otro día y al otro. Hasta que, un día, terrible para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino.

Ese elefante enorme y poderoso que vemos en el circo no escapa, porque, pobre, cree que no puede.

Tiene grabado el recuerdo de la impotencia que sintió poco después de nacer.
Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese recuerdo.
Jamás, jamás intentó volver a poner a prueba su fuerza.

Todos somos un poco como el elefante del circo: vamos por el mundo atados a cientos de estacas que nos restan libertad.

Vivimos pensando que “no podemos” hacer montones de cosas, simplemente porque una vez, hace tiempo lo intentamos y no lo conseguimos.
Hicimos entonces lo mismo que el elefante, y grabamos en nuestra memoria este mensaje: No puedo, no puedo y nunca podré.

Hemos crecido llevando este mensaje que nos impusimos a nosotros mismos y por eso nunca más volvimos a intentar liberarnos de la estaca.

Cuando, a veces, sentimos los grilletes y hacemos sonar las cadenas, miramos de reojo la estaca y pensamos: “No puedo y nunca podré”.

Esto es lo que te pasa, vives condicionado por el recuerdo de una persona que ya no existe en tí, que no pudo.

Tu única manera de saber si puedes es intentarlo de nuevo poniendo en ello todo tu corazón…¡¡¡Todo tu corazón!!!.

JORGE BUCAY.