Publicacions

LES RUPTURES

Tu demanes quedar-te la Nespresso, perquè dius que sense aquell primer cafè del matí no ets res, jo demano quedar-me l’espremedora de taronges (tot i que el que espremeria ara són el teu cervell i el teu cor); tu demanes tots els discos d’aquell cantant francès que mai t’has escoltat, però que ara sembla que sigui el teu nou amant, jo demano el quadre que vam comprar a Montmatre, que estic segura que al teu nou pis no queda pas bé; tu demanes totes les revistes de motos i de cotxes, que sembla que ara et vols fer col·leccionista (ja te les pots quedar, que són un niu de pols, i a mi només m’interessaven per assegurar la taula que ballava), jo prefereixo les guies de viatge, per tornar sola o amb les amigues a tots aquells llocs on vam estar i que per estar més pendent del mòbil no em vas deixar disfrutar; tu demanes tots els estris per anar a esquiar (ja te’ls pots quedar, que a mi mai m’ha agradat), això sí, jo em quedo amb els vestits per bussejar, que els peixos mai em decebran…

I a més, fixa’t si seré empàtica, que desitjo que trobis una potser més fàcil de complaure i de comprendre, que no l’importi quan la deixis sola perquè la relació t’ofega, que t’esperi amb els braços oberts quan t’hagis decidit que per enèsima vegada vols estar amb ella, que et prepari més bons menjars i sàpiga endevinar què passa pel teu cap quan calles i desapareixes, i tornes amb algun obsequi, com si aquí res no hagués passat..

Només un consell: deixa de mirar el teu melic! Que un més un, no sempre fan un parell.

 

Les relacions de parella comencen, i per difícil que se’ns faci, algunes d’elles també acaben. És un moment, que en un principi, ningú s’espera, però que malauradament arriba en un percentatge més alt del que ens pensem (com diu aquella cançó: “un estudi americà ha pogut constatar que l’amor només dura un temps, i pels amants de l’estadística diu que tota aquella mística s’acaba evaporant un 100%”), provocant un trasbals físic i emocional en tots dos, en el que deixa i en el que és deixat (parella fins i tot per la ruptura!), però que com tot en aquesta vida, acaba passant, acabem sobreposant-nos als moments amargs i tornem, d’alguna manera, a tenir aquell equilibri que ens fa sentir feliços.

El grau d’intensitat amb el que es viu una ruptura, en general, no dependrà tant de la durada de la relació, sinó del vincle que tenim amb l’altre persona, de la intensitat amb què hem viscut la relació i de les circumstàncies que l’ocasionen.

FACTORS QUE DETERMINEN EL PROCÈS DE LA RUPTURA:

1) Paper dins de la separació:

En principi, el que pren la iniciativa està molt més preparat per la separació i és probable que li resulti més fàcil, ja que segurament ha estat assumint gradualment el paper de separat, mentre que per l’altre, la ruptura pot ser més brusca, estant poc preparat o desprevingut. Això no significa que el que deixa no ho passi malament, perquè a més, a vegades, el “deixat” pot intentar fer-li veure, de maneres poc adequades, que el necessita per viure i fer-li l’existència una mica complicada (el qual només aconseguirà que l’altre se senti més decidit a deixar la relació).

 

 

2) Relació cost – benefici:

A les persones que estan molt implicades en una relació, però que en realitat obtenen poc d’aquesta (no a nivell material, sinó més bé a nivell emocional), li pot ser més fàcil del que es poden esperar, el fet de superar una ruptura.

3) Tipus de vincle:

Les persones amb un vincle segur tenen una millor ruptura. Si tenen raons per trencar, ho fan millor que les persones ansioses i insegures, que poden tenir por a la soledat o no saber si serà la millor opció. En l’altre paper, les persones més dependents de la seva parella tindran més dificultats per superar la ruptura.

4) Guions de separació:

Donar-li una causa a la separació, i segons quina sigui la naturalesa d’aquesta, afectarà la manera de dur a terme una ruptura. La creació d’aquests arguments acostuma a ser una tasca difícil, perquè normalment aquests no fan justícia al que realment ha passat, i en algun moment un sap que el guió que ha creat és una simplificació. Tot i això, pot ajudar a que un es recuperi.

5) La previsió:

Les separacions que tenen lloc després d’una relació aparentment harmònica per un dels membres és més penosa per aquest que les que es produeixen després d’una relació amb alts i baixos i èpoques turbulentes.

ETAPES DE LA RUPTURA

El superar una ruptura és un procés similar al dol, en que la persona ha d’assimilar la seva nova situació sense l’altre i intentar comprendre-la i afrontar-la.

1)     En els primers moments de la ruptura es viurà tota la part emocional: plor, pena, preocupació, preguntes sobre el perquè, record de moments passats, culpabilitat, apatia… Aquests moments de tristesa són normals i s’han de passar, sense evitar que es donin. No cal que s’amaguin per tal de fer-se forts; les persones que estan al costat, aquelles en que realment es confia i que no fallen, “aguantaran” les tardes de plor al sofà de casa i entendran aquests sentiments negatius.

2)     La segona fase s’inicia quan la persona comença a acceptar el que ha passat i a poc a poc es va adaptant a la nova situació. Gran part dels sentiments de tristesa i penediment ja han passat i ara per fi es pot analitzar la situació d’una manera més objectiva. Ara sí es pot veure el que ha fallat i què fer per solucionar-ho en les futures relacions.

3)     A la tercera fase, arriba el moment de la reorganització, de tornar a recuperar allò que havíem perdut, de començar coses noves i de mirar cap a endavant, pas a pas, amb optimisme.

 

ALGUNES COSES QUE FACILITARAN LA RECUPERACIÓ

–          Un clau no sempre substitueix un altre clau. Hi ha persones que intenten superar una relació suplint-la per una altra persona, enamorant-se de nou (de seguida), el qual acostuma a fer que la idealitzin i li atribueixin característiques que realment no té, per després, quan descobreixin com són realment, “aparegui la paret”.

–          Cal estar amb persones a les que s’estima i que t’estimen, que són les que ajudaran de veritat. Els amics i la família seran molt importants en aquests moments. És bo parlar del que ha passat, i de com se sent un. Quan s’exterioritza una història i l’estat d’ànim, aquests es fan més reals, però també més fàcils de passar. I si s’ha de plorar, doncs a plorar.

–          Fer activitats que mantinguin la ment ocupada, ja sigui treballar, fer esport, passejar… Qualsevol cosa serveix abans que quedar-se sol a casa. Mentre pensem en altres coses, no pensarem en l’altre persona, en allò que deu fer sense nosaltres, amb qui deu estar i quin percentatge de temps dedica a pensar en nosaltres…

–          No fer-se la víctima. És més sa buscar solucions i ser concloents.

–          Pujar l’autoestima i evitar les ferides a l’amor propi: cuidar-se, mimar-se, oferir-te allò que fins ara t’havies guardat. Si un vol que els altres l’estimin, cal començar per estimar-se un mateix.

–          Evitar enganyar-se: no veure senyals que realment no existeixen, no interpretar coses de manera inadequada (si l’altre no t’ha trucat, no és que se li hagin trencat els dits, és que no vol). Cal racionalitzar les situacions.

–          Evitar els “i si”, que no faran més que mortificar-nos: “i si hagués tingut paciència…”, “i si no l’hagués obligat a…”, “i si hagués fet els ulls grossos i l’hagués perdonat…”, encara estaríem junts. No, tot i això, no seguiríeu junts. Si no hagués estat això, en un altre moment hagués estat una altra cosa, així que no cal que ningú s’ho plantegi.

–          I sobretot, temps i espai: una parella difícilment seran amics, almenys en un principi. Una ruptura requereix distància, física i emocional, per adaptar-se, fer-se a la idea de que ja no tornarà, i en definitiva, per recuperar-se. Així que, si és necessari, caldrà esborrar missatges de mòbil, mails, no mirar el perfil del facebook i trencar amb tot allò que pot fer patir.

Freqüentment, quan una relació s’acaba, no ens podem imaginar la vida sense l’altre persona, sembla que la vida no pot continuar. PERÒ LA VIDA, SEMPRE CONTINUARÀ.

La nova versió de LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Les llegendes se’n diuen així per ser històries que expliquen fets que ningú sap del cert si van passar o són creades a la imaginació d’alguna persona…

I algunes d’elles… no s’allunyen pas tant de la realitat… i per què no? Tothom pot ser protagonista de la seva pròpia llegenda…

 

La Marta, la protagonista d’aquesta història, és una princesa. Bé, no és una princesa de veritat, però si la reina de casa seva i la nineta dels ulls del seu pare, des del primer dia en que la va agafar en braços.

 

És per això que el pare sempre ha volgut el millor per ella, i quan va veure que a la seva filla li costava trobar feina d’advocada després d’acabar la llicenciatura el juny passat, va moure fils i mànigues parlant amb els companys del club de golf per a que algun li pogués oferir un lloc de feina en els seus buffets.

No és que a la família li agradessin “els enxufes”, però el seu pare preferia demanar algun petit favor a veure a la seva filla anant d’aquí per allà, sense fer res de profit.

 

Així que, quan en Robert li va dir que al seu buffet li podia oferir algunes horetes de feina, no va dubtar ni un moment en dir-li a la Marta, i tot i que aquesta va fer una mica el ronso al principi, va acabar accedint per no escoltar els discursos reiterants del seu pare.

 

El primer dia de feina es va vestir amb un dos peces de color gris marengo i una camisa entallada blanca i es dirigí cap aquell buffet situat al setè pis d’un edifici en un dels barris més acaudalats de la ciutat comtal.

Allà, a les nou del matí, ja l’esperava en Robert. La va fer passar al seu despatx i li va fer cinc cèntims de la feina que l’esperava: no era ni de bon tros on ella pogués abocar tots els coneixements que havia adquirit durant els anys que havia durat la carrera de Dret, però almenys guanyaria alguns calés per poder pagar part dels seus capritxos i, qui sap, potser conèixer gent nova i divertida (tot i que això, a primera vista, semblava una mica inverossímil, perquè tothom amb qui es va creuar semblava seriós, amb una vida ja muntada acompanyada d’una família i un fotimer de fills).

 

El primer mes de feina va passar sense pena ni glòria, però quan feia un mes i un dia que treballava al buffet, van passar dos coses en una mateixa jornada. Dos coses que ella encara no ho sabia, però que canviarien totalment la seva vida, per bé i per mal.

 

Aquell disset de febrer va aparèixer per la porta del buffet un xicot agradablement guapo. Ostres, la primera cara que no passava dels 40 anys des de que treballava allí.

La Carme, l’advocada per a qui la Marta feia de secretària, li va dir que era en Jordi, la nova adquisició de l’empresa. Tenia 25 anys i venia d’una facultat dels EUA d’estudiar un màster (quin glamour, per déu, va pensar la Marta, i que guapo!!! Ja podia sentir com els genolls li tremolaven per sota de la taula). Feta fitxa tècnica i enregistrada.

Aquell mateix dia, en Robert la va cridar al seu despatx. La va fer seure al sofà, no a la cadira de davant de la taula com era costum, i ell s’hi va asseure al seu costat, molt a prop, massa a prop, tant que la va fer sentir incòmode. Però ella, per no ser desagradable, no es va enretirar. Li va preguntar com es trobava a la feina, que esperava que s’hi trobés a gust, perquè preveia un futur ple de glòria per ella.

Mentre arrossegava la paraula glòria, en Robert va tocar el genoll de la Marta amb el seu palmell suat (i quin fàstic que va sentir). Ara sí, la Marta es va aixecar tota neguitosa. En Robert es va disculpar dient-li que no la volia incomodar, sinó que per ell era la filla que sempre havia volgut tenir, i que apreciava molt l’amistat que l’unia amb el seu pare. Abans de sortir del despatx, però, en Robert va tenir una altre relliscada, i acariciant-li el braç dret i enretirant-li un tros de cabell de la cara, li va dir a cau d’orella: “de tu depèn el teu progrés, bonica”. (Aquí tenim al drac de la nostra història).

 

Durant aquell dia, la Marta va tenir el pensament només en l’hora de sortir de la feina, i de tancar-se a la seva habitació sota els llençols verds.

Havia passat, en veritat, allò? Potser va ser ella que va malinterpretar la situació… Potser simplement el Robert volia ser pròxim i agradable, i realment creia que podia ser una bona advocada…

 

Els següents dos mesos van ser una mica ambivalents, en el que sentiments i emocions es refereix: va evitar qualsevol situació pròxima amb en Robert. Sí que era veritat que no havien hagut noves insinuacions, o que potser el que va passar aquell 17 de febrer havien estat imaginacions seves, però per si de cas, i per evitar malentesos, la Marta es va limitar a fer la seva feina, mantenir una actitud correcta i intentar que les imatges d’en Robert xiuxiuejant a cau d’orella desapareguessin el més ràpid possible.

 

D’altra banda, durant aquells dos mesos, també va començar a fer amistat amb en Jordi, el noi “guapo, guapo” vingut dels Estats Units. Continuava sent igual d’atractiu a la vista, però havia desaparegut tot instint sexual cap a ell des de la “trobada” amb en Robert.

Van començar a quedar un dia en que en Jordi li va proposar de fer un cafè després de la jornada laboral. I tot i que al principi la feina va ser el tema de conversa més recurrent, amb els posteriors cafès i algun que altre sopar van començar a parlar de les seves vides, somnis i inquietuds.

 

En Jordi va mostrar un interès destacable per la Marta, però aquesta, en tot moment, sortia per la tangent. Tot i que se sentien molt a gust l’un amb l’altre, hi havia “allò que no es deia” que dificultava la confiança al 100 %. En Jordi no va poder descobrir què era, però sabia que era alguna cosa molt important que, primer, l’apartava de la Marta, i segon, que a ella la deixava en un estat d’inestabilitat emocional.

 

El 23 d’abril, via e-mail, en Jordi li va proposar a la Marta de passejar per les Rambles en sortir de la feina. Li venia de gust que l’acompanyés a rebuscar entre els llibres, ensumar aquella flaire a festivitat important, i com de manera casual, regalar-li una rosa que digués tot allò que ell no s’acabava d’atrevir a dir.

Al cap de mitja hora, la Marta li va contestar amb un simple “sí”. A la Marta li agradava aquell noi, i molt, però se sentia molt vulnerable des d’aquell dia en que passà allò amb en Robert.

Va rebre un sobre a la seva safata d’entrada i es pensà que era en Jordi que li contestava l’e-mail, però per sorpresa seva, era en Robert, que la citava al seu despatx, a les 15:30 hores, per un assumpte urgent. Podia notar com les mans li suaven i la incomoditat s’apoderava del seu estòmac.

A les 15:32, plena de desconfiança, va picar la porta del despatx. Sabia que no tenia res a témer, que allò que havia passat, havia estat un malentès (o això volia creure), i que la reunió d’avui era, segurament, per algun assumpte de feina que ell no podia atendre. Per si de cas, es fa ver una cua de cavall perquè no li caigués cap cabell sobre la cara, amb perill de ser enretirat.

Va obrir la porta a l’ordre de “passa” i va entrar. La cadira d’en Robert estava d’esquenes, i en sentir el grinyolar de la porta, es va girar, ell es va aixecar i va començar a caminar cap a ella.

Que poc li agradava aquella cara de bavós empedernit… quina angúnia li feia.

La va convidar a seure  a sofà, però ella va dir que preferia quedar-se de peu. La cara d’en Robert es va quedar seriosa i li va respondre amb un “com vulguis”. La Marta es va sentir culpable i va acabar seient.

– Mira, et seré sincer, i seré també directe – va començar a dir en Robert – aquí hi ha una cosa que no acaba de funcionar, vull dir, entre tu i jo, i crec que… o ho arreglem, o potser no val la pena que continuïs treballant. Penso, que per molt advocada que siguis, no acabes d’entendre la filosofia de l’empresa, la meva filosofia… i és que poc et serviran els teus coneixements, si abans no em coneixes a mi, en tots els sentits, em refereixo.

La Marta es quedà perplexa, no podia creure que allò estigués passant… I encara, en el moment de perplexitat, notà la mà del Robert que es ficava sota la faldilla (merda faldilla! Ja podria haver dut pantalons!). Se’l va treure de sobre, amb una empenta i ufff…! li hagués dit tantes coses…, però només li va sortir dir-li “asquerós” (que figa – flor que es va sentir, des de tercer d’EGB que no devia utilitzar aquesta paraula per dirigir-se a algú). Sortí corrents del despatx, anà a la seva taula, agafà la bossa de mà  i marxà del buffet.

El Jordi la mirà, i va veure als ulls, no sabia si ira o una llàgrima. Fos el que fos, la Marta necessitava ajuda, i ell li volia donar.

Va sortir de l’edifici darrera d’ella i l’aconseguí atrapar a la següent cantonada. En arribar, l’agafà del braç, i ella es va girar i el va abraçar. Realment, estava plorant.

En Jordi també l’abraçà, i com si d’una nena petita i espantada es tractés, l’acaronà els cabells, amb delicadesa, amb amor.

No li va preguntar res, tenien tota la vida per parlar.

Ella se’l va mirar. Només li va dir “gràcies” (i en aquell gràcies estava inclòs: gràcies per salvar-me de les urpes d’aquell drac, gràcies per entendre’m, gràcies per abraçar-me, gràcies per eixugar les meves llàgrimes, gràcies per esperar-me, gràcies per existir, gràcies per ser el meu sant Jordi). I el besà.

 

En aquell moment (sí, falta la rosa), en Jordi no tenia a mà la rosa que li hagués regalat, per ser la seva princesa, així que, l’agafà de la mà, i d’aquesta manera, s’encararen amb el món, al seu futur junts,  però de moment, es dirigiren a les Rambles.  

FELIÇ SANT JORDI 2011!