Publicacions

AIII… LA PRIMAVERA!!!

La primavera, temàtica recorrent de molts poetes, fa que la majoria de persones visquem uns canvis hormonals, que ens poden dur de l’estat més apàtic a l’eufòria més descontinguda, produint canvis tant a nivell fisiològic com psicològic.

LA PRIMAVERA LA SANG M’ALTERA!

A la Carme li encanta el bon temps. Ja tenia ganes, des de feia dies, de desfer-se del maleït abric de l’hivern i poder anar una mica més lleugereta de roba i dir “hola” a la seva estimada primavera.

A l’hivern acostuma a estar de més mal humor, tot li carrega, està cansada; això de que es faci fosc a les sis, i entri i surti de la feina de nit, la deprimeix i sent que els dies li passen sense ni tan sols aprofitar-los. A part del fred, que ella, fredolica de mena, té la sensació que el sent més que ningú.

En canvi, i seguint el refrany…, “a la primavera, la sang se li altera”, i li canvia l’humor, i està sempre més contenta, i arriba a la feina somrient, perquè s’ha llevat i ja hi havia llum, i sortirà, i encara li quedarà molta tarda per endavant. I els caps de setmana semblen que tinguin quaranta-vuit hores. I té més ganes de sortir, d’arreglar-se, de conèixer gent, d’anar aquí i allà, i li agrada, perquè se sent més guapa!

Fisiològicament, existeix una via neurològica, que va des de la retina a l’hipotàlem. L’hipotàlem és una zona situada al centre del cervell, on estan tots els nuclis reguladors de les hormones. Els dies que van d’abril al juny tenen moltes hores de sol, i aquesta llum activa la via retino – hipotalàmica – produint-se així l’explosió hormonal.

A més a més de les qüestions fisiològiques, també ens alterem per motius ben bé ambientals: el fred de l’hivern s’acaba, deixem l’abric a l’armari, apareixen els colors vius i floreixen els arbres…

Tots aquests canvis fan que el nostre humor s’activi i que, si més no, ens trobem millor amb nosaltres mateixos i amb els del nostre voltant.

L’ASTÈNIA PRIMAVERAL…

La Paula, ufff…, la Paula tem el final de l’hivern i l’arribada de la primavera com la pitjor cosa del món. A part de l’al·lèrgia que comença a sentir quan els abres floreixen, que la fan anar amb el mocador de paper sota la màniga tot el dia, hi ha aquell humor…, aquell mal humor que no l’abandona. Se sent agre, agre, agre…

Està cansada ja només llevar-se, i arrossega aquest cansanci fins que es fica al llit. El seu primer pensament quan sona el despertador és el preguntar-se si aquell dia tindrà un momentet per fer una becaina.

I no només això, ja que a la feina se sent estúpida, i és com si no rendís, i li costa fer aquells programes que abans feia abans que qualsevol company.

A la banda contrària que al cas anterior, trobem a aquelles persones en que la sensació de fatiga i la manca de vitalitat (tant física com intel·lectual) i la pèrdua de motivació i d’interès per l’entorn són les característiques del dia a dia. És el que es coneix per astènia primaveral.

A aquestes característiques també s’associen la somnolència diürna, la dificultat de concentració, la irritabilitat i tristesa, la disminució de la libido, etc. dificultant l’execució d’activitats i les relacions del nostre dia a dia.

DESIG INDESCRIPTIBLE PER FER-SE GRAN

El fet que els 30 anys es vagin fent cada vegada més propers, i que arribin amb la conseqüent crisi que se suposa que has de patir, et fa plantejar coses que potser en un altre moment ni hi havies pensat. Aquests últims dies, fixant-me en els adolescents de l’actualitat, m’he adonat de que els períodes d’edat que els sociòlegs i els psicòlegs intentem explicar, cada vegada són més ambigus; i més, les experiències i vivències que representa que els han de caracteritzar. Els adolescents, posem de 15 als 18 anys, viuen a un ritme molt més frenètic que no pas al que vam viure els que ara acariciem la trentena. Insisteixen en tenir experiències que en aquells temps vivíem quan potser teníem els 20 anys passats. De veritat cal anar tan ràpid? O s’estan perdent coses que representa que haurien de viure? Quan et creues amb el grupet de nois que surt de l’institut després de les classes del matí, sembla que et trobis davant d’un conjunt de clons. Elles – pantalons pitillo, bambes de marca, samarreta estreta i jaqueta (contra més curta, molt millor). S’ajunten en grupets a xerrar, amb un to de veu elevat a més decibels del que caldria, especialment, quan passa algun dels nois que els agrada per davant seu. Ells- pantalons amplets, i baixos, d’aquells que ensenyen la marca de la roba interior que porten, samarreta de marca evident i caçadora. Bambes, que actualment, siguin força “cool”. Mantenen un posat més “passota” que elles, però sempre atents a que ni un cabell surti rebel del lloc que li correspon. Durant la setmana, van a l’institut als matins, i a les tardes, si hi ha sort, estudien una mica i fan els deures de l’endemà. La resta de la tarda… surten amb els amics, o parlen pel messenger o el facebook. I quan arriben els caps de setmana… toca divertir-se. Surten de discoteques a les nits (o comencen a la tarda i continuen a la nit), tornant no abans de les sis de la matinada, la majoria de vegades, amb algun pare benèvol que accedeix a anar a buscar al seu fill/a i al grup d’amics. Es posen la seva vestimenta més atrevida i surten. Surten a passar-ho bé, a beure (tot i que molt d’ells, per llei, encara no ho podrien fer), i a lligar. El seu comportament a les discoteques es força peculiar: Elles – només arribar a la discoteca fan una volta per la sala “per veure qui hi ha” (i per controlar on hi ha el grup de nois més guapos). I allà on estigui, s’hi queden a prop. Acostumen a ballar en cercle, com si no els importés el més mínim el que passa al seu voltant, però mirant cap a la seva esquena, buscant i llençant mirades; doncs en definitiva, els agrada lluir-se davant dels nois, contornejant els seus cossos amb balls que fan deixar amb la boca oberta als de l’altre sexe. Ells – en principi, mostren un comportament més tímid. Acostumen a buscar un lloc a prop de la barra, perquè en general, els hi fa més vergonya ballar. I divisen, miren i remiren aquells cossos que es mouen davant d’ells i només per a ells. A mida que passa la nit, i potser per l’efecte d’alguna beguda de més o pel caràcter més llençat d’algun d’ells, s’acosten al grupet de noies i li diuen qualsevol cosa per intentar mantenir un primer contacte, tot i que l’únic que s’aconsegueix és fer riure al grupet de nenes que es miren de reüll i es donen copets als braços (“has vist a aquest tio? Què pardillo!”). Algun, però, potser té més sort, i acaba convencent a la noia per a fer-se quatre petons aquella nit. Després, però, també tenim el cas contrari. Trobem al noi llençat, que guarda la timidesa per al seu germà petit, i que a la discoteca és el que s’acosta a totes, A TOTES, les noies, i és que el seu únic objectiu és “pulpejar”. Les relacions entre els nois i les noies d’avui en dia, les relacions més properes, a l’igual que el seu comportament i les seves habilitats socials, també han canviat, evolucionat i avançat (tant, que de vegades, fan tremolar!), però això ja és “agua de otro costal”.