LES RUPTURES

LES RUPTURES

Tu demanes quedar-te la Nespresso, perquè dius que sense aquell primer cafè del matí no ets res, jo demano quedar-me l’espremedora de taronges (tot i que el que espremeria ara són el teu cervell i el teu cor); tu demanes tots els discos d’aquell cantant francès que mai t’has escoltat, però que ara sembla que sigui el teu nou amant, jo demano el quadre que vam comprar a Montmatre, que estic segura que al teu nou pis no queda pas bé; tu demanes totes les revistes de motos i de cotxes, que sembla que ara et vols fer col·leccionista (ja te les pots quedar, que són un niu de pols, i a mi només m’interessaven per assegurar la taula que ballava), jo prefereixo les guies de viatge, per tornar sola o amb les amigues a tots aquells llocs on vam estar i que per estar més pendent del mòbil no em vas deixar disfrutar; tu demanes tots els estris per anar a esquiar (ja te’ls pots quedar, que a mi mai m’ha agradat), això sí, jo em quedo amb els vestits per bussejar, que els peixos mai em decebran…

I a més, fixa’t si seré empàtica, que desitjo que trobis una potser més fàcil de complaure i de comprendre, que no l’importi quan la deixis sola perquè la relació t’ofega, que t’esperi amb els braços oberts quan t’hagis decidit que per enèsima vegada vols estar amb ella, que et prepari més bons menjars i sàpiga endevinar què passa pel teu cap quan calles i desapareixes, i tornes amb algun obsequi, com si aquí res no hagués passat..

Només un consell: deixa de mirar el teu melic! Que un més un, no sempre fan un parell.

 

Les relacions de parella comencen, i per difícil que se’ns faci, algunes d’elles també acaben. És un moment, que en un principi, ningú s’espera, però que malauradament arriba en un percentatge més alt del que ens pensem (com diu aquella cançó: “un estudi americà ha pogut constatar que l’amor només dura un temps, i pels amants de l’estadística diu que tota aquella mística s’acaba evaporant un 100%”), provocant un trasbals físic i emocional en tots dos, en el que deixa i en el que és deixat (parella fins i tot per la ruptura!), però que com tot en aquesta vida, acaba passant, acabem sobreposant-nos als moments amargs i tornem, d’alguna manera, a tenir aquell equilibri que ens fa sentir feliços.

El grau d’intensitat amb el que es viu una ruptura, en general, no dependrà tant de la durada de la relació, sinó del vincle que tenim amb l’altre persona, de la intensitat amb què hem viscut la relació i de les circumstàncies que l’ocasionen.

FACTORS QUE DETERMINEN EL PROCÈS DE LA RUPTURA:

1) Paper dins de la separació:

En principi, el que pren la iniciativa està molt més preparat per la separació i és probable que li resulti més fàcil, ja que segurament ha estat assumint gradualment el paper de separat, mentre que per l’altre, la ruptura pot ser més brusca, estant poc preparat o desprevingut. Això no significa que el que deixa no ho passi malament, perquè a més, a vegades, el “deixat” pot intentar fer-li veure, de maneres poc adequades, que el necessita per viure i fer-li l’existència una mica complicada (el qual només aconseguirà que l’altre se senti més decidit a deixar la relació).

 

 

2) Relació cost – benefici:

A les persones que estan molt implicades en una relació, però que en realitat obtenen poc d’aquesta (no a nivell material, sinó més bé a nivell emocional), li pot ser més fàcil del que es poden esperar, el fet de superar una ruptura.

3) Tipus de vincle:

Les persones amb un vincle segur tenen una millor ruptura. Si tenen raons per trencar, ho fan millor que les persones ansioses i insegures, que poden tenir por a la soledat o no saber si serà la millor opció. En l’altre paper, les persones més dependents de la seva parella tindran més dificultats per superar la ruptura.

4) Guions de separació:

Donar-li una causa a la separació, i segons quina sigui la naturalesa d’aquesta, afectarà la manera de dur a terme una ruptura. La creació d’aquests arguments acostuma a ser una tasca difícil, perquè normalment aquests no fan justícia al que realment ha passat, i en algun moment un sap que el guió que ha creat és una simplificació. Tot i això, pot ajudar a que un es recuperi.

5) La previsió:

Les separacions que tenen lloc després d’una relació aparentment harmònica per un dels membres és més penosa per aquest que les que es produeixen després d’una relació amb alts i baixos i èpoques turbulentes.

ETAPES DE LA RUPTURA

El superar una ruptura és un procés similar al dol, en que la persona ha d’assimilar la seva nova situació sense l’altre i intentar comprendre-la i afrontar-la.

1)     En els primers moments de la ruptura es viurà tota la part emocional: plor, pena, preocupació, preguntes sobre el perquè, record de moments passats, culpabilitat, apatia… Aquests moments de tristesa són normals i s’han de passar, sense evitar que es donin. No cal que s’amaguin per tal de fer-se forts; les persones que estan al costat, aquelles en que realment es confia i que no fallen, “aguantaran” les tardes de plor al sofà de casa i entendran aquests sentiments negatius.

2)     La segona fase s’inicia quan la persona comença a acceptar el que ha passat i a poc a poc es va adaptant a la nova situació. Gran part dels sentiments de tristesa i penediment ja han passat i ara per fi es pot analitzar la situació d’una manera més objectiva. Ara sí es pot veure el que ha fallat i què fer per solucionar-ho en les futures relacions.

3)     A la tercera fase, arriba el moment de la reorganització, de tornar a recuperar allò que havíem perdut, de començar coses noves i de mirar cap a endavant, pas a pas, amb optimisme.

 

ALGUNES COSES QUE FACILITARAN LA RECUPERACIÓ

–          Un clau no sempre substitueix un altre clau. Hi ha persones que intenten superar una relació suplint-la per una altra persona, enamorant-se de nou (de seguida), el qual acostuma a fer que la idealitzin i li atribueixin característiques que realment no té, per després, quan descobreixin com són realment, “aparegui la paret”.

–          Cal estar amb persones a les que s’estima i que t’estimen, que són les que ajudaran de veritat. Els amics i la família seran molt importants en aquests moments. És bo parlar del que ha passat, i de com se sent un. Quan s’exterioritza una història i l’estat d’ànim, aquests es fan més reals, però també més fàcils de passar. I si s’ha de plorar, doncs a plorar.

–          Fer activitats que mantinguin la ment ocupada, ja sigui treballar, fer esport, passejar… Qualsevol cosa serveix abans que quedar-se sol a casa. Mentre pensem en altres coses, no pensarem en l’altre persona, en allò que deu fer sense nosaltres, amb qui deu estar i quin percentatge de temps dedica a pensar en nosaltres…

–          No fer-se la víctima. És més sa buscar solucions i ser concloents.

–          Pujar l’autoestima i evitar les ferides a l’amor propi: cuidar-se, mimar-se, oferir-te allò que fins ara t’havies guardat. Si un vol que els altres l’estimin, cal començar per estimar-se un mateix.

–          Evitar enganyar-se: no veure senyals que realment no existeixen, no interpretar coses de manera inadequada (si l’altre no t’ha trucat, no és que se li hagin trencat els dits, és que no vol). Cal racionalitzar les situacions.

–          Evitar els “i si”, que no faran més que mortificar-nos: “i si hagués tingut paciència…”, “i si no l’hagués obligat a…”, “i si hagués fet els ulls grossos i l’hagués perdonat…”, encara estaríem junts. No, tot i això, no seguiríeu junts. Si no hagués estat això, en un altre moment hagués estat una altra cosa, així que no cal que ningú s’ho plantegi.

–          I sobretot, temps i espai: una parella difícilment seran amics, almenys en un principi. Una ruptura requereix distància, física i emocional, per adaptar-se, fer-se a la idea de que ja no tornarà, i en definitiva, per recuperar-se. Així que, si és necessari, caldrà esborrar missatges de mòbil, mails, no mirar el perfil del facebook i trencar amb tot allò que pot fer patir.

Freqüentment, quan una relació s’acaba, no ens podem imaginar la vida sense l’altre persona, sembla que la vida no pot continuar. PERÒ LA VIDA, SEMPRE CONTINUARÀ.