Publicacions

LES AFECTACIONS DELS TRAUMES

Eren les dues de la matinada quan la Júlia i la Clàudia van decidir abandonar el bar a on havien anat a fer una copa i marxar cap a casa. Els seus amics havien insistit per a que anessin amb ells a Granollers, a fer l’última, però la Clàudia havia de treballar a l’endemà, i la Júlia estava cansada; així que van refusar l’oferta dels seus amics i van anar a dormir.

 

De camí cap a casa, tot va ser com sempre: van parlar d’algun o altre noi, protagonista de la majoria de les seves converses en aquells dies; planejaren que farien l’endemà… fins arribar a la cantonada on sempre s’acomiadaven i que trencava els trajectes cap als seus domicilis. La Clàudia girava cap a l’esquerra i la Júlia continuava recte dues cantonades més, abans d’arribar a casa seva.

 

Aquella nit del 23 d’abril hi havia lluna plena, que il·luminava, junt a les faroles, tot el carrer.

 

La Júlia anava badant mirant el cel estrellat, quan de sobte, a l’última cantonada, uns braços la van oprimir. Es va trobar de cara amb la silueta d’un home que l’impedia moure’s. Gorro de llana, buff que li tapava la boca i jaqueta grisa i verda. És l’únic que va arribar a veure. Això, i aquells ulls que es clavaven en els seus. Tota una tremolor la va inundar de cap a peus. Va intentar desfer-se d’aquells tentacles. Ell no devia oposar gaire resistència, perquè casi sense fer força, es va veure deslliurada d’aquell home, i va sortir corrents, mentre rebuscava sense gaire èxit en el seu bolso les claus de casa. Per fi van aparèixer, a l’hora que arribava al portal. Obrí la porta i entrà. Llavors, va plorar.

 

(…)

 

Els dies posteriors a aquell succés van ser complicats per la Júlia. Per ràpida que fos la topada amb aquell home, va ser suficient per a que marqués qualsevol pensament que arribava a la seva ment. La trobada li venia al cap de manera obsessiva; no es podia oblidar d’aquells ulls que semblava que l’atravessessin; caminava per altres carrers fins arribar a casa seva, evitant passar per aquella cantonada, qualsevol soroll que sentia una mica fort li feia posar els pèls de punta i estar alerta…

 

 A mida que el temps va anar passant, aquells angoixants moments van anar fent-se cada vegada més dèbils (gràcies a l’ajuda d’amics, família i professionals), fins arribar a dur una vida quasi normal. Encara hi ha dies, però, que la tornada a casa de nit se li fa una muntanya, i mira de reüll i amb desconfiança a qualsevol persona que casualment es creui amb ella pel carrer.

 

 

ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC (TEP)

Definició:

Entenem per estrès posttraumàtic a l’ansietat secundària a l’estrès generat per una circumstància existencial, reviscuda en somni o pensament, com pugui haver estat víctima d’un acte delictiu, una catàstrofe natural, un accident de trànsit, etc. La persona que ha patit alguna situació d’aquest estil, angoixant per a ella, evita tot el relacionat amb l’esdeveniment, reviu la situació i es troba en un estat d’hiperexcitació persistent.

Diagnòtic del TEP:

–          La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el que ha experimentat o presenciat  fets que puguin amenaçar a la seva integritat física o dels altres.

–          L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment a través de:

• Records del fet de manera persistent, provocant malestar a l’individu
• Somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment
• Malestar psicològic intens a l’exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden algun aspecte de l’esdeveniment traumàtic
• Respostes fisiològiques a l’exposar-se a estímuls que recorden a la situació traumàtica

–          Evitació persistent dels estímuls associats al trauma.

–          Dificultat per realitzar activitats quotidianes que es realitzaven abans del trauma i per demostrar determinats sentiments.

–          Símptomes persistents d’augment de l’activació (irritabilitat, hiperexcitabilitat, dificultat per concentrar-se, hipervigilància, respostes exagerades de sobresalt…).

Tractament del TEP:

Les intervencions cognitius – conductuals (dutes a terme per psicòlegs) són les que obtenen millors resultats. En síntesi, aquestes intervencions pretenen modificar tant els pensaments com les conductes alterades i associades al trauma viscut.

Els tres objectius bàsics del tractament són:

–          promoure l’exposició repetida als records i als contexts estimulars externs que són evitats

–          modificar les valoracions exagerades d’amenaça i impredecibilitat i incontrolabilitat dels esdeveniments i, en alguns casos, intervenir sobre els sentiments de culpa – vergonya respecte al succés

–          dotar d’habilitats d’afrontament diverses, amb especial incidència en les estratègies de control de l’activació

Amb un tractament adequat del TEP, és possible que els símptomes que es presenten disminueixin i, al llarg d’aquest, arribin a desaparèixer.

ADÉU, MARE…

 

La Carlota mira per la finestra de l’hospital i veu que fora ja és de nit. Són les vuit del vespre i acaba el seu torn d’aquí a una hora. Avui la feina ha estat complicada amb aquell accident de cotxe que els hi ha arribat, i el pitjor de tot ha estat veure la mirada de desorientació d’aquell nen de cinc anys, preguntant on estava la seva mare i plorant mentre la seva germana d’onze anys li agafava la mà dreta i intentava consolar-lo i  li eixugava les llàgrimes.

La Carlota, amb els anys que duu d’experiència com a metgessa, encara no té el cor prou fort per a aguantar aquestes situacions. Li costa mantenir la mirada als pacients, mentre li qüestionen coses per a les que ella no té resposta. Què els hi ha de dir? “ho sento molt, la vida és així, uns moren i altres viuen”. I sí, en definitiva és així, però no deixa de ser injust, molt injust.

¿Com li ha de dir a aquell nen, que per la mare que pregunta, la que conduïa el cotxe i el duia a l’escola avui al migdia, demà ja no el durà, perquè un home ha envaït el seu carril i l’ha mort? ¿Com dir-li que demà ja no li prepararà la llet amb cacao, ni l’anirà a buscar a l’entrenament de futbol, ni li explicarà un conte, i tampoc li farà un petó de bona nit? Com?

 

Toquen les nou, i la metgessa de guàrdia arriba. La Carlota li explica al seu relleu les incidències de la tarda, i anota al planell de la psicòloga que demà passi per l’habitació 308, a parlar amb en Bernat. Li explica quatre detalls de la història del nen: xoc frontal amb el cotxe, el nen presenta fractura de tíbia i peroné, defunció de la mare, germana d’onze anys, el familiar de referència serà l’àvia materna, que se’n farà càrrec dels germans, del pare se’n desconeix identitat i ubicació. El nen presenta important agitació a nivell emocional, l’àvia s’encarrega de donar la notícia al nen, davant la que reacciona amb plors, no realitza verbalitzacions de ràbia, tan sols diu que vol a la seva mare i la demana desconsoladament, s’adorm a les vuit gràcies a un sedant (amb consentiment familiar). Cal parlar també amb la germana i l’àvia. La nena no ha plorat en cap moment i no ha fet cap referència al tema. Ella no estava en el moment de l’accident (avui estava d’excursió amb l’escola). S’ha anat a dormir a casa d’uns amics de la família, l’àvia s’ha quedat a l’hospital amb en Bernat, es mostra forta davant dels seus néts, però trenca a plorar davant l’equip de metges.

 

La Carlota tanca la seva guixeta, es posa la jaqueta vermella que li va regalar el seu home pel seu últim aniversari i agafa la bossa de mà. Abans de marxar de l’hospital, passa pel passadís de l’habitació 308 i es para un moment davant de la porta. Només sent silenci. La porta està entreoberta i l’empeny una mica. L’àvia d’en Bernat dorm a la cadira reclinable, agafa de la mà al seu nét més petit. En Bernat sembla que ara descansa. Entra i s’acosta al llit. Sent la respiració del nen. S’hi acosta una mica més, i dubta per un moment. Finalment, li fa un petó al front, li fa aquell petó de bona nit que avui li han robat per sempre més.

 

EL DOL EN ELS NENS

 

Sempre és difícil afrontar una defunció, d’un familiar, d’un amic o d’un conegut. Però com fer-ho quan psíquicament no entens el que comporta la paraula mort? Com pot entendre tot el que se’n deriva un nen de cinc anys?

El primer que hem de tenir en compte davant la defunció d’un progenitor és el grau de desenvolupament dels fills i la seva capacitat per comprendre la pèrdua, sense excloure, mai, als nens de l’experiència de la pèrdua.

Els nens han de rebre informació honesta de la pèrdua del seu progenitor. Aquesta informació és necessari que la doni una persona propera, que pugui empatitzar amb el nen i que pugui entendre la seva manera de reaccionar, acompanyant sempre les paraules amb mostres afectives i un gran consol.

Cada nen pot reaccionar d’una manera diferent davant d’aquest tipus d’informació, i poden expressar el seu dolor mitjançant el plor, la ràbia, la no acceptació del fet… L’adult ha d’estar preparat per a qualsevol tipus de reacció, i ha de donar seguretat i confiança a l’infant, entenent la seva conducta i emoció, i fent-li sentir que poden entendre el seu dolor i fer-li saber que és totalment raonable la seva manera d’actuar, el seu sentiment de tristesa, confusió, enuig i por. És molt positiu verbalitzar-li l’emoció que deu estar sentit en aquest moment.

Quan es parla sobre la mort, s’ha d’utilitzar sempre un llenguatge que el nen pugui entendre. Primer de tot, cal crear un clima adequat i ple d’afecte. El llenguatge ha de ser concret, i evitar termes confusos per parlar de la mort, com per exemple “dormir” i “desaparèixer” (un nen pot tenir por d’adormir-se si associa la idea de dormir amb la mort), parlar amb un to de veu suau i amb una proximitat corporal petita, acompanyant el discurs amb mostres afectives (carícies i abraçades, sempre que el nen les accepti, ja que pot donar-se que en un primer moment no toleri la proximitat i no vulgui que ningú se li acosti).

El nen pot tenir sentiments de culpa davant de la pèrdua d’un ésser estimat, i pensar que ell ha estat la causa de la mort. Cal evitar totalment aquest tipus de pensament i explicar-li ben bé quin ha estat el perquè de la mort (una malaltia, un accident…). El nen ha d’entendre que la gent mor, com poden morir tantes coses que estan al seu voltant, empatitzant en tot moment amb aquesta pèrdua, i que ningú és culpable de que passin aquestes coses, per més injustes que siguin, i que ell, de cap manera, ha pogut provocar la mort o la malaltia. 

Les fases del dol (Bowly, 1980): segons aquest autor, el dol es pot dividir en quatre fases:

1-      Fase d’embotament de la sensibilitat: dura unes hores fins una setmana i pot veure’s interrompuda per episodis d’aflicció i còlera. La persona es troba atordida i li costa acceptar la realitat.

2-      Fase d’anhel i busca de l’objecte perdut: apareix anhel intens, plor, inquietud, insomni i còlera dirigida a qui considera responsables de la pèrdua, i com protesta per no poder recuperar l’objecte estimat. Aquest desig de recuperació pot dur a no acceptar la pèrdua, predominant llavors la ràbia cap als que intenten consolar-te.

3-      Fase de desorganització i desesperança: durant aquesta fase és freqüent l’aparició de moments de desesperança i depressió.

4-      Fase de reorganització: l’acceptació de la pèrdua comporta una redefinició d’un mateix i de la seva situació, el desenvolupar papers nous i l’adquirir noves habilitats.

El treball del dol requereix un gran esforç i augmenta la vulnerabilitat i sensibilitat. L’única forma de vèncer a la mort es dóna a través del dol, treballant l’aflicció i el record de la persona que ja no hi és i la pròpia relació amb ell, per a poder superar l’experiència de la pèrdua. Costa, a vegades molt, però acabes acceptant la nova situació i vivint, resignadament, amb ella.