Publicacions

CARTA D’UNA MARE A UNA FILLA

Estimada filla,

Aniran passant els anys, per a tu i per a mi. Anirem creixent i aprenent. Jo més aviat m’aniré encongint i desaprenent aquelles coses que a dia d’avui encara sé fer.

Només et vull demanar uns quants favors:

Quan passin en mi els anys, i en aparença ja no sigui la mateixa, quan els meus moviments siguin més barruers i em costi més fer les coses; tingues paciència amb mi. Recorda les hores que vaig passar ensenyant-te a fer les coses que avui no puc resoldre jo sola.

Quan em vegis perduda davant la nova tecnologia, que em costa d’aprendre (allò que anomeneu internet, mp3 i no sé quantes paraules més, formades només per lletres), dedica’m una mica del teu temps. Recorda que vaig ser jo qui et va ensenyar les coses més senzilles per afrontar la vida. Jo et vaig ajudar a fer els deures i a llegir les teves primeres paraules, donant-li significat a allò que no entenies.

Si et repeteixo les mateixes històries, tot i que ja sàpigues el final, escolta’m. Quan eres petita, em demanaves que et llegís el conte de la Caputxeta Vermella una vegada i una altra fins que quedaves adormida.

I si mentre parlem, m’oblido del que estem parlant, dóna’m una mica de temps per enrecordar-me i si no puc fer-ho, entén que potser no és tan important sobre el que estiguem parlant, sinó que per a mi, l’important és que m’escoltis i que estiguis al meu costat.

Quan em faltin les meves cames, dóna’m tu la mà per recolzar-me com jo ho vaig fer quan vas començar a fer les teves primeres passes. Dóna’m la teva estima, comprèn-me i recolza’m, com jo ho vaig fer des del moment en que vas néixer.

Sempre vaig voler el millor per a tu, i sé com em vas estimar i em vas admirar. Avui, sóc jo la que està orgullosa al veure com afrontes la vida, al veure qui ets i el que has aconseguit.

Quan passin en mi els anys, així com jo t’he acompanyat, acompanya’m tu cap a on em porta el camí, i continuem caminant juntes. 

Amb amor, la teva mare.

ALL I WANT FOR CHRSTMAS IS YOU…

En Carlos acaba de preparar la maleta, tot i que aquesta vegada és molt més voluminosa que a l’anterior visita, ja que ha de carregar tots els regals de Nadal que duu per a la seva família.

La seva mare el truca insistent, per saber a quina hora arribarà a casa (sempre serà la seva casa, per molt que deixés Huesca fa dos anys per anar a treballar a Barcelona). Se la nota nerviosa. Ell també està nerviós aquesta vegada, i suposa que ambdós ho estan perquè és el primer cop que l’acompanyarà l’Emma, la seva xicota. La Mercedes, la mare d’en Carlos, té moltes ganes de conèixer-la, però no interroga al seu fill a preguntes, perquè ja sap com li desagrada això.

Tanca la maleta, agafa els paquets i puja al cotxe. Ha quedat amb l’Emma que la passarà a buscar per casa seva a mig matí, per arribar al poble per dinar. Suposa que la mare passarà la tarda d’aquest 24 de desembre a la cuina, com cada any, acabant de fer el be, els “farinosos” i els “empanadicos”. El seu pare es farà l’atabalat, i dirà que encara ha d’enllestir coses al camp, i desapareixerà durant part de la tarda (però tots sabran que ha anat al bar del poble a fer la partida de cartes amb els seus amics). Ell aprofitarà per ensenyar a l’Emma el petit poble on va néixer i on es va criar, on manté encara la major part de les seves amistats, on va aprendre a anar en bici, on corria darrere de les nenes per aixecar faldilles i on va aprendre tantes coses més.

L’Emma baixa carregada; duu una quantitat exagerada de bosses pels dies que s’hi estaran. La coneix i està segur que porta la meitat de l’armari. Des de que decidiren que aquest any aniria a conèixer els pares i germans del Carlos, està taquicàrdica, i és que vol causar-li’s una molt bona impressió.

A 2/4 de dues entren pel carrer principal del poble. Al Carlos se li neguen els ulls (sempre li passa quan torna a casa) i l’Emma ho nota, i li agafa la mà per tranquil·litzar-lo. Veuen l’església a la dreta; la senyora Dolores parlant amb la senyora Paquita; el senyor Jacobo assegut al banc de la plaça, amb una branqueta de fonoll a la boca i el bastó a la mà, com vigilant del poble, a alguns nens corrent darrera d’una pilota… Deixen la plaça endarrere, i enfilen pel carrer de l’esquerra i allà la veu a la porta de casa, dissimulant com si estigués escombrant el carrer (tot i que sap que duu una bona estona esperant-los). Aparquen, obre la porta i baixa. La Mercedes deixa l’escombra repenjada a la paret, i com si d’un anunci de torrons es tractés, s’abracen, i finalment, el tel que li omplia els ulls es converteix en una llàgrima. Li encanta estar entre els seus, li encanta tornar a casa per Nadal.

El Nadal és una època ambivalent: dies feliços per uns, i més tristos per altres. L’anunci del noi que arriba a casa, del calb de la loteria, de la senyora que fa una gran festa a casa seva amb la confiança de l’Ambrosio, de les nines que caminen a pas autòmat cap al portal de Betlem, i fins i tot, la realització de la Marató de TV3 són presagis de que aquestes dates s’acosten, però no a tothom li afecten de la mateixa manera.

Per una banda, la majoria de nosaltres (almenys jo intento fer-ho) la vivim com una època feliç de retrobament i celebració, fent-la servir com a excusa perfecta per allargar dinars amb els teus, brindar amb cava, tenir converses que en altres èpoques no tindries i menjar més torrons i dolços del compte. A la gent li agrada anar a comprar regals, pensant en allò que agradarà als seus familiars i amics, amagant regals per casa, perquè els més petits no els trobin, decorant l’arbre de Nadal, muntant el pessebre i penjant garlandes per llocs insospitats. Organitzem sopars d’empresa i infinitat d’amics invisibles que acabem sabent tothom. I prèviament al sopar de cap d’any, intentem plantejar-nos objectius, la majoria de vegades menys realistes del que desitgem, que intentarem assolir a partir de l’endemà, tenint l’efectivitat de que serà març i encara no haurem mogut un dit per aconseguir-los. Intentem tenir bons pensaments i oblidar per uns moments el dolent que ens ha passat durant l’any i el que ens han pogut fer patir (tot i que no cal passar-se de “perdona – vides”).

D’altra banda, hi ha aquelles persones en que tot l’esmentat fins ara no suposa cap mena de reforçament positiu, sinó tot el contrari: un estrès absolut. Els atabala preparar sopar per quinze, i tenir la casa plena de nens que faran perillar el gerro que els van regalar pel casament, creuen no saber triar els regals adequats i s’angoixen al passejar entre les multituds del Portal de l’Àngel i la fira de Santa Llúcia, odien les llums que  il·luminen el carrer i les nadales que sonen durant tot el dia a la plaça del Canaletes, eviten els sopars amb companys de feina i, en definitiva, troben hipòcrites els bons plantejaments pel pròxim any, les postals de bons desitjos i els hi crispa, especialment, que hi hagi gent que s’emocioni tant amb aquestes dates.

Aquestes dates són inevitables, i és completament normal que a la gent li puguin entristir aquests dies, tant obligadament familiars: recorden a aquell que seia al cap de taula, o a aquell que sempre explicava els millors acudits, a aquell que sempre et donava xocolatines per sota la taula, a aquell amb que amb una picada d’ullet ja et feia sentir feliç; i és realment aquest sentiment d’enyorança el que ens fa detestar aquestes festes, i no pas tant les llums, els arbres, les nadales o els ferrero.

¿Per què aquest any, i mai sense oblidar al que ja no hi és (però evitant lamentacions) no intentem gaudir dels que encara hi són, de l’abraçada que ens ofereixen i del començar el nou any amb ells?

ELS MILLORS DESITJOS PEL NOU ANY 2011!!!