Categoria: Uncategorized

Dentro de dos días es mi cumpleaños, cumplo la friolera de 38, pero la verdad, es que me siento más llena y feliz que en cualquier aniversario anterior, porqué tengo todo lo que quiero (una familia que me quiere, un marido que me adora, un trabajo que me encanta, unos amigos que son un tesoro, y un pequeñín creciendo en mi tripa).

Siempre había querido ser madre antes de los 38, pero las cosas pasan cuando pasan, no cuando las planificas… y ha pasado ahora, y no me arrepiento para nada… Aunque, si soy sincera, me da un poco de “cangueli” ser madre primeriza… a pesar que mi marido no deja de decirme que los 40 son los nuevos 30.

Así que aquí me tenéis, en la puerta de los 38, y con una tripita que cada día es más grande (el pequeño nacerá para mayo), y emocionándome cada vez que la barriga me pega un vuelco, porqué significa, que aquí dentro, hay vida.

Supongo que entrar en el mundo de la maternidad a los 38 tiene sus ventajas y sus desventajas. Por una parte, de lo que más orgullosa estoy es de haber disfrutado de seis años con Jordi sin niños, conociéndonos y haciendo muy fuerte la relación (porqué para ser padres, la pareja debe ser sólida, y mucho), viajando, haciendo de todo “sin responsabilidades” (de horarios, rutinas….), pensando solo el uno en el otro y en hacer lo que quisiéramos). Por otra parte, ser madre a los 38 también me ha hecho plantear dudas… pero la que más miedo me da es tener un hijo adolescente con 55 años cumplidos… Y pienso… “si yo ya sacaba de mis casillas a mi madre en la adolescencia, y ella tenía 45, ¿qué haré yo con 55, con un hijo rebelde, inseguro y buscando pelea continua?” Pues la verdad es que no sé lo que haré, pero pienso que ya se verá, que si vive en un hogar donde reinen unos valores coherentes y, sobretodo, el afecto… la cosa irá bien. Porqué de lo que estoy segura, es que cualquier nacimiento (o adopción o bienvenida de una pequeña cosita a la casa) es fuente de amor.

Por eso desaparecen todos mis miedos cuando lo noto aquí conmigo, delante del ordenador, entre sesión y sesión de la consulta. Soy consciente que habrán momentos duros, noches de no dormir (con lo que me encanta), tendré que reducir el deporte que hacía (por el momento, ya he dejado las carreras y los entrenos, y me conformo con caminar y nadar), que en decisiones, no nos pondremos de acuerdo con Jordi, que estaré cansada y tendré ojeras (suerte tendré de los consejillos de Mónica, para que no se noten), que probablemente, tengamos que cambiar de piso (porqué vivimos en un ático mini de dos habitaciones (que es superchulo, pero que es pequeño, pequeño), tendré que reducir las horas de trabajo que dedico a la consulta (no quiero trabajar cada día de diez a doce horas, como hasta ahora, y perdérmelo)… pero sé que va a compensar, sé que cada día me alegraré de esta decisión cuando vea su carita, cuando nos abracemos, y cuando me diga “mamá”.

Com a tercera part d’aquest bloc d’articles sobre LA GESTIÓ D’EMOCIONS, ens toca parlar de la FELICITAT.

M’arriscaria a afirmar que ser feliç és l’objectiu que desitja el 99% de la població. També m’arriscaria a dir que el 90% d’aquests, s’equivoquen en el camí que utilitzen per aconseguir-la. I és que, hi ha tanta gent que esgota recursos en ser feliç, que s’oblida de que la felicitat està a tot arreu, sempre que hi mirem bé… Perquè la felicitat està en qualsevol petita cosa que ens envolta, si nosaltres així volem que sigui.

A tothom ens passen coses que ens fan estar neguitosos, o tristos… Però no podem pensar que res del que passi és la fi del món, perquè “res és tan terrible” perquè el món s’acabi per això. I és que en el que ens equivoquem és en el que creiem que és la felicitat. Molta gent pensarà: estar bé, no tenir problemes… I això és un error, perquè la felicitat és estabilitat, és a dir, que passin coses dolentes i bones, però que els hi donem la importància justa per tornar de nou a l’equilibri.

Moltes vegades els hi encomano als meus pacients que situïn, totes les coses del dia a dia al llarg d’un continu que es divideix en diferents parts:

LA LÍNIA D’AVALUACIÓ DE LES COSES DE LA VIDA

GENIAL MOLT BO BO NORMAL DOLENT MOLT DOLENT TERRIBLE

Hi ha molta gent que situa tot en els extrems, o tot és genial, o tot és terrible. En aquestes persones és on trobarem més dificultat per a que puguin considerar ser feliços, perquè lluny de que per ser feliç tot vagi genial o res vagi terrible, la FELICITAT es troba a la part central, en que poguem valorar tot com BO o DOLENT, perquè així serà quan enfrontem qualsevol situació de manera racional, i no ens faci trontollar.

Un altre dels motius que no ens deixen ser feliços és la característica de la NECESSITAT constant: “si tingués parella” (necessito tenir parella), “si treballés d’una altra cosa” (necessitat de canviar de feina), “si guanyés més diners” (necessito guanyar més). Aquestes necessitats que ens imposem i i ens exigim, en realitat, ens frustren i no ens deixen apreciar el moment actual, perquè es pot ser feliç sense parella, o treballant de qualsevol cosa, sempre que jo em proposi que allò que visc, m’ompli.

Quan siguem capaços de valorar tot allò que tenim, que no cal que sigui gaire, si som forts a nivell emocional, si tenim una bona autoestima i el nostre cervell funciona de manera racional (recordeu els pensaments distorsionats dels que parlava als anteriors articles, que són els que ens fan sentir angoixa o tristesa), llavors, és quan podrem ser feliços. Recordeu que les coses que ens passen prenen el valor negatiu (o més negatiu) depenent amb el pensament que les filtrem… si són pensaments irracionals i distorsionats, ens costarà molt ser feliços. En canvi, quan veiem les coses tal com són, i li donem la importància justa, serem més capaços de tornar a l’estabilitat, que és on resideix la felicitat, en aquell estat que ni les coses dolentes, ni les bones, ens trasbalsen tant com per perdre l’equilibri. I serà quan podrem valorar l’olor del cafè que fem de bon matí, que aquell amic s’ha enrecordat de que avui és el nostre aniversari, i no ens molestarem en excés perquè aquell altre amic no s’ha enrecordat i podrem pensar “jeejeje, sempre serà despistat”…

És important viure el moment, el passat ja no existeix (el preocupar-nos pel passat ens duu a la depressió), i el futur encara ha de venir (el preocupar-nos pel futur ens duu a l’ansietat). Aprofiteu el que heu après de les experiències passades per aprendre a viure més plenament el present i generar un futur agradable, perquè si viviu el present amb plenitud, no caldrà que us preocupeu pel que vindrà, perquè podreu afrontar tot amb una bona fortalesa mental.