Fa dies que molts dels motius de consulta, tant en més petits com en grans, és la gestió d’emocions. Com a gestió d’emocions entenem COM FEM FRONT, d’una manera adequada, a les situacions que anem vivint en el dia a dia, sense que aquestes ens desbordin.
Sentir nervis, estar trist o estar enfadat, és del tot normal… però quan la magnitud d’aquestes emocions és extrema, i no ens deixen afrontar les situacions amb unes bones estratègies, tenim un problema.
MARXA ANSIETAT!!
Ansietat, nervis, angoixa… és el que sentim quan el nostre cos ens diu que alguna cosa no funciona bé.
Pot aparèixer després d’una situació o època més angoixant, quan ens relaxem… Moltes vegades, mentre dura la situació, tirem amb tot cap endavant, sense adonar-nos que ni el nostre cos ni la nostra ment aguanten tanta pressió. I és quan aquesta acaba, que apareix.
A vegades, pot aparèixer abans de que es doni la situació, perquè no és la situació en sí la que ens provoca estrés, sinó la manera com la percebem nosaltres i els missatges que ens donem en relació a ella (són aquests missatges els que fan que la situació ens acabi sobrepassant). Aquests missatges solen ser d’exigència i autosufiència cap a les nostres capacitats i “deures”. Poden ser de l’estil:
– Jo sol/a puc amb tot. No necessito que ningú m’ajudi…
– Em necessiten…
– Quan jo no hi sóc, les coses no surten bé…
– He d’arribar a tot
– He de fet tot el que em demanen
– No em puc equivocar
– No els puc fallar
– He de mantenir-me fort/a perquè els altres estiguin bé
– He d’estar bé amb tothom
– Això no em satisfà, però segur que si tingués…
– No puc…
– Tothom ho pot fer menys jo…
– No em puc equivocar…
Aquests pensaments i ordres, i molts més, provoquen un estrés afegit al de la situació que estem vivint. Impliquen una exigència excessiva, i cada vegada, més difícil d’assolir… perquè un cop haguem arribat a un objectiu, considerarem que no és suficient, i sempre ens demanarem més.
Són CREENCES IRRACIONALS, pel que hem d’esforçar-nos en detectar-les i canviar-les. Al funcionar de manera automàtica, són difícils de veure a simple vista… i és per això que és important fer un exercici d’introspecció dels nostres propis pensaments (són els deures que jo sempre poso a la consulta).
L’ANGOIXA l’hem d’aprendre a escoltar. Tal i com a la feina coneixem el soroll de l’alarma d’incendis i el pla d’evacuació necessari, també hem de conèixer la nostra alarma i el protocol per a fer-li front.
Quan una situació ens resulta estressant, rebrem senyals diferents (i molt personals): insomni, sensació d’ofec, suor, palpitacions… sembla que un globus s’infli dins nostre i ens apreti… dificultant que respirem bé… L’angoixa acostuma a presentar-se de manera gradual, i augmenta quan no li fem cas…
La nostra tendència natural, un cop apareix l’angoixa, és evitar l’aparició posterior, utilitzant mitjans poc adequats: evitant les situacions similars a la que hi havia en el moment en que ens va donar el primer atac, preocupar-nos per la pròpia salut i tenir por als atacs d’ansietat, anticipar els futurs atacs, medicar-nos per fer-la desaparèixer de seguida sense reflexionar de perquè apareix…
En la majoria dels casos, l’angoixa continuarà apareixent i augmentant gradualment (tant els símptomes com la freqüència), fins que decidim fer canvis en el nostre estil de vida.
Fa un temps, ja vaig parlar sobre l’angoixa en un article, i la comparava amb un globus intern… Hem d’imaginar l’angoixa com un globus que es va inflant dins nostre. Cada vegada que evitem o ens preocupem per la situació angoixant, aquest globus es va inflant una mica més… I si no fem res al respecte… no ens adonarem de la grandària del globus fins que estigui a punt de petar.
En canvi, si fem un treball introspectiu, és possible afrontar la situació i reduir el globus de l’ansietat. Aquest treball tractarà de reflexionar sobre l’ansietat, preguntant-nos: quina situació ens provoca aquest estrès?; quins pensaments tinc davant aquestes situacions?; quines conductes duc jo a terme davant l’ansietat?; quant m’exigeixo davant aquesta situació?; la solució al problema està a les meves mans?; si no depèn de mi, perquè m’obligo a fer-me responsable…?
Aquest diàleg intern és molt important, ja que ens permet conèixer com pensem i com afrontem les situacions (en definitiva és “el que ens diem” el que ens provoca l’ansietat, i no la situació en sí), i ens permetrà reduir aquesta angoixa, si els missatges que ens diem són més racionals.
A una persona que hi està acostumada a fer aquesta introspecció, li serà més fàcil abordar i afrontar les situacions d’estrés que la vida ofereix… però a vegades, no hi ha prou, i cal la guia d’un professional per a fer-hi front i adquirir la fortalesa mental que en ocasions necessitem… però sempre, el primer pas, serà escoltar el nostre cos.
Saüc PSICOLOGIA 