LA GESTIÓ D’EMOCIONS – PART 1 – MARXA ANSIETAT!!

Fa dies que molts dels motius de consulta, tant en més petits com en grans, és la gestió d’emocions. Com a gestió d’emocions entenem COM FEM FRONT, d’una manera adequada, a les situacions que anem vivint en el dia a dia, sense que aquestes ens desbordin.  
Sentir nervis, estar trist o estar enfadat, és del tot normal… però quan la magnitud d’aquestes emocions és extrema, i no ens deixen afrontar les situacions amb unes bones estratègies, tenim un problema. 
MARXA ANSIETAT!!

Ansietat, nervis, angoixa… és el que sentim quan el nostre cos ens diu que alguna cosa no funciona bé. 

Pot aparèixer després d’una situació o època més angoixant, quan ens relaxem… Moltes vegades, mentre dura la situació, tirem amb tot cap endavant, sense adonar-nos que ni el nostre cos ni la nostra ment aguanten tanta pressió. I és quan aquesta acaba, que apareix. 

A vegades, pot aparèixer abans de que es doni la situació, perquè no és la situació en sí la que ens provoca estrés, sinó la manera com la percebem nosaltres i els missatges que ens donem en relació a ella (són aquests missatges els que fan que la situació ens acabi sobrepassant). Aquests missatges solen ser d’exigència i autosufiència cap a les nostres capacitats i “deures”. Poden ser de l’estil: 

– Jo sol/a puc amb tot. No necessito que ningú m’ajudi…

– Em necessiten…

– Quan jo no hi sóc, les coses no surten bé…

– He d’arribar a tot

– He de fet tot el que em demanen

– No em puc equivocar

– No els puc fallar

– He de mantenir-me fort/a perquè els altres estiguin bé

– He d’estar bé amb tothom

– Això no em satisfà, però segur que si tingués…

– No puc… 

– Tothom ho pot fer menys jo…

– No em puc equivocar…
Aquests pensaments i ordres, i molts més, provoquen un estrés afegit al de la situació que estem vivint. Impliquen una exigència excessiva, i cada vegada, més difícil d’assolir… perquè un cop haguem arribat a un objectiu, considerarem que no és suficient, i sempre ens demanarem més. 

Són CREENCES IRRACIONALS, pel que hem d’esforçar-nos en detectar-les i canviar-les. Al funcionar de manera automàtica, són difícils de veure a simple vista… i és per això que és important fer un exercici d’introspecció dels nostres propis pensaments (són els deures que jo sempre poso a la consulta). 
L’ANGOIXA l’hem d’aprendre a escoltar. Tal i com a la feina coneixem el soroll de l’alarma d’incendis i el pla d’evacuació necessari, també hem de conèixer la nostra alarma i el protocol per a fer-li front. 

Quan una situació ens resulta estressant, rebrem senyals diferents (i molt personals): insomni, sensació d’ofec, suor, palpitacions… sembla que un globus s’infli dins nostre i ens apreti… dificultant que respirem bé… L’angoixa acostuma a presentar-se de manera gradual, i augmenta quan no li fem cas…

La nostra tendència natural, un cop apareix l’angoixa, és evitar l’aparició posterior, utilitzant mitjans poc adequats: evitant les situacions similars a la que hi havia en el moment en que ens va donar el primer atac, preocupar-nos per la pròpia salut i tenir por als atacs d’ansietat, anticipar els futurs atacs, medicar-nos per fer-la desaparèixer de seguida sense reflexionar de perquè apareix… 

En la majoria dels casos, l’angoixa continuarà apareixent i augmentant gradualment (tant els símptomes com la freqüència), fins que decidim fer canvis en el nostre estil de vida. 

Fa un temps, ja vaig parlar sobre l’angoixa en un article, i la comparava amb un globus intern… Hem d’imaginar l’angoixa com un globus que es va inflant dins nostre. Cada vegada que evitem o ens preocupem per la situació angoixant, aquest globus es va inflant una mica més… I si no fem res al respecte… no ens adonarem de la grandària del globus fins que estigui a punt de petar.


En canvi, si fem un treball introspectiu, és possible afrontar la situació i reduir el globus de l’ansietat. Aquest treball tractarà de reflexionar sobre l’ansietat, preguntant-nos: quina situació ens provoca aquest estrès?; quins pensaments tinc davant aquestes situacions?; quines conductes duc jo a terme davant l’ansietat?; quant m’exigeixo davant aquesta situació?; la solució al problema està a les meves mans?; si no depèn de mi, perquè m’obligo a fer-me responsable…?

Aquest diàleg intern és molt important, ja que ens permet conèixer com pensem i com afrontem les situacions (en definitiva és “el que ens diem” el que ens provoca l’ansietat, i no la situació en sí), i ens permetrà reduir aquesta angoixa, si els missatges que ens diem són més racionals. 

A una persona que hi està acostumada a fer aquesta introspecció, li serà més fàcil abordar i afrontar les situacions d’estrés que la vida ofereix… però a vegades, no hi ha prou, i cal la guia d’un professional per a fer-hi front i adquirir la fortalesa mental que en ocasions necessitem… però sempre, el primer pas, serà escoltar el nostre cos. 
 

 

LOS NIÑ@S Y ADOLESCENTES Y LAS NUEVAS TECNOLOGÍAS

Durante este verano he podido reafirmar algo que ya estaba constatando… el uso y abuso de las nuevas tecnologías.

Me considero una mujer de 37 años moderna, a la que le gusta estar al día de las novedades que van saliendo al mercado, y más teniendo un marido ingeniero… al que se le ponen los pelos de punta cada vez que me cuesta enteneder el funcionamiento de alguna de ellas. 

Entiendo y estoy a favor de las nuevas tecnologías, ya que nos proporcionan muchas ventajas, pero es muy importante darles un uso saludable y responsable, para evitar todos los riesgos que pueden provocar. 

A lo mejor parezco algo intolerante… pero no me gustan las situaciones en que, para que el niño esté quiero en algún sitio, o para evitar que la líe, los padres le enchufan a cualquier canal de vídeos o juegos, y almenos así, no molesta. Y luego a la larga, esto pasa factura, porque aprenden a depender de ellas para estar entretenidos. 

Internet y las nuevas tecnologías proporcionan muchos beneficios: buscar información, formación académica, música, a muchos adolescentes (y también adultos) les ayuda a las relaciones interpersonales… pero por otro lado, y hablando sobretodo de la etapa de la adolescencia, en que el sentido crítico y reflexivo está en construcción, también les proporciona una fuente inagotable de información no contrastada, con contenidos racistas, sexistas, homófobos… Y puede convertirse en un instrumento para llevar a cabo, o para sufrir, acoso por parte de compañeros o desconocidos, a través de las redes sociales, conllevando problemas colaterales como baja autoestima, desequilibrio del autoconcepto, falta de confianza, ansiedad, depresión, dificultades en habilidades sociales…
¿Cómo puedes saber si tu hij@ tiene problemas de abuso de las nuevas tecnologías? Algunas señales de alerta son:

• Se levanta y lo primero que hace por la mañana es conectarse.

• Miente sobre el tiempo que ha pasado conectado. 

• Deja de hacer tareas escolares y obligaciones por conectarse. 

• Hace un uso excesivo y pierde la noción del tiempo y la frecuencia de conexión. 

• Se muestra irritable cuando no puede conectarse. 

• Interfieren gravemente en su vida diaria (obligaciones, relaciones…). 
¿Qué podemos hacer para reducir este abuso y convertirlo en un uso saludable?

• Hay que poner normas y límites. Pactar el tiempo que puede pasar con las nuevas tecnologías. 

• Los padres deben ser los primeros en tomar conciencia y educar con el modelo (todas las normas y límites que se pongan en relación a los horarios, al tiempo, etc… deberían ser cumplidos por toda la familia. 

• No prohibáis, ni censuréis… No es la solución. Hablad de las ventajas e inconvenientes de las nuevas teconolgías, y que él mismo pueda ser consciente del mal uso que lleva a cabo. 

• No tengáis miedo de hablar con él/ella, a pesar de que comporte discusiones. La evitación alarga y perpetúa el problema. 

• Retardad todo lo posible el acceso al primer móvil. 

• Enseñarle a respetar a los demás e interesaos por sus relaciones en las redes sociales. 

• Fomentar la privacidad (que evite subir fotos personales, que no accepte perfiles de desconocidos, que mantenga su perfil lo máximo privado posible)…

• Y todo esto, respetando su intimidad y dialogando siempre, fomentando una buena autoestima y unas buenas habilidades de relación. Sobretodo, potenciando una relación comunicativa entre padres e hijos. Hablad con ellos, no les tengáis miedo. Un clima de confianza es la base para solucionar cualquier situación.