Categoria: Uncategorized

Jo no tinc fills, pel que evidentment, aquesta situació no m’ha passat realment, però perfectamentes podria aplicar a fills, parelles, companys de feina… o en qualsevol relació social del dia a dia…

A vegades crido als meus fills. Sé que no els maltracto, no és això al que em refereixo, però avegades, sí que els crido. Però el pitjor, és que em sento qüestionada per les mares de l’escola,em sento criticada y mala mare, quan els dic que ahir el Pol em va treure de polleguera i no volia
dutxar-se.Jo els estimo amb bogeria als meus fills, són el més important que tinc, els respecto i dono moltaimportància al vincle i relació que tenim, crec que és bona, però haig de reconèixer, que hi ha diesque m’enfado amb ells. I llavors els crido, a vegades; i després m’empenedeixo, sempre”.
I em costa de creure a les mares de l’escola, les mares de “postureo” que jo dic, que farden deque a casa seva tot és felicitat i ni una paraula més alta que l’altre, i a més, sempre van
“impecables”. Doncs a casa meva, per mala sort, no tot funciona així: el meu marit es lleva d’hora per anar a treballar. Jo m’encarrego de llevar als nostres fills i dur-los a l’escola, i de pet a la feina.
Els nens es queden a l’escola a dinar, i jo arribo just a les cinc per anar-los a buscar. Hi ha diesque anem a extraescolars, i d’altres, que marxem cap a casa. I a casa, doncs la rutina habitual:berenars, deures, estudiar si cal, jugar una estona, dutxes, sopar i dormir. El Jaume, el meu home,arriba cap a les set de la tarda, i ens coordinem tot el que podem per a que a les vuit i mitjapoguem estar sopant i compartir una estona els quatre junts. Per mi és important, i crec que pelsmeus fills també. Després estem una mica al sofà plegats i ells van cap a dormir. Però a vegades,per algun motiu, es pot esguerrar el ritme: o perquè el Jaume arriba més tard, o perquè aquell dia el Pol o la Clàudia no es volen dutxar, perquè estan més cansats i no tenen ganes de fer els
deures, perquè aquell dia tenen ganes de tocar la pera i fer allò que saben que no poden fer,
perquè jo estic més nerviosa… I és que passen coses, i quan passen, és quan crido. No són crits constants, però a vegades, es donen. Tots volem ser pares i mares meravellosos, però a vegades perdem els nervis, estem cansats, estressats, ens falta temps… I qui digui el contrari, no m’ho crec. No penso que sigui l’única; el que passa és que és molt fàcil posar bona cara i mostrar a les xarxes socials i al pati de l’escola el nostre millor somriure, perquè això, els mals moments, acostumen a quedar-se entre les quatre parets d’una casa. Però són una realitat.
A vegades, alguna situació em supera. Llavors perdo els nervis i crido. I no és culpa d’ells. És meva per perdre el control. Però sóc humana i a vegades em passa. I a d’altres persones també.
El que passa és que no ho diuen. Sinó, perquè existirien tants cursos i tallers, blocs i d’altres on es treballa “cómo educar sin gritar”; “mi niño no me hace caso”; saber a hablar con adolescentes”…
Doncs perquè passa a totes les cases! Tots els pares tenim uns valors que volem transmetre als nostres fills, però no sempre ho fem de la millor manera, i això no ens fa ser pitjors pares, només significa que hem d’aprendre a fer-ho d’una altra manera. O a cas, alguna mare va parir un nen i un manual d’educació?
Intento educar als meus fills amb respecte on les seves opinions i sentiments siguin escoltats, però a vegades també necessito que escoltin que m’ha fet enfadar una determinada actuació.
Potser no és la millor manera en que els hi faig saber, però necessito que sàpiguen que la seva mare o el seu pare també tenen sentiments, que a vegades també se senten enfadats o tristos. El que haig de fer és saber-ho gestionar. Seria una mica com les seves rebequeries, però amb la diferència que jo ja sóc adulta i no puc tirar-me a terra i patalejar. Però a vegades, quan amb les paraules no en tens prou, o sembla que no t’escoltin, em quedo sense eines, i és quan exploto i crido. Això no m’agrada, però he de reconèixer que sí que em passa. No parlo d’insults o de ferir…
Parlo d’impotència, de quan la situació et supera.
Torno a dir, intento educar als meus fills des del respecte, i aquí també incloc evidentment les emocions. No vull que se les quedin i les continguin dins seu (sempre acaben explotant sinó de la pitjor manera). I és el que a mi em passa: hem d’expressar la nostra ràbia, por, vergonya, frustració; també la felicitat i amor i és molt important que poguem parlar d’elles. Sense les emocions negatives no tenen sentit les altres, les que intentem fer fortes: l’amor, l’alegria, l’esperança, l’agraïment… Però ho hem de fer mitjançant una bona gestió. Si crido als meus fills, la responsabilitat és meva; però del perquè ens hem enfadat, això és cosa de tots dos. I és molt important que ho poguem resoldre les dues parts, això ajudarà a relacionar-nos i a ser coherents, poder empatitzar amb el que poden provocar amb les seves actuacions i conductes i a poder i saber expressar en cada moment el que senten. També aprenen que com a mare també m’equivoco, i que quan ho faig, els hi demano disculpes.
Aprenen a perdonar i a perdonar-se a ells mateixos quan la culpa és seva.
A vegades crido als meus fills, i cada dia em segueixo esforçant per a no fer-lo, però superem les petites crisi des de la comprensió i l’amor. D’això es tracta, no? Vull ser una bona mare, però com tothom, tinc mancances que cada dia em fan lluitar més per tenir uns fills amb bons valors i feliços.

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí, sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita…, era més fàcil, la duien del llit de la nena al seu i ja està… Però els anys “pesen a tothom”.

Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la Marta és poc responsable, i una mica “dictadora” matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les coses… I inclús els deures de l’escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l’escola, per saber quins deures tenen cada dia i que no es descuida res… “Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu res apuntat a l’agenda”. Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que sento avui dia a la consulta i a l’escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms, nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se’ls hi diu un no o quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.

Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la propera setmana.

Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells esperen que els doni l’antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més enllà i els hi parlo de la paraula “hiperpaternalitat”. A vegades, som nosaltres mateixos, els pares, els responsables d’aquestes pors, d’aquest “caràcter” dominant i “tirà” dels nostres fills, d’aquesta frustració davant del “no”… I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels nostres fills, però a vegades, per evitar-li’s tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre, que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem…

 

 

Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les conseqüències… I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores al carrer, que anaven sols a l’escola i que no tenien totes les tardes plenes d’extraescolars, però que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè “no els passi res dolent” i els apunten a tot, per a “que siguin persones d’èxit el dia de demà”, fent arribar a tenir jornades de deu hores.

 

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d’aquells pares que converteixen els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l’únic que aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima tolerància a la frustració.

 

D’HIPERPATERNALITAT n’hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en l’educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l’aguait dels successos negatius…) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d’hiperpare que podem trobar són els següents:

• Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha arribat a l’escola o ha tornat a casa.
• Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap mena d’obstacle a la vida.
• Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que percebi que ho fa.
• Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el “grup de pares que han creat”, perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l’agenda i no es deixi res per a fer de l’escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
• Els pares “sabelotodo” o “que tot ho saben” (sé que no és un terme gaire culte, però és el que se m’ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l’examen de medi o que alguna nota de l’agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:

• Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no s’hagin hagut d’afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada… I això els crea molta ansietat.
• Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de “no aconseguir el que vols”. Els nens han d’aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
• Poca autonomia: els nens als que se’ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se’ls ha donat l’oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea… Això els dóna inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la seva autoestima i la seva capacitat d’autorealització.

 

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per estar amb la família. I gaudir d’això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li’s totes les situacions que nosaltres preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de l’escola, ni diguem frases com “quins deures tenim avui?”. Els nens han d’aprendre quines són les seves responsabilitats, perquè sinó, l’únic que sabran, és que no cal ser responsable de res, perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.

Una pregunta per a reflexionar… Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el teu fill?