A VEGADES, M’ENFADO; A VEGADES, CRIDO ALS MEUS FILLS; M’EMPENEDEIXO, SEMPRE

Jo no tinc fills, pel que evidentment, aquesta situació no m’ha passat realment, però perfectamentes podria aplicar a fills, parelles, companys de feina… o en qualsevol relació social del dia a dia…

A vegades crido als meus fills. Sé que no els maltracto, no és això al que em refereixo, però avegades, sí que els crido. Però el pitjor, és que em sento qüestionada per les mares de l’escola,em sento criticada y mala mare, quan els dic que ahir el Pol em va treure de polleguera i no volia
dutxar-se.Jo els estimo amb bogeria als meus fills, són el més important que tinc, els respecto i dono moltaimportància al vincle i relació que tenim, crec que és bona, però haig de reconèixer, que hi ha diesque m’enfado amb ells. I llavors els crido, a vegades; i després m’empenedeixo, sempre”.
I em costa de creure a les mares de l’escola, les mares de “postureo” que jo dic, que farden deque a casa seva tot és felicitat i ni una paraula més alta que l’altre, i a més, sempre van
“impecables”. Doncs a casa meva, per mala sort, no tot funciona així: el meu marit es lleva d’hora per anar a treballar. Jo m’encarrego de llevar als nostres fills i dur-los a l’escola, i de pet a la feina.
Els nens es queden a l’escola a dinar, i jo arribo just a les cinc per anar-los a buscar. Hi ha diesque anem a extraescolars, i d’altres, que marxem cap a casa. I a casa, doncs la rutina habitual:berenars, deures, estudiar si cal, jugar una estona, dutxes, sopar i dormir. El Jaume, el meu home,arriba cap a les set de la tarda, i ens coordinem tot el que podem per a que a les vuit i mitjapoguem estar sopant i compartir una estona els quatre junts. Per mi és important, i crec que pelsmeus fills també. Després estem una mica al sofà plegats i ells van cap a dormir. Però a vegades,per algun motiu, es pot esguerrar el ritme: o perquè el Jaume arriba més tard, o perquè aquell dia el Pol o la Clàudia no es volen dutxar, perquè estan més cansats i no tenen ganes de fer els
deures, perquè aquell dia tenen ganes de tocar la pera i fer allò que saben que no poden fer,
perquè jo estic més nerviosa… I és que passen coses, i quan passen, és quan crido. No són crits constants, però a vegades, es donen. Tots volem ser pares i mares meravellosos, però a vegades perdem els nervis, estem cansats, estressats, ens falta temps… I qui digui el contrari, no m’ho crec. No penso que sigui l’única; el que passa és que és molt fàcil posar bona cara i mostrar a les xarxes socials i al pati de l’escola el nostre millor somriure, perquè això, els mals moments, acostumen a quedar-se entre les quatre parets d’una casa. Però són una realitat.
A vegades, alguna situació em supera. Llavors perdo els nervis i crido. I no és culpa d’ells. És meva per perdre el control. Però sóc humana i a vegades em passa. I a d’altres persones també.
El que passa és que no ho diuen. Sinó, perquè existirien tants cursos i tallers, blocs i d’altres on es treballa “cómo educar sin gritar”; “mi niño no me hace caso”; saber a hablar con adolescentes”…
Doncs perquè passa a totes les cases! Tots els pares tenim uns valors que volem transmetre als nostres fills, però no sempre ho fem de la millor manera, i això no ens fa ser pitjors pares, només significa que hem d’aprendre a fer-ho d’una altra manera. O a cas, alguna mare va parir un nen i un manual d’educació?
Intento educar als meus fills amb respecte on les seves opinions i sentiments siguin escoltats, però a vegades també necessito que escoltin que m’ha fet enfadar una determinada actuació.
Potser no és la millor manera en que els hi faig saber, però necessito que sàpiguen que la seva mare o el seu pare també tenen sentiments, que a vegades també se senten enfadats o tristos. El que haig de fer és saber-ho gestionar. Seria una mica com les seves rebequeries, però amb la diferència que jo ja sóc adulta i no puc tirar-me a terra i patalejar. Però a vegades, quan amb les paraules no en tens prou, o sembla que no t’escoltin, em quedo sense eines, i és quan exploto i crido. Això no m’agrada, però he de reconèixer que sí que em passa. No parlo d’insults o de ferir…
Parlo d’impotència, de quan la situació et supera.
Torno a dir, intento educar als meus fills des del respecte, i aquí també incloc evidentment les emocions. No vull que se les quedin i les continguin dins seu (sempre acaben explotant sinó de la pitjor manera). I és el que a mi em passa: hem d’expressar la nostra ràbia, por, vergonya, frustració; també la felicitat i amor i és molt important que poguem parlar d’elles. Sense les emocions negatives no tenen sentit les altres, les que intentem fer fortes: l’amor, l’alegria, l’esperança, l’agraïment… Però ho hem de fer mitjançant una bona gestió. Si crido als meus fills, la responsabilitat és meva; però del perquè ens hem enfadat, això és cosa de tots dos. I és molt important que ho poguem resoldre les dues parts, això ajudarà a relacionar-nos i a ser coherents, poder empatitzar amb el que poden provocar amb les seves actuacions i conductes i a poder i saber expressar en cada moment el que senten. També aprenen que com a mare també m’equivoco, i que quan ho faig, els hi demano disculpes.
Aprenen a perdonar i a perdonar-se a ells mateixos quan la culpa és seva.
A vegades crido als meus fills, i cada dia em segueixo esforçant per a no fer-lo, però superem les petites crisi des de la comprensió i l’amor. D’això es tracta, no? Vull ser una bona mare, però com tothom, tinc mancances que cada dia em fan lluitar més per tenir uns fills amb bons valors i feliços.

2013-02-10 16.27.21

Anuncis