LA HIPERPATERNALITAT

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí, sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita…, era més fàcil, la duien del llit de la nena al seu i ja està… Però els anys “pesen a tothom”.

Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la Marta és poc responsable, i una mica “dictadora” matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les coses… I inclús els deures de l’escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l’escola, per saber quins deures tenen cada dia i que no es descuida res… “Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu res apuntat a l’agenda”. Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que sento avui dia a la consulta i a l’escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms, nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se’ls hi diu un no o quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.

Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la propera setmana.

Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells esperen que els doni l’antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més enllà i els hi parlo de la paraula “hiperpaternalitat”. A vegades, som nosaltres mateixos, els pares, els responsables d’aquestes pors, d’aquest “caràcter” dominant i “tirà” dels nostres fills, d’aquesta frustració davant del “no”… I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels nostres fills, però a vegades, per evitar-li’s tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre, que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem…

 

 

Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les conseqüències… I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores al carrer, que anaven sols a l’escola i que no tenien totes les tardes plenes d’extraescolars, però que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè “no els passi res dolent” i els apunten a tot, per a “que siguin persones d’èxit el dia de demà”, fent arribar a tenir jornades de deu hores.

 

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d’aquells pares que converteixen els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l’únic que aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima tolerància a la frustració.

 

D’HIPERPATERNALITAT n’hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en l’educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l’aguait dels successos negatius…) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d’hiperpare que podem trobar són els següents:

  • Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha arribat a l’escola o ha tornat a casa.
  • Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap mena d’obstacle a la vida.
  • Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que percebi que ho fa.
  • Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el “grup de pares que han creat”, perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l’agenda i no es deixi res per a fer de l’escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
  • Els pares “sabelotodo” o “que tot ho saben” (sé que no és un terme gaire culte, però és el que se m’ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l’examen de medi o que alguna nota de l’agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:

  • Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no s’hagin hagut d’afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada… I això els crea molta ansietat.
  • Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de “no aconseguir el que vols”. Els nens han d’aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
  • Poca autonomia: els nens als que se’ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se’ls ha donat l’oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea… Això els dóna inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la seva autoestima i la seva capacitat d’autorealització.

 

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per estar amb la família. I gaudir d’això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li’s totes les situacions que nosaltres preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de l’escola, ni diguem frases com “quins deures tenim avui?”. Els nens han d’aprendre quines són les seves responsabilitats, perquè sinó, l’únic que sabran, és que no cal ser responsable de res, perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.

Una pregunta per a reflexionar… Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el teu fill?

Anuncis