La Marta té 42 anys i, des que es lleva al matí, no para ni un moment. Va a treballar, s’ocupa de la família, organitza les tasques de casa i intenta estar disponible per a tothom. Quan arriba al vespre, està esgotada, però encara repassa mentalment tot el que li queda pendent. Quan finalment té una estona lliure, se sent culpable per no aprofitar-la fent alguna cosa productiva. «No sé què em passa, però sento que no arribo mai a tot», explica. I, potser, el que més necessita la Marta no és aprendre a organitzar-se millor, sinó deixar d’exigir-se tant.
Hi ha dies que arribem al vespre amb la sensació d’haver fet mil coses i, alhora, de tenir-ne encara mil més per fer. Us sona això??? La feina, la família, les responsabilitats, les tasques pendents, les preocupacions… I, enmig de tot això, nosaltres. O, més ben dit, nosaltres, una mica oblidats.
Sovint ens acostumem a funcionar en mode automàtic. Ens llevem, organitzem el dia, resolem problemes, cuidem els altres i intentem arribar a tot. Quan algú ens pregunta com estem, responem gairebé sense pensar: «Bé, una mica cansats, però bé». Com si el cansament fos una part inevitable de la vida adulta i no hi hagués gaire res a fer. Us continua ressonant, oi, això???
Però, què passa quan aquest cansament no és només físic? Quan ens costa desconnectar, quan tenim la sensació de no arribar mai a tot o quan, fins i tot en els moments de descans, ens sentim culpables per no estar aprofitant el temps?
Potser és el moment de parar i escoltar què ens està intentant dir el nostre cos i la nostra ment. Però parar bé, per escoltar-nos de prop!
Anem per parts. A vegades, sembla que ser forts es converteix en una obligació. Vivim en una societat que sovint valora la productivitat, l’eficiència i la capacitat de resoldre-ho tot. Ens felicitem per ser persones responsables, treballadores i disponibles. I això, evidentment, té aspectes positius. El problema apareix quan convertim aquestes qualitats en exigències permanents. El famós “haig de…” que no acaba mai.
Ens podem arribar a convèncer que hem de poder amb tot, que demanar ajuda és un signe de debilitat o que descansar és una cosa que ens hem de guanyar quan ja hàgim acabat totes les obligacions.
Però la llista de tasques no s’acaba mai. Sempre hi ha alguna cosa pendent, alguna responsabilitat que reclama la nostra atenció o alguna expectativa que volem complir.
Així, sense adonar-nos-en, podem acabar deixant les nostres necessitats per a més endavant. Ja descansarem el cap de setmana. Ja trobarem un moment per a nosaltres quan hi hagi menys feina. Ja ens cuidarem quan tot estigui una mica més tranquil.
I si aquest moment no arriba mai?
Has de pensar, que no tot el cansament es resol dormint una mica més. De vegades, el que ens esgota és la càrrega mental de tenir sempre alguna cosa al cap, la dificultat per dir que no, la preocupació constant pels altres o la sensació que hem de fer les coses perfectament.
Aquest desgast pot manifestar-se de moltes maneres: irritabilitat, dificultats per concentrar-nos, manca de motivació, sensació de saturació o menys paciència amb les persones que estimem. També podem notar que ens costa gaudir de coses que abans ens feien sentir bé.
Aquests senyals no sempre indiquen un problema psicològic, però sí que poden ser una invitació a revisar com estem vivint i quines necessitats estem deixant desateses.
Reconèixer que estem cansats no ens fa menys capaços. Ens permet entendre què necessitem abans que el malestar es faci més gran. Per això és tant important parar un moment i escoltar-nos… perquè sinó som incapaços de detectar tot això!
CINC MANERES DE COMENÇAR A CUIDAR-NOS:
1. Revisem les nostres expectatives. Hem de fer-ho tot? Ho hem de fer tot avui? De vegades, reduir les exigències és més saludable que continuar intentant arribar a uns objectius impossibles.
2. Aprenguem a dir que no. Posar límits no significa deixar de preocupar-nos pels altres. Significa reconèixer que el nostre temps i la nostra energia també són limitats. I NO PASSA RES!
3. Descansar no hauria de ser un premi. No cal haver acabat totes les tasques per tenir dret a parar. El descans és una necessitat, no una recompensa per haver estat prou productius.
4. Demanem ajuda quan la necessitem. Compartir responsabilitats, expressar com ens sentim o deixar-nos acompanyar no és fracassar. No hem de resoldre-ho tot en solitari.
5. Reservem petits espais per a nosaltres. No cal esperar unes vacances per fer alguna cosa que ens ajudi a recuperar energia. Una passejada, llegir una estona, fer esport, escoltar música o simplement estar en silenci poden ser petites maneres de reconnectar amb nosaltres mateixos. Jo sempre dic que nosaltres som com mòbils vells, que cal carregar més sovint… Depenent de les aplicacions que fem servir (situacions a les que ens hem d’afrontar en el dia a dia) la nostra bateria es descarregarà abans i haurem de buscar moments en el dia a dia per connectar-la i recarregar-la (en la nostra vida, en forma de moments de parar i reconnectar).
Així doncs, no hem d’esperar a estar al límit
Cuidar la nostra salut emocional no consisteix únicament a actuar quan ja ens sentim desbordats. Llavors és més difícil d’arreglar. Implica aprendre a identificar els senyals que ens indiquen que necessitem reduir el ritme, revisar les prioritats o demanar suport.
Potser no podem canviar totes les nostres responsabilitats d’un dia per l’altre. Però sí que podem començar fent-nos algunes preguntes: Què necessito en aquest moment? Quines exigències em puc treure de sobre? Em tracto amb la mateixa comprensió amb què tractaria una persona que estimo?
No sempre hem de poder amb tot. No sempre hem d’estar disponibles. No sempre hem de ser forts. I DE NOU US DIC, NO PASSA RES! SI ALGÚ S’ENFADA PERQUÈ NO HI POTS SER SEMPRE NI PER SEMPRE… JA TÉ DOS FEINES!
De vegades, no necessitem fer més. Necessitem deixar de demanar-nos tant.
