Categoria: Uncategorized

Fa dos mesos que no em poso davant de l’ordinador a escriure res, i és que no sé si ha pogut més la falta de temps o la manca d’inspiració. Estic segura que ha estat més motiu el primer, però penso que m’he agafat al segon per a excusar-me d’alguna manera. O al revés.

El tema és que no és tan problema la falta de temps com el fet de seure, decidir-te i fer-ho. A vegades hi ha situacions que les allarguem inútilment, perquè no ens veiem capaços de fer-ho en aquell moment, perquè ens falten ganes, perquè no ens acaba de fer el pes, i ens aferrem al temps (“és que no tinc temps!”) per fer que les situacions no arribin.

 Tenim les dues vessants:

LA MANCA DE TEMPS VERDADERA: és cert, et lleves a les sis del matí, poses la rentadora de color (la primera de la setmana), prepares els esmorzars i el dinar i vas a la dutxa; a les set es lleva el teu home i va directe a la dutxa. Acabes de fer quatre coses i quan surt del bany, aneu a l’habitació dels nens a despertar-los. Fan el ronso, i tot i que intentes estar calmada, saps que el temps apreta, i que a les nou els has hagut de dur a l’escola i tu estar a la taula de la teva feina. Són les 9:05, i sí, estàs asseguda a la taula, però també estàs esgotada. Les tres primeres hores del matí són un esprint. I no és que ara vinguin vuit hores de relax: tens reunió a les 9:30 amb uns proveïdors, després has d’anar a les oficines de Granollers i serà un mal tràngol (l’empresa no va bé, i t’has d’encarregar de reduir la plantilla en quatre persones), dinaràs (si tens ganes) la carmanyola que aquest matí has preparat, reunió amb el cap per fer l’informe dels comiats, preparar la reunió de demà amb el regidor… i tot això respirant a fons i intentant que això no afecti a la teva integritat mental (“perquè has d’aprendre a deixar els problemes a la feina…”, però saps que per molt que ho intentis, no pots, i penses en aquell home que avui arribarà a casa i li haurà de dir a la seva dona, d’amagades dels seus dos fills, que demà ja no l’esperen a la feina). Vas directe a la piscina, avui la Marta tenia curset de natació. Arribes justa per veure-li fer l’última piscina. Quan et veu se’t tira als braços et pregunta contenta si l’has vist nedar. Evidentment, tu et mostres molt contenta de com ho ha fet de bé, tot i que no li dius, que una altra vegada, has arribat tard… Aneu a casa i a la vegada hi arriben el Pau i el pare. El Pau diu que encara té deures a fer, i es posen amb el pare a fer-los. Són les 19:30 hores. La Marta vol jugar, però no ho vol fer sola, i el pare està amb els deures, i tu has de fer coses. Plegar roba, preparar el sopar, recollir la compra… La Marta et segueix per tot el pis, et demana que jugueu a les princeses, “només una mica, mami”. “Espera un moment i ara estic amb tu”. Però aquest moment no arriba, perquè ja són les 20:30 i els nens han de sopar. “Però m’ho has dit mama, i no  has jugat amb mi, i ahir ja m’ho vas dir!!!” No saps si està enfadada o dolguda, o les dues coses. És clar, i ara li costa sopar, no vol la verdura, i menys el peix. “No vull!!!”. “No m’agrada, em fa bola, no tinc gana…” A vegades és més difícil lidiar amb els fills que amb els treballadors! Acabes fent-li una truita, un iogurt i l’acompanyes al llit. Sí, ja ho saps que no ho has fet bé, però a quarts de nou del vespre, no tens forces per entrar en aquesta batalla. Li proposes a la Marta d’explicar-li un conte, però està enfadada amb tu, i t’ho fa saber. Una nena de cinc anys pot arribar a ser molt dura a nivell emocional. El Pau s’ho mira tot des del menjador, i quant t’hi acostes, només t’agafa la mà i et diu “és petita…”. Et fa un petó, i amb la seva maduresa de set anys, et diu bona nit i se’n va a dormir… El teu home acaba de fer la cuina i s’acosta, t’abraça i seieu al sofà. El vostre temps lliure és redueix a… Estàs rendida. T’adorms al sofà, una altra vegada…

 L’EXCUSA DE LA FALTA DE TEMPS: Tens un bon horari de feina, almenys bo davant les altres responsabilitats que tens en el dia a dia. Ets conscient, però no ho verbalitzaràs, perquè queixar-te és la teva especialitat. Et lleves a les set i et dutxes, fas l’esmorzar i agafes la carmanyola que vas preparar ahir a la nit. Puges al cotxe i cap a Sabadell. Passes el dia a la feina, però avui és un dia tranquil. El cap és a Madrid de reunions i tu només t’has d’encarregar de quatre gestions. Al plegar a les cinc, tornes cap a casa. I ara què? Potser sí que té raó el Carles, el teu marit (que passa la meitat de les setmanes de viatge) què t’hauries de mirar d’apuntar al gimnàs, a aquestes classes de pilates que fan o a aquagym, o a algun curs de fotografia, o a ioga, si m’estires… Però és que… “no tens temps”. Tens coses a fer a casa. I saps que només seria anar a la recepció, demanar els papers, omplir-los i fer el pagament… Però és que has de fer coses, o anar a comprar… Però en realitat, per exemple avui:  arribes a casa, et poses els pantalons còmodes, i vas fent voltetes per allí… Ja no tens roba per rentar, ni has de planxar… Pots llegir… Sí, pots llegir. Sona el telèfon i és el teu home des de Galícia. “Què fas?” “Estic aquí al sofà llegint… després faré el sopar”. Però amb això són només les set de la tarda. No cal que sopis tan d’hora tampoc. Mires la nevera a veure si falta alguna cosa… Però vau anar a comprar amb el Carles el cap de setmana, i teniu de tot… Pots mirar la tele… Potser sí que t’ha has de plantejar seriosament… Sempre li dius al Carles que et falta temps per fer tot. Però la veritat és que et sobra temps per tot, i dies com avui, se’t menja el temps. No és tant la falta de temps com la mandra que et fa anar a demanar informació de les classes que es fan, conèixer nova gent, instaurar noves rutines… Sopes un iogurt amb cereals i et vas a estirar al llit. Demà serà un nou dia, però malauradament, saps que serà igual que avui… Perquè “mai tens temps per res”.

 El dia té 24 hores. Hi ha obligacions, d’aquelles que has de fer sí o sí, que ocupen determinades hores del dia. D’altres estones que has de triar com gestionar-les i decidir si són obligacions obligades o d’aquelles parets autoimposades que de tant en quan tots ens posem i que utilitzem per excusar-nos per la por a canviar les nostres pròpies rutines, per la mandra que et fan algunes activitats, pel simple fet de pensar-les, i que si en definitiva les duguessis a terme, veuries que, ni costen tant, ni et duen tan de temps. A vegades tardem més en pensar quant ens costarà fer determinada cosa que el que ens costa en realitat.

 És important valorar el que és realment important a la vida, saber delegar coses i situacions, i fer allò que ens ajuda a ser una mica més feliços cada dia… per poc temps que creguem tenir. Val més la pena trenta minuts/moments valuosos, que dues hores de dedicació sense entusiasme.

¿A quants de nosaltres no ens agradaria mantenir aquell esperit d’infant aquests dies? La innocència del no saber, la intranquil·litat de la nit de reis, el parar l’orella per sentir allò que volem (o no volem) sentir (aquells cavalls que esperen a que ses majestats deixin els regals), la il·lusió de que potser si has estat bo, t’arriba el circuit de cotxes que vas demanar…

Ara en canvi, ja d’adults… el Nadal, pel qui més o qui menys, es converteix en un estrés: un estrés per anar a comprar regals, un estrés pels dinars familiars, un estrés pels quilos que guanyaràs, un estrés per l’afan de quedar bé… Per sort, encara hi ha qui s’emociona amb la cara de l’infant que està esperant la cavalcada dels reis… Perquè la infància, poc o molt, sempre perdura.

Recordo els Reis de 1984. Jo amb tota la meva il·lusió, havia demanat una cuineta als reis (als pares no, eh? als reis, perquè encara confies en allò). Els meus pares no em van demanar que fos bona (això ja es donava per suposat). Em van dir que els reis no m’ho portarien si no deixava estar els meus xumets (en tenia una col·lecció, un per cada emoció) i el meu “trapo”. Quina decisió més dura. Jo volia la cuineta, però els xumets i el “trapo” m’havien acompanyat en els moments més durs dels meus primers quatre anys de vida. A vegades tots som “xaqueteros” i sí, vaig acceptar les condicions: llençaria xumets + trapo a canvi d’una possibilitat (jo encara no sabia si em durien la cuineta…). Me’n recordo, amb tota la pena del món, anar a les escombraries del costat de casa. D’una maneta agafada al meu pare, i a l’altre la bossa amb “eso” (a partir de llavors, no va sortir mai més de la meva boca la paraula chupete i passaria a dir-se “eso”, tal era el meu orgull!).

Aquella tarda vam anar a la cavalcada. El meu pare em va pujar als seus ombros, perquè veiés tot de primera mà. Jo estava embogida! Sembla que no ho pugui recordar… però mantinc aquelles imatges tan fresques que em sembla que passés ahir. Quan vaig veure al rei ros… i seguit aquell camió ple de joguines… crec que vaig arribar al nirvana… Vaig començar a cridar…  “¡¡¡que ya los he tirado… que ya me podéis traer la cocinita!!!” i de cop, vaig veure, una capsa amb la foto d’una cuineta. No era la meva, estava clar… però la simple creença de que allò podia ser per mi, que realment els reis havien vist com em feia gran i em recompensaven amb allò… va ser espectacular.

Us podeu imaginar el meu estat de nervis aquell vespre i aquella nit… I al dia següent: la cuineta estava al menjador del pis! Era una cuineta preciosa, de fusta, molt més maca que la que sortia a la foto del camió dels reis. I era per mi! (bé, li deixaria a la meva germana, però qui havia fet el sacrifici dels xumets i el trapo era jo!). Era una cuineta amb aixeta i dipòsit, amb un rellotge de veritat… que anava si tu li movies les busques… Ja podia fer dinarets per les meves “nancys” i pel meu “superbebè” (era un bebè que era igual de gran que jo)! Recordo aquell dia tan bo… fins que va arribar el vespre… ara sí que començava el que era bo! I és que jo necessitava “eso” per dormir… i així li feia saber a la meva mare… “es que si tuviera eso… seguro que me dormiria…” I així van anar passant els dies. Contenta jugant amb la cuineta. M’encantaven les meves sessions de joc, i anar a comprar a la fruiteria i fer mil i un potingues… Però a la nit… a la força em vaig acostumar a no dur xumet… però jo diria que inclús somniava amb ell (amb ells).

El moment de més il·lusió va ser, però, el dia de Reis de 1985. Primer de tot, me’n recordo que ens vam llevar i quan vam mirar per la finestra tot era ple de neu. La meva germana i jo vam córrer a despertar els meus pares, i a estrebades vam anar fins al menjador. Una nina, algun joc de taula i alguna cosa més. I una caixa. Una caixa amb la foto d’un gerro. Per mi… Al meu nom… Tota estranyada, vaig obrir la caixa, i casi moro: dins hi havia els meus “xupes” i el meu “trapo”!!! “Mama, papa, mira, però tu ho veus? Que els reis me’ls han tornat!!!!” que els reis han vist que ja sóc gran, i m’han tornat les meves coses! Els meus “chupes”!!! Jo diria que inclús vaig plorar (ja era una mica “panoli” llavors).

¿Us imagineu la innocència tan gran d’aquella edat per creure que les pipes i el drap (que no era més que una samarreta de ratlles de la meva mare que duia a tot arreu) podien haver anat i tornat? I el millor de tot: ¿Us imagineu com em sentia jo de feliç al viure en aquesta innocència? Que poc complicada era la vida llavors…

Ara que tinc nebots, m’encanten aquests dies!!! Sempre m’ha agradat el Nadal, però és veritat que els nens animen una casa. La gran encantada de menjar mandarines aquests dies per donar de menjar al tió i nerviosa perduda per què li posarem aquest any per menjar als reis, i tot amb uns ullets negats i amb les pupil·les dilatades al màxim. Adelanta un pas cada dia els reis del pessebre, busca glans per donar de menjar als porquets dels camperols i tira farina per les muntanyes i aigua al riu. El petit…, de moment no està gaire al cas… però té una bona mestra… segur que nota diferent l’ambient també. És especial.

Potser estaria bé que aquests dies de Nadal ens marquéssim tots l’objectiu de ser una mica més nens (i no m’oblido de la crisi, de l’atur i de les dificultats…). ¿Però no seríem capaços de ser una mica més feliços amb les petites coses que ens envolten, de no complicar-nos tant la vida i mirar la vida una mica com si fóssim nens? Tan sols es tracta aquests dies d’anar pel carrer i mirar a un infant directament als ulls. Tenen una mirada innocent, sincera i sense crítiques, especial. No els preocupa ni la política, ni els problemes dels veïns, ni si aquell ha dit això o allò altre, ni allò que ni tan sols va amb ells… Només els preocupa el moment, ser feliços, estimar i ser estimats… En definitiva, d’això es tracta el Nadal, oi?

I si ho aconseguíssim… jo voldria que tot l’any fos com Nadal…

Bon Nadal i feliç 2013!!! (que els reis us duguin moltes mirades d’infant!)