CUANDO EL AMOR LLEGA ASÍ DE ESTA MANERA…

I tu amor? On vas?

Perquè… i què és l’amor? Sí, tothom pot saber si s’ha enamorat alguna vegada, o no. Però definir-ho… això ja és una altra cosa…

Potser si ens fixem en què sentim quan ens enamorem, serà més fàcil buscar la definició… (és com saber que tens uns símptomes… però no acabes de saber ben bé que és el que et passa…).

 Definició de viquipèdia:

1)      procés de passar d’un sentiment de neutralitat cap a una persona a un altre d’amor. Però hauríem de plantejar-nos que amor (estimar) no és el mateix que enamorar-se; tu pots passar d’un sentiment neutre a un altre d’amor cap a… una cobaia que t’han regalat pel teu aniversari (però te l’estimaràs, però no estaràs enamorat… “digo yo”.

2)      Implica diverses coses: es considera com un procés inevitable o incontrolable amb el risc de posar els amants en un estat de vulnerabilitat, sent un procés irreversible. Cuidao! Que quan t’enamores ja no et pots desenamorar diu!!! És un tot rotund. Inevitable, incontrolable i que posa en risc als amants. El amor és perillós?!! Això sí que és “hasta que la muerte nos separe”.

3)      Conjunt de sentiments i de comportaments propis dels éssers humans caracteritzat de fortes emocions associades a una intensa atracció sexual. El qual implica que si només és cosa d’humans, és característica intrínseca la raó. Amb això em podria carregar moltes teories!

 Les característiques més habituals són:

–          Intens desig d’intimitat i unió física amb l’altre

–          Intens desig de reciprocitat (que l’altre també s’enamori de tu, vaja)

–          Intens temor al rebuig (que no passin de tu)

–          Pensaments freqüents i incontrolats de l’individu que interfereixen a l’activitat normal (no, no amor, lo que tu sientes… se llama obsesión!)

–          Pèrdua de la concentració (que no rendeixes a la feina, i que et preguntes si estàs atontadet…)

–          Forta activació fisiològica (nerviosisme, acceleració cardíaca… ) davant la presència, real o imaginaria, de l’individu (fas aquelles tonteries conegudes de quan estàs “nervi”… que si tartamudeges, que si fas el paó per davant de l’altre…)

–          Atenció centrada en l’altre (més “obsesión”)

–          Idealialització de l’individu, percibint només característiques positives, a judici de la pròpia persona (veus al David Beckam, ric a més no poder i dolç com la melmelada)

 El procés d’enamorament acostuma a començar amb una atracció inicial cap a una altra persona. Aquesta primera atracció es continua amb una atracció personal i acaba d’augmentar quan es sospita que hi ha una reciprocitat a l’atracció (aquí és on entren els “manuals de seducció” o “cómo conquistar al sexo opuesto”). Però què fa que ens enamorem d’un o un altre?

 Hi ha diferents teories de l’enamorament. Analitzem-les:

Teoria de la imatge de la parella: afirmen que la nostra ment té guardada la imatge de la parella que busquem i que aquesta desperta com una alarma quan ens trobem amb la persona que encaixa amb aquests trets. És com si duguéssim un radar a mode sirena d’ambulància que s’engegués quan trobem una persona que s’adapta al nostre atractiu mental. I com s’arriba a sentir aquesta sirena? O són els tremolors que sents davant algú que et resulta guapíssim…?

Correspondència: busca una persona amb trets físics, socials, culturals, intel·lectuals… semblants al subjecte i amb la imatge de la seva pròpia família. S’acaben de carregar la teoria de “los polos opuestos se atraen…”, però amb aquesta estic d’acord… almenys a la llarga, si no hi ha uns trets / valors mínims iguals entre l’altre i tu, difícilment es pot engegar un projecte de vida… (piràmides de Maslow una mica similars).

Reflex familiar: afirmen els biòlegs i alguns científics que les persones s’enamoren buscant qualitats de persones familiars. Freud devia ser el patró d’aquesta teoria tan defensora del complex d’Edip i Electra.

Mirall: ens enamorem de qui anhelem ser o bé del que té l’altre persona, ens serveixen de mirall i per això ens enamorem. Aquesta em confon… com la nit, es complex de Narcís, t’enamores de l’altre perquè és com tu i és irresistible enamorar-se d’una persona com tu?

Hormones: la defensen els químics, biòlegs i científics, dient que la testosterona busca sempre la progesterona, i a l’inversa (agressivitat – sensibilitat vs sensibilitat vs agressivitat), ja que la testosterona a la seva estructura mol.lecular i d’ADN deixa sempre espais que només són compatibles amb la progesterona i viceversa. Cuidadín, cuidadín…

Creació de gustos: és quan la persona, durant la infància, comença a quadrar els seus gustos i, a mida que va creixent, els va fent més sòlids. Llavors, trobem a una persona que s’assembla al que es va crear a la infància, com per exemple: el color del cabell; si un nen veu a una nena i li agrada, i aquesta nena té un cabell de color vermell (de veritat, la viqui diu vermell, sense voler-me ficar amb les estadístiques), aquest color de cabell buscarà, sempre i quan aquella persona li hagi causat un impacte suficient per crear un gust d’aquell moment i des d’allí buscarà aquest estil de cosa que el va impactar. I quan es va creixent, aquestes petites coses formen un trenca – closques y arribem al punt en que ja sabem com busquem a una persona. Ens enamorem d’aquell que s’assembli al trenca-closques personals. M’he quedat muda!

 Després de la diada de Sant Jordi i de fer un intens treball de camps (només cal mirar al teu voltant, que l’amor s’olora només perquè és primavera), i de buscar i rebuscar per pàgines web, em dic: quan ho mires de manera objectiva, crítica i externa, l’amor et pot resultar si més no… boig, “nyonyi”, Philadelphia, obsessiu…. però perquè tot i això, ens fa estar tan feliços quan ho sentim?

Acabo sense saber fer una definició ordenada del procés d’enamorament, i molt al meu pesar, haig d’afirmar que moltes de les característiques esmentades es donen, de veritat. Però quan estàs enamorat, tan se val semblar tontico, veure com un model al que està al teu costat, pensar només en ell, sentir-te bé només quan et diu “bon dia”, perquè simplement, l’estimes, i quan algú riu, penses: I QUÈ???

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.