La nova versió de LA LLEGENDA DE SANT JORDI

La nova versió de LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Les llegendes se’n diuen així per ser històries que expliquen fets que ningú sap del cert si van passar o són creades a la imaginació d’alguna persona…

I algunes d’elles… no s’allunyen pas tant de la realitat… i per què no? Tothom pot ser protagonista de la seva pròpia llegenda…

 

La Marta, la protagonista d’aquesta història, és una princesa. Bé, no és una princesa de veritat, però si la reina de casa seva i la nineta dels ulls del seu pare, des del primer dia en que la va agafar en braços.

 

És per això que el pare sempre ha volgut el millor per ella, i quan va veure que a la seva filla li costava trobar feina d’advocada després d’acabar la llicenciatura el juny passat, va moure fils i mànigues parlant amb els companys del club de golf per a que algun li pogués oferir un lloc de feina en els seus buffets.

No és que a la família li agradessin “els enxufes”, però el seu pare preferia demanar algun petit favor a veure a la seva filla anant d’aquí per allà, sense fer res de profit.

 

Així que, quan en Robert li va dir que al seu buffet li podia oferir algunes horetes de feina, no va dubtar ni un moment en dir-li a la Marta, i tot i que aquesta va fer una mica el ronso al principi, va acabar accedint per no escoltar els discursos reiterants del seu pare.

 

El primer dia de feina es va vestir amb un dos peces de color gris marengo i una camisa entallada blanca i es dirigí cap aquell buffet situat al setè pis d’un edifici en un dels barris més acaudalats de la ciutat comtal.

Allà, a les nou del matí, ja l’esperava en Robert. La va fer passar al seu despatx i li va fer cinc cèntims de la feina que l’esperava: no era ni de bon tros on ella pogués abocar tots els coneixements que havia adquirit durant els anys que havia durat la carrera de Dret, però almenys guanyaria alguns calés per poder pagar part dels seus capritxos i, qui sap, potser conèixer gent nova i divertida (tot i que això, a primera vista, semblava una mica inverossímil, perquè tothom amb qui es va creuar semblava seriós, amb una vida ja muntada acompanyada d’una família i un fotimer de fills).

 

El primer mes de feina va passar sense pena ni glòria, però quan feia un mes i un dia que treballava al buffet, van passar dos coses en una mateixa jornada. Dos coses que ella encara no ho sabia, però que canviarien totalment la seva vida, per bé i per mal.

 

Aquell disset de febrer va aparèixer per la porta del buffet un xicot agradablement guapo. Ostres, la primera cara que no passava dels 40 anys des de que treballava allí.

La Carme, l’advocada per a qui la Marta feia de secretària, li va dir que era en Jordi, la nova adquisició de l’empresa. Tenia 25 anys i venia d’una facultat dels EUA d’estudiar un màster (quin glamour, per déu, va pensar la Marta, i que guapo!!! Ja podia sentir com els genolls li tremolaven per sota de la taula). Feta fitxa tècnica i enregistrada.

Aquell mateix dia, en Robert la va cridar al seu despatx. La va fer seure al sofà, no a la cadira de davant de la taula com era costum, i ell s’hi va asseure al seu costat, molt a prop, massa a prop, tant que la va fer sentir incòmode. Però ella, per no ser desagradable, no es va enretirar. Li va preguntar com es trobava a la feina, que esperava que s’hi trobés a gust, perquè preveia un futur ple de glòria per ella.

Mentre arrossegava la paraula glòria, en Robert va tocar el genoll de la Marta amb el seu palmell suat (i quin fàstic que va sentir). Ara sí, la Marta es va aixecar tota neguitosa. En Robert es va disculpar dient-li que no la volia incomodar, sinó que per ell era la filla que sempre havia volgut tenir, i que apreciava molt l’amistat que l’unia amb el seu pare. Abans de sortir del despatx, però, en Robert va tenir una altre relliscada, i acariciant-li el braç dret i enretirant-li un tros de cabell de la cara, li va dir a cau d’orella: “de tu depèn el teu progrés, bonica”. (Aquí tenim al drac de la nostra història).

 

Durant aquell dia, la Marta va tenir el pensament només en l’hora de sortir de la feina, i de tancar-se a la seva habitació sota els llençols verds.

Havia passat, en veritat, allò? Potser va ser ella que va malinterpretar la situació… Potser simplement el Robert volia ser pròxim i agradable, i realment creia que podia ser una bona advocada…

 

Els següents dos mesos van ser una mica ambivalents, en el que sentiments i emocions es refereix: va evitar qualsevol situació pròxima amb en Robert. Sí que era veritat que no havien hagut noves insinuacions, o que potser el que va passar aquell 17 de febrer havien estat imaginacions seves, però per si de cas, i per evitar malentesos, la Marta es va limitar a fer la seva feina, mantenir una actitud correcta i intentar que les imatges d’en Robert xiuxiuejant a cau d’orella desapareguessin el més ràpid possible.

 

D’altra banda, durant aquells dos mesos, també va començar a fer amistat amb en Jordi, el noi “guapo, guapo” vingut dels Estats Units. Continuava sent igual d’atractiu a la vista, però havia desaparegut tot instint sexual cap a ell des de la “trobada” amb en Robert.

Van començar a quedar un dia en que en Jordi li va proposar de fer un cafè després de la jornada laboral. I tot i que al principi la feina va ser el tema de conversa més recurrent, amb els posteriors cafès i algun que altre sopar van començar a parlar de les seves vides, somnis i inquietuds.

 

En Jordi va mostrar un interès destacable per la Marta, però aquesta, en tot moment, sortia per la tangent. Tot i que se sentien molt a gust l’un amb l’altre, hi havia “allò que no es deia” que dificultava la confiança al 100 %. En Jordi no va poder descobrir què era, però sabia que era alguna cosa molt important que, primer, l’apartava de la Marta, i segon, que a ella la deixava en un estat d’inestabilitat emocional.

 

El 23 d’abril, via e-mail, en Jordi li va proposar a la Marta de passejar per les Rambles en sortir de la feina. Li venia de gust que l’acompanyés a rebuscar entre els llibres, ensumar aquella flaire a festivitat important, i com de manera casual, regalar-li una rosa que digués tot allò que ell no s’acabava d’atrevir a dir.

Al cap de mitja hora, la Marta li va contestar amb un simple “sí”. A la Marta li agradava aquell noi, i molt, però se sentia molt vulnerable des d’aquell dia en que passà allò amb en Robert.

Va rebre un sobre a la seva safata d’entrada i es pensà que era en Jordi que li contestava l’e-mail, però per sorpresa seva, era en Robert, que la citava al seu despatx, a les 15:30 hores, per un assumpte urgent. Podia notar com les mans li suaven i la incomoditat s’apoderava del seu estòmac.

A les 15:32, plena de desconfiança, va picar la porta del despatx. Sabia que no tenia res a témer, que allò que havia passat, havia estat un malentès (o això volia creure), i que la reunió d’avui era, segurament, per algun assumpte de feina que ell no podia atendre. Per si de cas, es fa ver una cua de cavall perquè no li caigués cap cabell sobre la cara, amb perill de ser enretirat.

Va obrir la porta a l’ordre de “passa” i va entrar. La cadira d’en Robert estava d’esquenes, i en sentir el grinyolar de la porta, es va girar, ell es va aixecar i va començar a caminar cap a ella.

Que poc li agradava aquella cara de bavós empedernit… quina angúnia li feia.

La va convidar a seure  a sofà, però ella va dir que preferia quedar-se de peu. La cara d’en Robert es va quedar seriosa i li va respondre amb un “com vulguis”. La Marta es va sentir culpable i va acabar seient.

– Mira, et seré sincer, i seré també directe – va començar a dir en Robert – aquí hi ha una cosa que no acaba de funcionar, vull dir, entre tu i jo, i crec que… o ho arreglem, o potser no val la pena que continuïs treballant. Penso, que per molt advocada que siguis, no acabes d’entendre la filosofia de l’empresa, la meva filosofia… i és que poc et serviran els teus coneixements, si abans no em coneixes a mi, en tots els sentits, em refereixo.

La Marta es quedà perplexa, no podia creure que allò estigués passant… I encara, en el moment de perplexitat, notà la mà del Robert que es ficava sota la faldilla (merda faldilla! Ja podria haver dut pantalons!). Se’l va treure de sobre, amb una empenta i ufff…! li hagués dit tantes coses…, però només li va sortir dir-li “asquerós” (que figa – flor que es va sentir, des de tercer d’EGB que no devia utilitzar aquesta paraula per dirigir-se a algú). Sortí corrents del despatx, anà a la seva taula, agafà la bossa de mà  i marxà del buffet.

El Jordi la mirà, i va veure als ulls, no sabia si ira o una llàgrima. Fos el que fos, la Marta necessitava ajuda, i ell li volia donar.

Va sortir de l’edifici darrera d’ella i l’aconseguí atrapar a la següent cantonada. En arribar, l’agafà del braç, i ella es va girar i el va abraçar. Realment, estava plorant.

En Jordi també l’abraçà, i com si d’una nena petita i espantada es tractés, l’acaronà els cabells, amb delicadesa, amb amor.

No li va preguntar res, tenien tota la vida per parlar.

Ella se’l va mirar. Només li va dir “gràcies” (i en aquell gràcies estava inclòs: gràcies per salvar-me de les urpes d’aquell drac, gràcies per entendre’m, gràcies per abraçar-me, gràcies per eixugar les meves llàgrimes, gràcies per esperar-me, gràcies per existir, gràcies per ser el meu sant Jordi). I el besà.

 

En aquell moment (sí, falta la rosa), en Jordi no tenia a mà la rosa que li hagués regalat, per ser la seva princesa, així que, l’agafà de la mà, i d’aquesta manera, s’encararen amb el món, al seu futur junts,  però de moment, es dirigiren a les Rambles.  

FELIÇ SANT JORDI 2011!

AIII… LA PRIMAVERA!!!

La primavera, temàtica recorrent de molts poetes, fa que la majoria de persones visquem uns canvis hormonals, que ens poden dur de l’estat més apàtic a l’eufòria més descontinguda, produint canvis tant a nivell fisiològic com psicològic.

LA PRIMAVERA LA SANG M’ALTERA!

A la Carme li encanta el bon temps. Ja tenia ganes, des de feia dies, de desfer-se del maleït abric de l’hivern i poder anar una mica més lleugereta de roba i dir “hola” a la seva estimada primavera.

A l’hivern acostuma a estar de més mal humor, tot li carrega, està cansada; això de que es faci fosc a les sis, i entri i surti de la feina de nit, la deprimeix i sent que els dies li passen sense ni tan sols aprofitar-los. A part del fred, que ella, fredolica de mena, té la sensació que el sent més que ningú.

En canvi, i seguint el refrany…, “a la primavera, la sang se li altera”, i li canvia l’humor, i està sempre més contenta, i arriba a la feina somrient, perquè s’ha llevat i ja hi havia llum, i sortirà, i encara li quedarà molta tarda per endavant. I els caps de setmana semblen que tinguin quaranta-vuit hores. I té més ganes de sortir, d’arreglar-se, de conèixer gent, d’anar aquí i allà, i li agrada, perquè se sent més guapa!

Fisiològicament, existeix una via neurològica, que va des de la retina a l’hipotàlem. L’hipotàlem és una zona situada al centre del cervell, on estan tots els nuclis reguladors de les hormones. Els dies que van d’abril al juny tenen moltes hores de sol, i aquesta llum activa la via retino – hipotalàmica – produint-se així l’explosió hormonal.

A més a més de les qüestions fisiològiques, també ens alterem per motius ben bé ambientals: el fred de l’hivern s’acaba, deixem l’abric a l’armari, apareixen els colors vius i floreixen els arbres…

Tots aquests canvis fan que el nostre humor s’activi i que, si més no, ens trobem millor amb nosaltres mateixos i amb els del nostre voltant.

L’ASTÈNIA PRIMAVERAL…

La Paula, ufff…, la Paula tem el final de l’hivern i l’arribada de la primavera com la pitjor cosa del món. A part de l’al·lèrgia que comença a sentir quan els abres floreixen, que la fan anar amb el mocador de paper sota la màniga tot el dia, hi ha aquell humor…, aquell mal humor que no l’abandona. Se sent agre, agre, agre…

Està cansada ja només llevar-se, i arrossega aquest cansanci fins que es fica al llit. El seu primer pensament quan sona el despertador és el preguntar-se si aquell dia tindrà un momentet per fer una becaina.

I no només això, ja que a la feina se sent estúpida, i és com si no rendís, i li costa fer aquells programes que abans feia abans que qualsevol company.

A la banda contrària que al cas anterior, trobem a aquelles persones en que la sensació de fatiga i la manca de vitalitat (tant física com intel·lectual) i la pèrdua de motivació i d’interès per l’entorn són les característiques del dia a dia. És el que es coneix per astènia primaveral.

A aquestes característiques també s’associen la somnolència diürna, la dificultat de concentració, la irritabilitat i tristesa, la disminució de la libido, etc. dificultant l’execució d’activitats i les relacions del nostre dia a dia.