DESIG INDESCRIPTIBLE PER FER-SE GRAN

DESIG INDESCRIPTIBLE PER FER-SE GRAN

El fet que els 30 anys es vagin fent cada vegada més propers, i que arribin amb la conseqüent crisi que se suposa que has de patir, et fa plantejar coses que potser en un altre moment ni hi havies pensat. Aquests últims dies, fixant-me en els adolescents de l’actualitat, m’he adonat de que els períodes d’edat que els sociòlegs i els psicòlegs intentem explicar, cada vegada són més ambigus; i més, les experiències i vivències que representa que els han de caracteritzar. Els adolescents, posem de 15 als 18 anys, viuen a un ritme molt més frenètic que no pas al que vam viure els que ara acariciem la trentena. Insisteixen en tenir experiències que en aquells temps vivíem quan potser teníem els 20 anys passats. De veritat cal anar tan ràpid? O s’estan perdent coses que representa que haurien de viure? Quan et creues amb el grupet de nois que surt de l’institut després de les classes del matí, sembla que et trobis davant d’un conjunt de clons. Elles – pantalons pitillo, bambes de marca, samarreta estreta i jaqueta (contra més curta, molt millor). S’ajunten en grupets a xerrar, amb un to de veu elevat a més decibels del que caldria, especialment, quan passa algun dels nois que els agrada per davant seu. Ells- pantalons amplets, i baixos, d’aquells que ensenyen la marca de la roba interior que porten, samarreta de marca evident i caçadora. Bambes, que actualment, siguin força “cool”. Mantenen un posat més “passota” que elles, però sempre atents a que ni un cabell surti rebel del lloc que li correspon. Durant la setmana, van a l’institut als matins, i a les tardes, si hi ha sort, estudien una mica i fan els deures de l’endemà. La resta de la tarda… surten amb els amics, o parlen pel messenger o el facebook. I quan arriben els caps de setmana… toca divertir-se. Surten de discoteques a les nits (o comencen a la tarda i continuen a la nit), tornant no abans de les sis de la matinada, la majoria de vegades, amb algun pare benèvol que accedeix a anar a buscar al seu fill/a i al grup d’amics. Es posen la seva vestimenta més atrevida i surten. Surten a passar-ho bé, a beure (tot i que molt d’ells, per llei, encara no ho podrien fer), i a lligar. El seu comportament a les discoteques es força peculiar: Elles – només arribar a la discoteca fan una volta per la sala “per veure qui hi ha” (i per controlar on hi ha el grup de nois més guapos). I allà on estigui, s’hi queden a prop. Acostumen a ballar en cercle, com si no els importés el més mínim el que passa al seu voltant, però mirant cap a la seva esquena, buscant i llençant mirades; doncs en definitiva, els agrada lluir-se davant dels nois, contornejant els seus cossos amb balls que fan deixar amb la boca oberta als de l’altre sexe. Ells – en principi, mostren un comportament més tímid. Acostumen a buscar un lloc a prop de la barra, perquè en general, els hi fa més vergonya ballar. I divisen, miren i remiren aquells cossos que es mouen davant d’ells i només per a ells. A mida que passa la nit, i potser per l’efecte d’alguna beguda de més o pel caràcter més llençat d’algun d’ells, s’acosten al grupet de noies i li diuen qualsevol cosa per intentar mantenir un primer contacte, tot i que l’únic que s’aconsegueix és fer riure al grupet de nenes que es miren de reüll i es donen copets als braços (“has vist a aquest tio? Què pardillo!”). Algun, però, potser té més sort, i acaba convencent a la noia per a fer-se quatre petons aquella nit. Després, però, també tenim el cas contrari. Trobem al noi llençat, que guarda la timidesa per al seu germà petit, i que a la discoteca és el que s’acosta a totes, A TOTES, les noies, i és que el seu únic objectiu és “pulpejar”. Les relacions entre els nois i les noies d’avui en dia, les relacions més properes, a l’igual que el seu comportament i les seves habilitats socials, també han canviat, evolucionat i avançat (tant, que de vegades, fan tremolar!), però això ja és “agua de otro costal”.

LES AFECTACIONS DELS TRAUMES

Eren les dues de la matinada quan la Júlia i la Clàudia van decidir abandonar el bar a on havien anat a fer una copa i marxar cap a casa. Els seus amics havien insistit per a que anessin amb ells a Granollers, a fer l’última, però la Clàudia havia de treballar a l’endemà, i la Júlia estava cansada; així que van refusar l’oferta dels seus amics i van anar a dormir.

 

De camí cap a casa, tot va ser com sempre: van parlar d’algun o altre noi, protagonista de la majoria de les seves converses en aquells dies; planejaren que farien l’endemà… fins arribar a la cantonada on sempre s’acomiadaven i que trencava els trajectes cap als seus domicilis. La Clàudia girava cap a l’esquerra i la Júlia continuava recte dues cantonades més, abans d’arribar a casa seva.

 

Aquella nit del 23 d’abril hi havia lluna plena, que il·luminava, junt a les faroles, tot el carrer.

 

La Júlia anava badant mirant el cel estrellat, quan de sobte, a l’última cantonada, uns braços la van oprimir. Es va trobar de cara amb la silueta d’un home que l’impedia moure’s. Gorro de llana, buff que li tapava la boca i jaqueta grisa i verda. És l’únic que va arribar a veure. Això, i aquells ulls que es clavaven en els seus. Tota una tremolor la va inundar de cap a peus. Va intentar desfer-se d’aquells tentacles. Ell no devia oposar gaire resistència, perquè casi sense fer força, es va veure deslliurada d’aquell home, i va sortir corrents, mentre rebuscava sense gaire èxit en el seu bolso les claus de casa. Per fi van aparèixer, a l’hora que arribava al portal. Obrí la porta i entrà. Llavors, va plorar.

 

(…)

 

Els dies posteriors a aquell succés van ser complicats per la Júlia. Per ràpida que fos la topada amb aquell home, va ser suficient per a que marqués qualsevol pensament que arribava a la seva ment. La trobada li venia al cap de manera obsessiva; no es podia oblidar d’aquells ulls que semblava que l’atravessessin; caminava per altres carrers fins arribar a casa seva, evitant passar per aquella cantonada, qualsevol soroll que sentia una mica fort li feia posar els pèls de punta i estar alerta…

 

 A mida que el temps va anar passant, aquells angoixants moments van anar fent-se cada vegada més dèbils (gràcies a l’ajuda d’amics, família i professionals), fins arribar a dur una vida quasi normal. Encara hi ha dies, però, que la tornada a casa de nit se li fa una muntanya, i mira de reüll i amb desconfiança a qualsevol persona que casualment es creui amb ella pel carrer.

 

 

ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC (TEP)

Definició:

Entenem per estrès posttraumàtic a l’ansietat secundària a l’estrès generat per una circumstància existencial, reviscuda en somni o pensament, com pugui haver estat víctima d’un acte delictiu, una catàstrofe natural, un accident de trànsit, etc. La persona que ha patit alguna situació d’aquest estil, angoixant per a ella, evita tot el relacionat amb l’esdeveniment, reviu la situació i es troba en un estat d’hiperexcitació persistent.

Diagnòtic del TEP:

–          La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el que ha experimentat o presenciat  fets que puguin amenaçar a la seva integritat física o dels altres.

–          L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment a través de:

  • Records del fet de manera persistent, provocant malestar a l’individu
  • Somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment
  • Malestar psicològic intens a l’exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden algun aspecte de l’esdeveniment traumàtic
  • Respostes fisiològiques a l’exposar-se a estímuls que recorden a la situació traumàtica

–          Evitació persistent dels estímuls associats al trauma.

–          Dificultat per realitzar activitats quotidianes que es realitzaven abans del trauma i per demostrar determinats sentiments.

–          Símptomes persistents d’augment de l’activació (irritabilitat, hiperexcitabilitat, dificultat per concentrar-se, hipervigilància, respostes exagerades de sobresalt…).

Tractament del TEP:

Les intervencions cognitius – conductuals (dutes a terme per psicòlegs) són les que obtenen millors resultats. En síntesi, aquestes intervencions pretenen modificar tant els pensaments com les conductes alterades i associades al trauma viscut.

Els tres objectius bàsics del tractament són:

–          promoure l’exposició repetida als records i als contexts estimulars externs que són evitats

–          modificar les valoracions exagerades d’amenaça i impredecibilitat i incontrolabilitat dels esdeveniments i, en alguns casos, intervenir sobre els sentiments de culpa – vergonya respecte al succés

–          dotar d’habilitats d’afrontament diverses, amb especial incidència en les estratègies de control de l’activació

Amb un tractament adequat del TEP, és possible que els símptomes que es presenten disminueixin i, al llarg d’aquest, arribin a desaparèixer.