Publicacions

Últimament, els casos que més abunden a la consulta de la psicologia d’adults són els d’ansietat. Uns apunten que és la feina que els agobia, altres la relació amb els companys, altres una ruptura,  altres alguna frustració, altres a la quantitat d’hores que treballen, altres la falta de temps per la seva vida personal… Els motius poden ser molt dispars, però el punt comú en tots els casos és la dificultat per afrontar una situació (o més d’una) que els desborda, i per a la que creuen que no tenen estratègies per assolir-les i donar-les solució.

 

El primer dia que arriben, els pacients ho acostumen a fer nerviosos, per una banda, per la nova situació d’anar a una psicòloga, i per l’altra, perquè quan arriben, ja estan força fràgils i apurats (i normalment, ja han anat al metge de capcelera i ja els ha receptat medicació).

 

Després de la primera presa de contacte amb el pacient, el que acostumem a veure que no és la situació en sí el que els ha desbordat, sinó el que han pensat respecte a aquesta situació. I d’aquest pensament (automàtic, i normalment irracional) és del qual es deriva l’ansietat. Així doncs, no és la situació la que els hi provoca l’ansietat (la feina, el company, una malaltia, una separació…) sinó la manera en que pensen sobre aquesta situació, el significat que li donen. Les situacions en sí moltes vegades no les podem canviar, però el que sí que podem modificar és la pròpia percepció que fem de les coses que ens envolten i els missatges que ens enviem a nosaltres mateixos.

 

Quan no estem bé ens enviem missatges amb to dramàtic i imperatiu la majoria de vegades, exigents, que ens aporten unes obligacions, que si ens parem a prendre consciència, són bastant irracionals.

Quan analitzem les frases que arriben al cap dels nostres pacients en adonem que moltes vegades són de dos estils:

FRASES DE “JO HAIG DE…”: jo haig de solucionar-ho, quan no em veu es posa trista, haig d’ajudar-lo, si no hi sóc les coses no funcionen, he d’arribar a tot, he de fer el que em demanen perquè confiïn en mi, ho haig de fer perfecte, no em puc equivocar…

FRASES DE “ÉS TERRIBLE QUE…”: és terrible que em quedi sense feina, si ell em deixa em moriré, sense ell no sóc res, suspendre l’examen és el pitjor que em pot passar, si no arribo a tenir una feina fixa no sé què pensaran de mi…

Totes aquestes frases imperatives i dramàtiques només ens aporten angoixa. Angoixa i ansietat. I de què serveixen?? DE RES, perquè som persones, i això significa que no podem arribar a tot! Si els altres no ens ho exigeixen, perquè ho fem nosaltres mateixos?

Aquestes frases, aquestes percepcions, aquestes creences, són el que anomenem CREENCES IRRACIONALS, és a dir, creences errònies que hem de canviar, que funcionen de manera automàtica i que no són evidenciables a simple vista (hem d’estar molt al cas per reconèixer-les). Haurem de fer ús de la introspecció per adonar-nos dels propis pensaments erronis.

 

L’ANGOIXA i l’ANSIETAT funciona com una alarma natural que hem d’aprendre a escoltar. Hem d’aprendre a reconèixer els seus símptomes i actuar en conseqüència per evitar situacions de perill.

 

Com la reconeixem? Quan una situació ens resulta estressant, segurament, rebrem senyals diverses, diferents segons la persona (insomni, malsons, sospirs profunds, manca d’aire, tremolors, caràcter irascible…). Això, és l’angoixa. Ella acostuma a aparèixer de manera gradual, però a vegades, com que no l’escoltem, creix i creix fins que ens ofega i ens desborda.

En la majoria dels casos, aquesta angoixa, aquesta ansietat, seguirà apareixent i augmentant gradualment en simptomatologia i freqüència fins que la tinguem en compte i decidim fer canvis a la pròpia vida. Si no hi parem atenció, correm el risc d’adonar-nos només quan és massa tard i petem. És important posar-hi esforç en autoconèixer-nos i aprendre a utilitzar estratègies d’afrontament per evitar que el globus s’infli massa i peti.

 

Quines estratègies podem utilitzar? El primer de tot es parar atenció al nostre interior i aprendre a escoltar-lo. Té moltes coses a dir-nos. I després, un cop reconeguda la seva aparició, podem anar a buscar respostes per algunes preguntes:

– Què és el que no funciona?

– Quina situació és la que em provoca aquest malestar?

• Què penso jo respecte a aquesta situació? Què és el primer que m’ha vingut al cap al viure-la?
• Això que penso és real al 100%?

– Com afronto jo aquesta situació?

– Quin és el meu paper real? I quin paper m’obligo jo a tenir? Realment algú m’exigeix més del que he de fer o puc oferir?

– Què passa si no puc arribar a tot?

– Com puc baixar el meu grau d’angoixa?

– La solució al problema està a les meves mans?

– Si no és així, i tenint en compte que no puc resoldre allò que no depèn de mi, què he de canviar de la meva manera de veure-ho?

El parlar amb nosaltres, el diàleg intern, el sentir què diu el nostre cos, és vital per afrontar moltes de les situacions que vivim en el dia a dia. Canviar la percepció de les coses, els nostres pensaments, faran canviar les nostres emocions. Però això és com qualsevol múscul del cos: cal entrenar!!! A que no seria suficient anar un dia al gimnàs per mantenir-te en forma? Doncs per sentir-te bé tu mateix (per pensar en positiu!), tampoc. Si entrenem aquesta virtut, cada vegada ens serà més fàcil detectar la simptomatologia i resoldre-la. Altres vegades, necessitem un professional que ens orienti a fer-ho (serà el nostre entrenador personal!!!), però no per necessitar ajuda, serem més dèbils! Tot al contrari, haurem estat prou valents per conèixer què pensem, què sentim i decidir que ho volem canviar!

 

I això sí que està a les nostres mans!

 

 

 

L’altre dia van venir a casa els meus nebots (una de nou i un de quatre anys) i tenia allà al moble el catàleg d’una cadena de botigues de joguines. El primer que van fer va ser seure al sofà i començar a mirar-lo. A mida que anaven passant les pàgines, tant l’un com l’altre, anaven dient: “em demano això, i això, i allò també!”. Si hagués estat per ells, es demanaven tot el catàleg!

 

Em dóna la sensació que el Nadal, a més dels tòpics de família i amor, s’ha convertit en una època d’excessos (en tots els sentits) i excessius regals.

Els nens necessiten jugar i l’època de Nadal és ideal per poder regalar joguines, però una cosa és regalar i una altra molt diferent… abusar.

Jugar és una activitat indispensable per a un desenvolupament físic, cognitiu, afectiu i social equilibrat. El joc permet ser persones curioses, disposades a investigar i interessar-nos pel nostre entorn.

Per gaudir d’un bon joc, hem d’assegurar que els infants tinguin un espai adequat, un temps suficient i sense presses i, a poder ser, altres nens, per poder compartir el joc i les vivències.

 

COM TRIAR LES MILLORS JOGUINES?

El fet de triar unes o altres joguines dependrà evidentment de cada cas, però a grans termes, les joguines haurien de tenir les següents característiques:

• Ser estimuladores i motivadores, respectant els interessos de cada infant.
• Que potenciïn la imaginació i el joc simbòlic (“que els faci inventar histories”). Les cuinetes, els cotxes, les nines i els ninos, les caixes d’eines… són ideals per a que el nen deixi volar la seva imaginació i jugui a “fer veure que es…” allò que per a ell és important.
• Ser adequats a cada edat (el fet de regalar una determinada joguina a un nen, ni el farà més madur, ni més intel·ligent ni més capaç).
• Ser suficients: tenir més joguines no implica ni agrair-les ni gaudir-les més. Un excés de joguines fa que el nen no valori tota la quantitat d’objectes que té al davant. El millor és oferir menys quantitat, però de millor qualitat.
• Ser de qualitat (segures): la joguina no pot posar en perill la salut ni la seguretat ni dels nens ni d’altres persones (ha de complir la normativa i informar de com ha d’utilitzar-se i el possible risc que pot comportar si no s’utilitza de manera correcta).

 

Però el joc, no només és interessant pel nen, sinó que també ho és, i molt, per l’adult que comparteix el temps amb ell. Quan el joc és compartit, ajuda a conèixer més al nen, a potenciar els vincles afectius i a transmetre models i valors. Per aquest motiu, seria convenient plantejar-nos si en aquestes festes, podríem substituir tantes joguines, i poguéssim regalar més temps de dedicació i de qualitat als nostres fills, nebots i néts…

Poder jugar amb la mare o el pare als cotxes, als clics, a fer dinars, a xutar la pilota, a mirar un conte,… Aquest és realment el regal que més desitgen els nostres petits, tot i les infinites cartes a ses majestats.

 

 

 

 

 

 

 

En els regals, com en el temps de dedicació, no és tan important la quantitat com la qualitat. Tots som pares, mares, tiets, tietes, avis i àvies… treballadors/es i amb poc temps, la majoria de nosaltres. Això, el fet de treballar, tenir poc temps lliure i la dificultat de la conciliació familiar,  no ens ha de fer sentir culpables… això ja depèn d’altres esferes de les que no cal parlar ara…, però el que sí que podem intentar i aconseguir, és el fet de no voler substituir la falta de temps per un nombre indefinit de regals.

 

Som pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies… Pels nostres petits, amb això ja en tenen prou, perquè la majoria l’únic que desitgen, l’únic regal que demanarien als reis seria “que el temps que passeu amb ells, sigui EL SEU MOMENT!”.

 

MOLT BONES FESTES A TOTS I UN FELIÇ ANY 2017!