Publicacions

Ahir la Noèlia va arribar una mica decaiguda a la consulta. Em va dir que havia sortit de la sessió de la setmana passada molt motivada, amb ganes de fer moltes coses… però que després, va ser arribar a casa… i tot es va tornar gris de nou. Amb la tornada a la rutina, també van arribar els mateixos pensaments i les mateixes emocions.
I això ho ha arrossegat fins avui, que s’ha llevat amb l’al•licient de que ens tornaríem a veure.
Evidentment, no ha fet cap dels “deures” que tenia aquesta setmana…

La Noèlia està trista. Està trista i també angoixada. És una barreja de sentiments, d’emocions… La tristor li dificulta fer coses, i l’angoixa se la menja viva… De totes maneres, el que és important, és que alguna cosa no va bé… I que si volem estar millor, haurem de modificar alguns aspectes…

Després d’una primera sessió de coneixement, comencem a analitzar com és, què pensa, què sent… En un principi, no hi ha cap factor concret que hagi desencadenat aquesta situació (ni una època d’estrès, ni una pèrdua, ni una malaltia…), però pel que va explicant, ens fem conscients que hi ha la suma d’alguns factors: d’una banda, els inevitables (situacions vitals que no podem canviar) i per altra banda, els evitables (els trets de personalitat, la percepció pròpia que fem de les coses que ens envolten, i aquesta sí!!! la podem canviar).
Viu fora de la casa paterna, però constantment està preocupada per la seva mare, que a la vegada, la truca tres vegades al dia per explicar-li tots els seus dolors. Té una feina rutinària, de vuit hores en una fàbrica. Té parella des de fa dos anys, amb qui conviu. La relació va bé, però ella tampoc es troba en el seu punt àlgid del romanticisme (diguem així). Tot la crispa i li fa saltar, o tot li fa plorar. Viu en un patir constant. Se sent responsable de tot, i no arribar a tot, la mata. I després s’entristeix, perquè tothom la necessita, i ella vol abarcar, i perd la vida pel camí…

L’estrés i l’ansietat no tenen tant a veure amb la situació en sí, sinó amb la manera amb que ens prenem les situacions, la percepció que fem d’aquesta, els missatges que ens enviem a nosaltres mateixos, provocant així que la situació ens sobrepassi.
Aquests missatges, amb to imperatiu la majoria de vegades, ens aporten unes obligacions, que si ens parem a prendre consciència, són bastant irracionals.
Frases de l’estil: Jo sol/a puc amb tot, No necessito que ningú m’ajudi, He d’evitar que els altres s’assabentin de…, Això que no surti dels de casa, Ella quan no em veu es posa trista, Ell em necessita, Jo l’haig d’ajudar, Si no hi sóc jo les coses no funcionen, He d’arribar a tot, He de fer tot el que em demanen perquè sinó deixaran de confiar en mi, Ho haig de fer perfecte, No em puc equivocar, Haig d’intentar que no s’enfadi, No puc deixar que la família es discuteixi, No puc perdre el control…

Totes aquestes frases imperatives només ens aporten angoixa. Angoixa i ansietat. I de què serveixen?? DE RES, perquè per sort, som persones, i això implica que no som perfectes, i si no som superherois, no podem arribar a tot, i només el fet d’intentar-ho (intentar fer tot, em refereixo), ens pot fer caure en un estat de malestar i de pressió física i mental, que ens provoca un estrès addicional al de la situació que vivim, ja que impliquen una exigència excessiva, impossible d’acomplir.
Aquestes frases, aquestes percepcions, aquestes creences, són el que anomenem CREENCES IRRACIONALS, és a dir, creences errònies que hem de canviar, que funcionen de manera automàtica i que no són evidenciables a simple vista (hem d’estar molt al cas per reconèixer-les). Haurem de fer ús de la introspecció per adonar-nos dels propis pensaments erronis.

L’ANGOIXA funciona com una alarma natural que hem d’aprendre a escoltar. Quan estem a la feina, sempre fem protocols d’actuació en cas d’incendi (aprenem el soroll de l’alarma i com hem d’evacuar de l’edifici). Doncs amb nosaltres passa el mateix, hem d’aprendre a reconèixer el soroll de l’angoixa i actuar en conseqüència per evitar situacions de perill.

Com la reconeixem? Quan una situació ens resulta estressant, segurament, rebrem senyals diverses, diferents segons la persona (insomni, malsons, sospirs profunds, manca d’aire, tremolors, caràcter irascible…). Això, és l’angoixa. Ella acostuma a aparèixer de manera gradual, però a vegades, com que no l’escoltem, creix i creix fins que ens ofega.

I com desinflem el globus que va creixent dins nostre?
En la majoria dels casos, aquesta angoixa, aquesta ansietat, seguirà apareixent i augmentant gradualment a nivell de simptomatologia i freqüència fins que la tinguem en compte i decidim fer canvis a la pròpia vida (és com si dins nostre anés creixent un globus, que cada vegada que ens trobem amb una situació que ens angoixa, s’infla més i més). Si no hi parem atenció, correm el risc d’adonar-nos només quan el globus és massa gros, i peta per ell sol. És important posar-hi esforç en autoconèixer-nos i aprendre a utilitzar estratègies d’afrontament per evitar que el globus s’infli massa.

Quines estratègies podem utilitzar? El primer de tot es parar atenció al nostre interior i aprendre a escoltar-lo, que té moltes coses a dir-nos. I després, un cop reconeguda la seva aparició, podem anar a buscar respostes per algunes preguntes:
– Què és el que no funciona?
– Quina situació és la que em provoca aquest malestar?
– Com afronto jo aquesta situació?
– Quin és el meu paper real? I quin paper m’obligo jo a tenir? Realment algú m’exigeix més del que he de fer o puc oferir?
– Què passa si no puc arribar a tot?
– Com puc baixar el meu grau d’angoixa?
– La solució al problema està a les meves mans?
– Si no és així, i tenint en compte que no puc resoldre allò que no depèn de mi, què he de canviar de la meva manera de veure-ho?

El parlar amb nosaltres, el diàleg intern, el sentir què diu el nostre cos, és vital per afrontar moltes de les situacions que vivim en el dia a dia. Canviar la percepció de les coses, els nostres pensaments, faran canviar les nostres emocions. Però això és com qualsevol múscul del cos: cal entrenar!!! A que no seria suficient anar un dia al gimnàs per mantenir-te en forma? Doncs per sentir-te bé tu mateix (per pensar en positiu!), tampoc. Si entrenem aquesta virtut, cada vegada ens serà més fàcil detectar la simptomatologia i resoldre-la. Altres vegades, necessitem un professional que ens orienti a fer-ho (serà el nostre entrenador personal!!!), però no per necessitar ajuda, serem més dèbils! Tot al contrari, haurem estat prou valents per conèixer què pensem, què sentim i decidir que ho volem canviar!

Fes cas al teu cos, a la teva angoixa, i desinfla el globus abans que peti per ell sol!

Estimats reis mags,
Aquest any m’he portat superbé i he tret molt bones notes. Però tot i això, aquest any crec que no demanaré que em dueu res. Bé, potser sí, però d’una manera diferent.
– Vull que dueu a casa de la Yanira el cotxet per passejar nines. Ella mai ha tingut cap.
– Vull uns cotxes de carreres pel Pep. Com que ell no en té, sempre s’enfada i mossega als altres nens, i després sempre el renya la “profe”.
– Vull un cistell amb molt menjar per la família de la Rebeca, que aquest curs mai duu esmorzar a l’escola.
– Vull una manteta per la Sofia, perquè sempre va amb màniga curta i sempre té fred.
– Vull un gosset pel Ricard. Aquest any s’ha mort la seva mama i està molt trist.
– Vull un llibre pel Lluc, que a vegades li costa llegir i la seva mare el renya quan s’equivoca. Jo li vull ensenyar a llegir bé.
– Vull una motxilla pel Kevin. Sinó ha de dur els llibres a la bossa del supermercat, i sempre se li forada.
– Vull un xampú i un sabó per la Mireia, perquè es pugui dutxar cada dia a casa seva.
– Vull una llanterna per l’Ainara, perquè quan es fa fosc, a casa seva ja no tenen llum i a ella li fa molta por estar a les fosques.
– Vull que la Nerea i el Damian puguin anar a classes de música, perquè els encanta!
– Vull que la Nicole i el seu germanet trobin una casa on no els peguin. Una casa on els estimin i on la mama els faci petons de bona nit.
– Vull un xandall nou pel Roger, que el que duu a Educació Física sempre està ple de forats.
– I jo vull a la mama i al papa, que m’estimin i que no pensin tant en la feina… que juguin amb mi i que m’ajudin a fer els deures del “cole”. Que cada nit m’expliquin un conte, i em preguntin com m’ha anat el dia, i em facin petonets i pessigolles. Jo no vull més joguines, jo vull més abraçades!!!
Maria

P.D. Espero, que com que sou mags… no us oblideu de res!!!

Arriben les festes de Nadal, i amb aquestes dates, junt als nombrosos dinars familiars, arriben també la quantitat indesxifrable de regals: Pare Noel, tió, Reis i potser algun més, multiplicat per la casa pròpia, casa dels avis, tiets, padrins, amics i el veí del cinquè.

A mi també m’agradaria fer-li una carta als reis, i com a psicòloga clínica i de l’educació el que jo els demano és que es continguin. És normal que a cada casa s’intenti donar el millor i la major quantitat possible de regals, perquè el que volem és que els membres de la família siguin molt més feliços. Però, per desgràcia, això no és veritat. Les cases s’ompliran de regals per tots i de tots. Tant a la pròpia casa com a la d’altres s’encarreguen un número indeterminat de regals, pel que els nens acaben tenint més joguines que temps per utilitzar-les.
Melcior, això va per tu:
– El nombre de joguines ha de ser reduït. N’hi ha prou amb dos o tres joguines per nen, perquè sinó, no valoraran cap d’elles.
– El tipus de joguines ha de ser variat, perquè pugui arribar a totes les àrees que el nen està desenvolupant. Per exemple: una joguina motriu (patinet, bicicleta, pilota, corda…); un joc de construcció perquè pugui treballar la seva atenció, concentració i memòria; un joc que l’ajudi a desenvolupar la seva imaginació (titelles…); una cuineta, nines, estris de la vida quotidiana… perquè potenciï el seu joc simbòlic.
Gaspar:
– Tingues en compte l’edat dels nens quan els duguis els regals, perquè no tots poden jugar a alguns videojocs o a joguines de grans (això no els fa ser més llestos, sinó que els fa viure experiències, per les que no estan preparats a nivell maduratiu, ni cognitiu, ni emocional).
– Tingues en compte també els gustos i les aficions del nen. Cal que duguis allò que realment li farà il•lusió al nen, i no pas als adults. Potser el pare té moltes ganes de jugar a la “Play”, però el nen prefereix continuar jugant amb cotxes…

Baltasar:
– Dueu joguines que puguin permetre jugar a tota la família (parxís, oca…), així ajudareu a que estigui la família junta.
– Planifiqueu bé que dureu a cada casa (pares, avis, tiets…), perquè entre totes les cases on deixeu coses, no us passeu de regals.

No us amoïneu si el nen s’enfada perquè no li heu dut allò que demana. Els seus pares també hauran de ser responsables i ensenyar que un nen no pot tenir tot allò que demana. Pot tenir algunes de les coses que li fan il•lusió, però no totes. Si no els dueu tot, valoraran més allò que tenen. A més a més, l’excés d’estímuls anul.la la fantasia i la imaginació dels nens, podent arribar a ser avorrit.
Si els dueu tot, el que esteu afavorint és que els nens aguantin menys la frustració (estan acostumats a tenir tot el que volen, de manera instantània), que siguin més impacients (tot el que desitgen arriba de manera immediata), consumistes i impulsius. I sobretot, ensenyeu als pares que no han de compensar la poca estona que passen amb els seus fills a canvi d’una gran quantitat de joguines (moltes vegades, l’únic que volen els nens és jugar amb els seus pares).
Els nens han de valorar allò que se’ls duu, i els pares també els han d’ajudar a ser solidaris. Potser hi haurà cases on no podreu arribar. Potser una bona manera seria que els nens amb els pares, poguessin fer un recull d’aquelles joguines que ja no es fan servir i les puguin donar a algunes cases on potser no arribaran els reis, o a escoles, esplais…

I sobretot, com a la carta de la Maria, dueu moltes estones perquè els pares puguin estar amb els seus fills, molts petonets, pessigolles i abraçades. Aquestes són les millors joguines!

MOLT BON NADAL PER TOTHOM I UN FELIÇ ANY 2015!!