MARATÓ DE BARCELONA 2015 – TOCANT EL CEL

La sabiesa popular (i una revista d’esport ho recalca al número del mes de gener) que en una MARATÓ, “la mitja marató (21 km) s’ha de passar xiulant, del km. 21 al 30 es corre, del 30 al 38 es pateix i del 40 al 42,195 es toca el cel”. Ja ho veurem el 15 de març si és veritat.

PRE – MARATÓ
Vaig decidir fer la Marató de Barcelona ja l’any passat, però li vaig començar a insinuar al Jordi, la meva parella, el passat setembre, quan es van obrir les inscripcions. I al cap d’una setmana, ja estava inscrita. I a la següent, també ho estava ell. El Jordi, que ja havia fet la del 2012, i no ho havia passat gens bé, em va dir que no volia que la fes sola, així que va decidir inscriure’s per acompanyar-me.
Jo estava molt il.lusionada, tot i que era conscient, que aquest objectiu, em comportaria molts sacrificis! Havia de fer una bona preparació, física i mental.
Explicar-li’s al meus pares va ser diferent. El meu pare es va mostrar molt content (és el meu fan número u, i sempre li agrada que tingui nous reptes). A la meva mare, li van entrar tots els mals… i encara ho està paint. Ho acabarà de pair el 15 de març quan em vegi aparèixer per la línia d’arribada.
El 15 de desembre vaig començar els entrenaments dirigits exclusivament a Marató. Vaig passar de córrer tres dies a la setmana, a fer-ho cinc, reduint per obligació les hores de piscina i gimnàs (això és el que he trobat més a faltar, però en fi, el dia té 24 hores i no se’n pot fer res).
Els entrenaments no m’han resultat durs en sí. Sóc una persona tenaç, perseverant i amb molta força de voluntat; i els he anat fent força bé, veient dia a dia com millorava la meva resistència. El més dur dels entrenaments? Sortir sola a les sis del matí per Caldes. No per llevar-me a aquestes hores (que sempre ho he fet), sinó per veure cada dia els mateixos carrers, un cop rere un altre.
El 22 de febrer, vam competir a Badalona. Fèiem la Maratest. És com “la prova de foc” abans de la Marató. Són 30 km, que segueixes amb les llebres del suposat temps que vols fer “el gran dia”. Aquell dia em vaig sentir molt bé, i vaig fer molt millor temps de l’esperat. L’Ignasi, l’altre company del club que també farà la Marató, també va obtenir molts bons resultats. Va ser un “subidón” per tots dos. Però aquest “subidón” va fer una baixada espectacular a la tarda, quan vaig començar a tenir febre. I a partir d’aquell dia, semblava que els astres s’haguessin alineat en forma negativa (febre, angines, gastroenteritis, grip…) produint el pitjor efecte colateral: deixar d’entrenar (un descans obligat). Em vaig sentir fluixa físicament i totalment desmotivada a nivell emocional. El que cada vegada estava més a prop, ho veia cada vegada més lluny.
El dia abans de la Marató, estava dels nervis. Vam anar a Barcelona amb el Jordi a buscar el dorsal, tot i que aquell dia encara no sabia si podria córrer l’endemà. Allà també ens vam trobar a l’Ignasi. Estava nerviós: tenia un objectiu i el volia complir! Dia de pasta, arròs i descans. Semblava que el malestar de divendres començava a desaparèixer, tot i que les forces no acabaven d’arribar…

EL GRAN DIA!IMG_6146
El 15 de març, ens vam llevar a les 5:15 hores. Em trobava força bé, tot i que m’havia despertat unes quantes vegades al llarg de la nit. Vam esmorzar i ens vam posar l’equip del CN Caldes. Vam anar al pàrquing on havíem quedat amb l’Ignasi i el Manolo i el Ricard, que l’acompanyarien els últims quilòmetres de la prova.
Baixant cap a Barcelona, el cotxe era un sac de nervis. Després d’un cafè ràpid a un bar proper a la línia de sortida, vam deixar les bosses, ens vam desitjar sort, i ens vam anar als corresponents calaixos de sortida.
Les emocions estaven a flor de pell, i quan va sonar la cançó de Freddy Mercuri i Montserrat Caballé de les Olimpíades 92, les llàgrimes em van poder. Ens vam acostar a poc a poc fins a la línia de sortida, i vam començar la MARATÓ.
Va ser increïble la quantitat de gent que hi havia al carrer animant!!! Em trobava bé, i seguíem el temps planificat. Inclús havíem passat les llebres de les 3h 30 minuts. Al km. 12 vam veure a la família. Necessitava tenir-los a prop en aquell dia tan important, i em vaig tornar a emocionar al veure’ls.
El recorregut va ser preciós: Sagrada Família, passeig de Gràcia, la Pedrera, la Casa de les Punxes… Quan vam enfilar l’Av. Meridiana vam veure els corredors que ja estaven de tornada. Vaig intentar veure a l’Ignasi, però ja devia haver passat, si anava al temps establert. El meu mur va arribar aquí, al passar el km. 20 i pensar que encara em quedava la meitat. Em sentia cansada i el cap em va frenar. El Jordi ja em va veure, i em va donar la dosi de motivació que necessitava en aquell moment. Sort que el vaig dur amb mi tota l’estona. IMG_6200Se’m va fer dur arribar a la Diagonal, però va semblar que revifava una mica, i tornar a veure els pares va ser salvador. Encara dúiem les llebres de 3h30m darrera, i les forces tornaven. Recorregut per la platja, pujant per Marina i cap a Arc de Triomf. Quan vam arribar a plaça Catalunya, feia impressió de la gent que hi havia. De fet, haig de dir que en els 42 km de recorregut, no va haver-hi cap sense gent al carrer animant. Portal de l’Àngel, la Catedral, Via Laietana… i em van tornar a fallar les forces. Tot i que el Jordi m’anava animant amb la mirada, i que només quedaven 5 km, em vaig sentir pesada. I aquest pes va augmentar quan em van passar les llebres de les 3h30m. IMG_6176Ho havia tingut tan a prop… El Jordi em va tornar a mirar, perquè sabia el que estava pensant. A l’arribar a Colom i enfilar cap a Paral•lel, el Jordi em va demanar un últim esforç. Quedaven dos quilòmetres, i a més, de pujada, però vaig decidir donar-ho tot. No el volia fallar, però molt menys, no em volia fallar a mi mateixa. Duia tres mesos entrenant, per una cosa que em feia molta il•lusió, i tot i els moments de “bajón”, m’ho havia passat molt bé i m’estava encantat! Vaig apretar. Em vaig tirar una ampolla sencera d’aigua pel cap i vam accelerar plegats. En girar per plaça Espanya, cap a l’arc d’arribada, el Jordi em va dir: “si pots apretar, apreta!”. Em va donar la mà, i vam entrar junts quan el rellotge marcava 3h29m58s. Ho hem aconseguit!!! Junts fem un bon equip!!! Evidentment, vaig tornar a plorar…IMG_6197
Vam avançar fins a la zona de les medalles, i ens la posem ben orgullosos. Hem aconseguit un altre repte!!! La preparació física i psicològica dels últims mesos té la seva recompensa, i quan aconsegueixes un objectiu, recuperant les paraules del principi de l’article, “toques el cel”.
Vam anar a buscar a la família, que estaven tan emocionats com nosaltres (la meva mare ja podrà dormir tranquil.la…) i després vam buscar als companys dels CN Caldes. L’Ignasi va fer 3:01. Està fet un crack aquest noi!!! I ha tingut unes llebres de luxe! Ens abracem tots en aquest debut maratonià, i el millor de tot és que la nostra següent frase és: “per quan la propera???”

IMG_6167 IMG_6149Quan fas allò que t’agrada, amb qui t’agrada; quan et planteges objectius, i t’esforces per aconseguir-los; quan aquells que t’estimen t’acompanyen en els teus propòsits… QUAN TENS SOMNIS, LLUITES PER ELLS I ELS ACONSEGUEIXES, ÉS QUAN TOQUES EL CEL!

Gràcies a la família que ens ha acompanyat en aquesta “bogeria”, al Manolo i a la resta de companys de la secció d’atletisme del CN Caldes i sobretot, per part meva, gràcies al Jordi, que sempre m’ajuda a veure la vida de més colors!
Aquesta cursa es va córrer pel Lluís, que fa deu mesos que lluita dia a dia!IMG_6154

Anuncis