Publicacions

És mitjans de juliol i la majoria dels mortals portem ben bé uns onze mesos seguits treballant (sense contar “les festes de guardar”). Onze mesos d’estrès, de coses a fer, de treball, de responsabilitats, d’obligacions, de fer i fer, i no parar.
I és que per dur una vida saludable, el ritme sí importa. Cada persona té el seu propi, de ritme em refereixo, però moltes vegades, i potser sense adonar-nos, el sobrepassem i ens obliguem a dur una vida accelerada.
Al llarg del curs són molts els horaris que hem de dur: llevar-nos d’hora, esmorzar, arribar a l’escola o la feina, feina en sí, activitats extraescolars/extralaborals, compres, deures, dutxes, sopars, robes, rentadores… Tot això ens duu a portar un ritme de vida ràpid, inclús frenètic, que l’anem aguantant, perquè és allò que diuen… “que mentre es va donant, tu el segueixes, però que és quan pares, que t’entra el bajón”, i és que aquests ritmes comporten un desgast físic i psíquic.
L’estrés que aquest excés d’activitat provoca pot arribar a contaminar el nostre dia a dia, ja no només a nosaltres mateixos (sentir-nos agobiats i cansats) sinó també a la relació que fem amb el nostre entorn (estem més irritables, tot ens crispa, no gaudim de les activitats…). I que se’n deriva? La frustració de no arribar, de no controlar la nostra pròpia vida… el qual ens comporta tristesa i malestar.
I és per això que les vacances són necessàries!!! I les necessita tothom!!! Les vacances, aquella parada de temps que ajuda a posar fre a la tendència de ritme accelerat… Qui no les anhela???
Aquell temps per omplir amb coses que durant el any no ens dóna temps de fer, i també per no fer res (perquè en definitiva, no fer res és del que no tenim temps de fer durant tot l’any). Però no per a tothom és igual de fàcil, ja que hi ha persones que estan tan acostumades a dur un ritme de vida accelerat, que li costa adaptar-se al ritme de vacances, i tenen la sensació que si no estan fent coses, és temps poc aprofitat. Això ja depèn de cadascú.
Com podem gaudir d’un període de descans sense estrès:
– Viure el descans sense objectius i gaudir de “l’aquí i l’ara”. Cal fer una mena d’equilibri entre “el deixar-se endur pel desig de cada moment, fer el que vingui de gust a cada moment…” i el mantenir alguna rutina (que sempre és necessari). Podem ser més laxes, però no cal que siguem descontrolats. És important planificar part del temps, saber que es farà durant el dia, ja que això aferma la seguretat, però sense encotillaments que impossibilitin incorporar les novetats que van sorgint.
– Desconnectar: oblidar de les “rutines obligades” del dia a dia (apagar la televisió, el portàtil, no obligar-se a contestar als whatsApp d’una forma immediata…)
– Posar l’atenció en el que se sent, en aquelles sensacions que durant el curs no tenim ocasió de ser conscients, de relaxar-nos…
– Realitzar activitats que ens agradin: passejar, fer esport, conversar, prendre alguna cosa amb els amics, fer la migdiada, llegir, anar al cinema, riure, fer fotos, ballar…

Parlant en un sentit més estrictament psicològic, podem considerar com a beneficis de les vacances (trencar el ritme frenètic que duem durant el curs):
– Les vacances, en sí, comporten un sentiment de benestar, ajudant a reconduir l’estrès, fent així que la persona es pugui recuperar del desgast físic i psíquic al que condueix.
– Ajuden a prevenir i a reduir la simptomatologia depressiva, l’ansietat i la irritabilitat.
– La relaxació permet al cervell explorar noves vies dins d’ell mateix, contribuint a assegurar i afermar els coneixements apresos durant el curs i a relacionar-nos de maneres noves (contribueix a la creativitat, a l’optimisme i a la motivació… que seran molt important per afrontar el nou curs que s’iniciarà quan acabin les vacances.
– Ens aporten beneficis socials i culturals: ens duen a conèixer nova gent, llocs nous, nova gastronomia…
– També ens duen a fer coses noves, i això fa que el nostre cervell s’estimuli i es motivi amb les novetat. La creativitat i l’optimisme depenen, a nivell de circuits neuronals, d’aquesta capacitat de buscar novetats i de satisfer aquesta cerca.
– Poder incorporar novetats també afavoreix la flexibilitat del cervell i decidir quines incorporem afavoreix la responsabilitat i la capacitat reflexiva.

I això es pot aconseguir a qualsevol lloc. No hi ha un lloc ideal. L’ideal serà diferent per a cada persona: hi ha qui ho aconsegueix torrant-se al sol, l’altre pujant un cim, l’altre posant els peus a l’aigua glaçada d’un llac, l’altre a la mateixa casa, l’altre en un creuer, l’altre visitant una ciutat… El que és important és que t’hi sentis de vacances!

I quan de nou comenci la rutina, cal que busquem espais al llarg del dia per deixar passar el temps de manera agradable, donant importància a la no organització ni planificació exacta del dia. Treure-li el benefici a no fer res… o a fer molt, perquè gaudir, és fer molt (per un mateix) i buscar, com diuen a aquell anunci de beguda que tanta enveja em provoca: les petites vacances de cada dia…

 

 

No passa ni un dia que no senti a una mare o un pare la frase: “és que li dic cent vegades, i sembla que no m’escolti”; “sembla que ho faci a propòsit”.

El primer que contesto és: “ni té un dèficit d’atenció ni un problema a l’oïda”, tot seguit de, “a vegades els nens ens acaben la paciència”. I és cert, a vegades.

 

Posem que ets pare, per exemple. Al llarg del dia, l’educar al teu fill pot ser una lluita contínua: llevar-se, vestir-se, esmorzar, anar a l’escola… i tot a contrarellotge, perquè a les nou sona el timbre i ha d’estar a dins de l’aula. I per dos, si en tens ja un parell. Evidentment, tot es complica si a més s’hi afegeix el “no vull”, “no m’agrada aquesta samarreta”, “una mica més de dibuixos”, o “avui no vull cereals”. I quan arribeu a casa a la tarda: motxilles per tot arreu, el patinet al passadís, no dur els plats a la pica, tarda un segle en rentar-se les dents, una estona més de televisió, els contes infinits de bona nit…

 

I quan acaben la paciència, aquest pare o mare perd els nervis i deixa anar allò de: “ja estic fart de tu!”, “ets, ets…”.

“I no són res” (són molt), però no són cap insult, els nens! Simplement, són nens, amb tot el que comporta, i nosaltres com a adults, tenim dret a perdre la paciència, som humans. Però la majoria de situacions es poden anticipar, i de fet, evitar.

De cara als nens, què és el que no hem de fer???

1-      No recórrer a desqualificacions dràstiques. Simplement, diguem-li allò que no ha fet bé, i donem una alternativa. “Has deixat el patinet al mig i m’he ensopegat”, “la roba bruta s’ha de recollir enlloc de deixar-la per terra”. Molt millor això que no dir-li que és un desendreçat, un brut o que és dolent. Quan un nen s’acostuma a sentir que és un desendreçat o qualsevol adjectiu amb connotacions negatives, pot acabar creient-s’ho, i pensarà que com no té remei, no cal fer l’intent de millorar.

2-      Jugar amb els seus sentiments o fer-li xantatge emocional i dir-li que no l’estimem. Si ell pensa que el nostre amor depèn de que faci les coses bé, sentirà inseguretat, tindrà por de decebre’ns, por de perdre’ns, i això no l’ajudarà pas a millorar. Si l’hem de renyar, renyem-lo, però remarcant el fet, la situació o la circumstància que no està bé, i fugint de la desqualificació personal.

3-      Ser coherents amb allò que els diem i no caure en l’exageració, ni en amenaces que no complirem. “Si tornes a xutar la pilota a dins de casa, et quedaràs un mes sense la play”, “si no fas cas, se t’endurà la bruixa”. Sempre és millor avisar-lo abans: “a dins de casa, no es pot jugar amb la pilota, si ho tornes a fer, te l’hauré de prendre”. I si ho torna a fer, caldrà complir-ho.

El tenir paciència, però, no significa perdre l’autoritat, ni deixar d’ensenyar-los quan una cosa està ben feta i quan no. Tampoc significa que perdin el respecte per les coses o per les persones. Ells també hauran de veure, que a vegades hauran de tenir paciència amb nosaltres.

Com a mare / pare, un pot sentir-se desbordat. Quan la lluita és contínua, el desànim és evident. Però a la llarga, tot esforç val la pena.

 

Com a psicòloga infantil, a la consulta o a les escoles, podem trobar nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat especial per ficar-se en tots els problemes.

Els mestres han d’intervenir sovint, parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades, castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la tasca dels mestres i psicòlegs es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar amb ells, donar estratègies a seguir, pactar actuacions per redreçar la situació. I necessitem els pares!!

I els necessitem coherents i amb sentit comú. Malauradament, no sempre és així, i trobem tres tipus de pares:

1-      La majoria, per sort, tenen clar que pares i escola han d’anar a la una i que si ho fan sumen, enlloc de restar. Si el que diu l’escola és coherent amb el que es diu a casa, l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant, potser no tan de pressa com voldrien, però es va millorant.

2-      Altres ho fan a la inversa: la sobreprotecció! Són aquells pares que lamenten l’actitud que els mestres prenen amb els seus fills (“la culpa sempre és de l’escola o del professor, que no sap fer bé la seva feina”). “Pobret fill meu” (sempre són els altres que li fan saltar o tenir determinada actitud). En aquests casos, poca cosa es pot fer, perquè l’escola i la família van en direccions contràries.

3-      També hi ha pares i mares que han tirat la tovallola. Donen la raó als mestres, però també diuen que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot, i decideixen que el seu fill ja no té remei, i que faci el que vulgui. A vegades, les situacions personals no són gens fàcils i les solucions són complexes. Però mai es pot llençar la tovallola. Els pares són els pares, i ningú pot fer més de pares que ells. Ni l’escola ni ningú els pot substituir.

Per dur que sembli, i per desorientats que se sentin els pares, els fills, a la llarga, saben apreciar quan s’ha cregut en ells, quan s’ha tret l’energia que no es té per implicar-se en ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-li que no quan ha calgut dir que no.

 

Aquest esforç, per part de pares i mare, no és en va. Cal una mica d’energia i una mica de bon humor. I a la llarga, tot compensa.