QUAN LES PARETS NO NOMÉS SÓN DE POLIEXPAN (segona part)
ELS OBJECTIUS PER L’ANY NOU

Cada 31 de desembre, abans de prendre el raïm que indicarà l’inici del nou any, som molts els que anem pensant en els nous propòsits que ens plantegem per l’any que ha de començar.
Aquests propòsits, que normalment acaben sent parets, es comencen amb il•lusió i motivació, però malauradament, acostumen a dur-se a terme només durant uns dies, algunes setmanes, o potser un o dos mesos, si som més tenassos.
Molts es prometen deixar de fumar, començar la dieta, prendre’s les coses millor, cuidar-se una mica més, tenir més paciència amb la parella…

Situació 1
A partir del dia 1, deixo de fumar. Estàs celebrant el cap d’any amb els teus amics. Heu fet un sopar a casa d’un de la colla, a base de rissotto, costelles de xai, torrons, cafè, vi i cava. Després de prendre el raïm, anireu a una festa organitzada al poble, on trobareu als joves, i no tan joves, amb qui passareu les primeres hores de l’any. Després de diferents intents, tu et promets que aquest any sí, deixaràs de fumar, tot i que potser serà millor deixar-ho pel dia dos, ja que segur que a la festa, tothom fumarà i se’t farà difícil resistir-te.
Arriba el dia dos, i vas a treballar. A l’hora d’esmorzar, els teus companys fumadors surten al carrer a fer la cigarreta de mig matí. Tu vences la temptació, tot i que donaries cos i ànima per sortir amb ells. A més, la conversa dels de fora segur que és més interessant que dels que es queden a dins, que només parlen de cotxets i de canviar bolquers. El dia es fa llarg i dur, tens reunions interminables amb clients i proveïdors, a les quals tampoc estàs gaire atent perquè només penses en com et relaxaria una cigarreta… Per fer-ho més complicat, aquesta nit quedes a sopar amb l’Enric, que feia dies que no veies. L’Enric és un fumador empedernit. Com tu fins ahir. Suportes bastant bé el sopar, i arriba l’hora del cafè. I si encenguessis una cigarreta? Per una tampoc passaria res… a més, aquesta ansietat que tens, tampoc no ha de ser gaire bona… millor estar tranquil, i per un… no vol dir que hagis recaigut, no?
La paret es comença a construir.

Situació 2
Com els últims dos darrers anys, creus que ara que comença un nou any, seria el moment ideal per tornar a iniciar aquella dieta que et farà perdre aquells quilets que et sobren i a posar ferma aquella carn que t’ha començat a penjar. Les altres vegades que ho has intentat, has tirat la tovallola, perquè els del teu voltant no t’han ajudat gens: sempre t’oferien un bombó quan no tocava, o qualsevol altre tipus de dolç en un moment inadequat. I és que … la xocolata sempre ha estat la teva perdició. T’ajuda a relaxar-te en els moments d’estrés i et fa sentir millor. Però aquesta vegada, no. Estàs decidida. Començaràs l’estimada dieta i inclús començaràs a anar al gimnàs. Potser tres vegades a la setmana i tot.
El primer dia et lleves animada, i et disposes a esmorzar: cafè i fruita. Et cau bé al cos, i vas decidida a la feina. Arriba l’hora de dinar, i al menjador de l’oficina, tothom obre les seves carmanyoles amb arròs, pollastre, macarrons… Et fan una enveja… Tu tens verdura i tall a la planxa. Et sap a tan poc… Penses que encara queda el sopar, i que, il•lusòriament, potser serà millor. Però no és or tot el que brilla. Després del sopar tens molta gana, i creus que amb l’estomac buit no deu ser gens bo anar a dormir. Intentes fer fora els pensaments de croissants volant i llesques amb crema de cacau i te’n vas al llit, però només fas voltes i voltes. Què és més important, no dormir pels pensaments intrusius que no pots controlar? (demà tindràs bosses als ulls, que no t’afavoreixen gens i tothom et dirà que fas mala cara) o menjar una mica, i dormir de gust. L’avaluació és clara: et lleves i et prepares la desitjada llesca de pa, i a qui no li agradin els teus quilets, que no miri.

Sempre està bé plantejar-te objectius a la vida. De fet, sense ells, el nostre dia a dia no tindria cap mena d’orientació. Sempre fem alguna cosa, per alguna raó concreta, per arribar a aconseguir allò que volem, allò que ens plantegem, i normalment, ens escarrassem amb totes les nostres forces per assolir-lo.
Però no cal que comenci l’any per plantejar-nos allò que potser volem fer durant tot l’any. Qualsevol dia és igual de bo per aconseguir allò que volem.
El més important, però, és el fet de plantejar-nos coses realistes i a curt termini. No som ni superhomes ni superdones, i segurament, més d’una vegada trobarem parets i fracassarem en l’intent, però això no significa que ho haguem de deixar estar. De fet, si ho deixem estar i tirem la tovallola, mai sabrem si algun dia ho haguéssim aconseguit i com ens haguéssim sentit de satisfets d’haver-ho aconseguit.

Anuncis

QUAN LES PARETS NO NOMÉS SÓN DE POLIEXPAN (petit esbós sobre les decepcions)

Quan tenim un objectiu en ment, la nostra idea és aconseguir-ho, i creem certes expectatives, més o menys reals, de com ho farem i de com serà quan hi arribem.
El que més frustració ens provoca, però, és quan les coses no surten com nosaltres volem. És llavors quan “ens trobem una paret”, un impediment que fa adonar-nos de que el que esperàvem s’allunya en certa manera de la realitat.
Aquestes parets, de vegades imposades, de vegades creades per nosaltres mateixos (per les nostres expectatives irreals), poden ser de diferents estils i materials, depenent del grau de frustració sentida (poliexpan, pedra…).

Situacions més o menys reals:
Situació 1:
Esdeveniment típic i tòpic, amb el que tothom s’hi ha trobat en algun moment. T’agrada una persona i sembla que tu també li agrades. Quedeu un dia, dos…, i potser cap a la tercera o quarta cita, tu et comences a muntar ja una història idíl•lica de com evolucionarà la “relació” (ho sento, noies, però ho acostumem a fer nosaltres més que no pas ells). De sobte, però, l’altre persona deixa de mostrar interès per tu, i tu justifiques l’actuació. Penses que si no truca és perquè potser se li ha espatllat el mòbil, que potser té molta feina… Tu el truques, i no agafa el telèfon, no et contesta els missatges… I de sobte, un dia, te’l trobes i el crides per parlar, i és quan apareix la paret: si no et trucava, o no et contestava el telèfon era simplement, perquè no volia. Al cap i a la fi, aquesta paret te l’has anat creant tu mateixa, idealitzant una situació que encara no s’havia creat.
Situació 2:
Sense deixar de banda el món de les relacions, que sempre dóna de sí, imagineu quasi la mateixa situació d’abans. T’agrada una persona, i no saps si atrevir-te a dir-li alguna cosa, per por a que et refusi. Finalment, un dia en que te’l trobes a soles, decideixes utilitzar totes les teves armes de seducció i explicar-li el que sents. “Tinc parella” et respon. Ja ha arribat la paret! I és que “qui no arrisca, no guanya”, però moltes vegades, el risc que corres, no és que et diguin que no, sinó quedar-te aixafat contra aquella paret.
Situació 3:
Vas a comprar roba i t’enamores d’aquell vestit negre de l’aparador i que et quedaria tan bé. El busques a la botiga, i al trobar-lo, el primer que fas és donar-li la volta a l’etiqueta per veure el preu. És superior, bastant superior, al que esperaves, però penses que et mereixes un capritx, i que ja escatimaràs diners d’una altra cosa. L’agafes del penjador i et dirigeixes als emprovadors… i te l’intentes posar. Intentes, perquè no ho aconsegueixes, no entra ni per dalt, ni per baix, ni de cara ni del revés… I no hi havia més talles. Paret! Però pensa, que almenys, la teva economia, queda salvada.
Situació 4:
Mirant ofertes de treball, trobes una que creus que seria idònia per a tu, i a la que creus que adoptes el perfil perfecte. Truques i concertes una cita per a finals de setmana. Per telèfon semblen simpàtics i bona gent. Prepares el teu currículum, el conjunt d’aquestes ocasions i et plantes amb el teu millor somriure a l’entrevista. La passes bé, dones respostes claus a les preguntes importants… i surts del despatx amb la sensació de “la feina és meva”. Però… a la setmana et truquen dient que no ets la candidata seleccionada. Paret! Paret de la qual incrementa el gruix quan t’assabentes que no ets l’elegida perquè han agafat a la neboda del gerent, que tot i no tenir el teu currículum, tenia una cosa que tu no: la seva faldilla era molt més curta.

Al llarg de la nostra vida, és inevitable que ens anem trobant parets. Està a les nostres mans fer-les més gruixudes, i que afectin a la nostra trajectòria i al nostre equilibri emocional; o minimitzar-les, fer-les de poliexpan, i destruir-les fàcilment, fent que no impedeixin aconseguir allò que volem o almenys, que intentem canviar la visió de les coses. “No hay mal que por bien no venga” i pensa, que en definitiva, la vida és del color amb la que la vulguin mirar els teus ulls.