TDAH vs FALTA DE LÍMITS

La Carme apareix a la consulta psicològica remetent que “està farta de la seva filla Laia”. Diu que ja no pot més amb ella, que li treu de les seves caselles i que considera que ha perdut en el paper de fer de mare, que ja no pot controlar ni la situació, ni a la nena, ni a ella mateixa.
La Laia ha estat des de petitona una nena molt moguda, amb un temperament fort i amb ganes de dir “no” a tot el que se li ofereix.
Comenta la Carme que ja no s’atreveix a dur-la ni a comprar al supermercat, ni a dinar a casa dels seus amics, ni a qualsevol altre situació social, perquè li fan passar una tremenda vergonya, les seves grans rebequeries i el seu continu “no saber estar”.
La Carme explota a plorar, mentre busca una solució a la situació estressant que està vivint i que l’angoixa de sobremanera. Diu que ha llegit alguna cosa a internet sobre la hiperactivitat, i que algunes amistats li han dit que la seva filla podria tenir aquest trastorn.
A la segona sessió, en la que ve la Laia, aquesta mostra gran interès per la caseta de nines que hi ha al racó de la saleta, i demana de jugar amb ella, amb la que passa gran estona, movent els personatges i donant-li’s un discurs força coherent per la seva edat. La nena passa el temps de manera tranquil•la i molt entusiasmada. Quan la Carme la ve a buscar, la conducta de la Laia canvia, i es mostra desafiant davant de la seva mare, arrogant i dèspota. “No, no vull anar ara a casa els avis”; “no, no et vull donar un petó”; “que no, mare, que jo vull anar a comprar xuxes!!!” (mentre crida i tira una de les joguines a terra amb força).
Després d’uns dies de consultes, apareix la Carme de nou, pensant-se rebre un informe on s’etiqueti a la seva filla amb algun d’aquells noms estranys que posen els psicòlegs als símptomes dels nens. Per la seva sorpresa, però, la psicòloga li comenta que el que li cal a la Laia, tan sols, és una estructura de pautes i instaurar-li alguns límits. Aquesta afirmació no li acaba d’agradar a la Carme, sentint que la culpen a ella de la conducta i el mal comportament de la seva filla.
Però no, no és ella la culpable. Simplement, els nens necessiten uns límits i una orientació per a la seva conducta, han de saber fins on poden arribar, i a partir d’on no es pot passar. El no deixar clar aquests límits fa córrer el risc d’un comportament força desestructurat, en el que els nens es creuen amos i senyors d’ells i de tot i tothom que els envolta.

Els pares s’haurien de preocupar més d’un fill extremadament tranquil que no pas d’un nen més mogut. A tots els nens els agrada córrer, jugar, deixar les seves marques per tot arreu, embrutar-se… El problema sorgeix quan aquestes conductes arriben a un extrem força elevat.

El TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) és un trastorn caracteritzat bàsicament per tres símptomes: dèficit d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat, podent-se donar de manera aïllada o de manera combinada. El nen que presenta el tipus hiperactiu – impulsiu ha de presentar sis de les següents característiques:
– dificultat per romandre assegut
– inquietud, en mans o peus
– córrer sense rumb, sense destí
– dificultat per realitzar una activitat quieta i en silenci
– parla massa
– respon les preguntes abans que li facin
– actua com si tingués un motoret
– té dificultat per esperar el seu torn
– interromp les converses i s’hi fica en elles
Aquests símptomes han de ser constant i no limitar-se només a una situació en concret, a més de dificultar el dia a dia del nen.

La clau més important, però, és saber identificar si el comportament del nen mogut realment és fruit del TDAH o, anant una mica més enllà, és un problema que pot sorgir de les pautes educatives de casa.

El fet que la hiperactivitat s’hagi popularitzat tant representa un gran perill. Dir que un nen és hiperactiu pot servir d’excusa per no qüestionar la manera d’educar a un fill.
Un nen necessita pautes i límits en la seva vida quotidiana. Necessita saber què ha de fer en cada moment, i el ritme frenètic que portem en la actualitat dificulta aquesta premisa. Una rutina diària amb diferents activitats: anar a l’escola, les activitats extraescolars (una de diferent cada dia), arribar tard a casa i encara haver de fer els deures, els pares que arriben tard de treballar, cansats i amb poques ganes de, a sobre, dedicar-se als exàmens que han de preparar els seus fills, fer el sopar, preparar les coses per l’endemà…
Davant d’aquestes situacions, moltes vegades, es va trampejant el dia a dia com es pot, sense parar-se a pensar si realment és el millor pels seus fills i despreocupant-se una mica de la imposició de límits, i preocupant-se més per a que el nen aprengui anglès, futbol, violí i, si encara li queden forces, també vagi a natació.
És natural que tant els pares com els fills, davant d’aquesta rutina, estiguin esgotats i tinguin poca paciència, i es relacionin a base de crits i imposicions sense qüestió, o ben al contrari, deixant fer, amb poques ganes d’apurar les seves últimes dosis d’energia en els petits conflictes que poden provocar els fills.
La falta de límits imposats pels pares acostuma a ser l’ambient perfecte per a criar nens que no paren, que no saben estar assentats, que parlen massa, cridant i en moments inoportuns.
La rutina ajuda al nen a organitzar-se, i els límits l’ajuden a no sentir-se confús davant dels reptes de la seva vida.
El fet de donar als nens una rutina estructurada és una qüestió que tots els pares s’han de plantejar, potser abans de voler que els seu fill sigui un “crack” dels esports, les llengües o la música.
Els nens són els reis de la casa, però hem d’evitar que siguin els dictadors tirans de la seva vida i de la dels seus pares.

Anuncis

M’ESTIC ESTRESSANT

La Marina es lleva cada dia a les sis del matí, i a aquesta hora comença la seva marató. S’aixeca del llit i va a posar la cafetera. Mentre es fa el cafè, posa la rentadora i prepara el dinar i els entrepans per l’hora del pati de l’Eduard i la Neus, els seus fills, i pel Jaume, l’altre nen gran de la casa, el seu marit. Pren el primer cafè del dia, i se’n va a la dutxa. En sortir, es vesteix i li posa la corretja al Duc, i el treu a passejar. Quan torna, estén la rentadora i va a les habitacions dels nens, i lluita amb ells per a que es llevin. A la Neus sempre li ha costat més llevar-se, i amb els cinc anys que té, inventa totes les estratègies possibles per no sortir del llit i per treure a la seva mare de polleguera. En aquest moment, per fi, apareix el Jaume per l’habitació i s’encarrega de vestir als nens i preparar les motxilles de l’escola.
Per un moment, es troben tots a la cuina per esmorzar. “Vinga, menja els cereals”; “és que aquests són els que els dimarts no m’agraden, i avui és dimarts…”; “doncs fes com si fos dimecres i te’ls menges”, “que no mare, que em farà mal la panxa…” (…) , “doncs no esmorzis, ja menjaràs més per dinar”.
En acabar d’esmorzar, el Jaume s’acomiada i se’n va a l’oficina. La Marina duu als nens a l’escola i després se’n va a la gestoria, on treballa de 2/4 de deu a 2/4 de quatre.
Quan acaba de treballar, va a casa a dinar, i a continuació a recollir els nens a l’escola; i des d’allà, directes a…, avui és dimarts? La Neus a ballet i l’Eduard a natació. I s’ha tornat a deixar la tovallola i les sabatilles de bany!!! Haurà d’enviar a la Neus amb la mare d’alguna amigueta a ballet, i ella passar de nou per cassa a recollir el que s’ha descuidat. El seu fill s’enfadarà amb ella, i tindrà tota la raó.
Arriben a l’hora en punt al curset de natació, i el seu fill, com era d’esperar, fa uns morros enormes. D’on haurà sortit aquest fill sempre preocupat per ser puntual?
Mentre els nens estan a les activitats extraescolars, s’acosta al supermercat a comprar quatre coses que necessita per passar la resta de setmana. Però el que en un primer moment havien de ser quatre coses, acaba sent un carro ple.
Va a buscar a la Neus a ballet, que surt amb una bossa gran, amb una disfressa, i una nota: “s’han de cosir les ales al vestit de papallona, pel festival de final de curs” (el que li faltava ara, ser modista!).
Després, les dos van a buscar a l’Eduard al club de natació, i retiren cap a casa, perquè encara falten per fer els deures de l’Edu i passar per la dutxa.
En sortir del bany, arriba en Jaume de la feina, amb cara de pomes agres, el qual significa que el dia no ha anat tan bé com esperava… Deixa les coses, es canvia la roba, i ajuda a la Marina a preparar el sopar, que avui serà complicat, perquè hi ha verdura i peix, el qual no motiva a cap dels seus fills. En acabar de sopar, els nens s’acomiaden dels pares i se’n van a la seva habitació, a mirar un llibre, fins que els pares els diguin que han d’apagar el llum.
La Marina i el Jaume renten els plats, i preparen les coses per l’endemà.
A les deu, van a fer el petó de bona nit als seus fills. Quan la Marina entra a l’habitació de la Neus, aquesta ja està endormiscada, i ha deixat caure el llibre d’en Patufet a terra. S’atansa a fer-li el petó i les rodanxones mans de la seva filla li obsequien una abraçada, mentre li diu: “t’estimo mama”. Aquest moment anul•la totes les estones d’estrès que ha passat durant el dia i li proporciona un agradable estat de benestar.

Definició d’estrès
Definim estrès com aquella tensió, fatiga, pressió… a la qual està sotmès un objecte o una persona. En l’àmbit mèdic i psicològic, anomenem estrès psicosocial al conjunt de situacions d’un individu que li exigeixen un rendiment superior al normal, utilitzant l’estrès com una reacció defensiva física i mental de l’ésser humà, per fer front a un ambient considerat desfavorable.

Tipus d’estrès
Tenint en compte els diferents factors implicats en la manifestació d’estrès, es parla de:
– hipoestrès (poc estrès) i hiperestrès (molt estrès)
– diestrès (estrès negatiu – quan les demandes són molt grans pel nostre organisme) i euestres (estrès positiu – quan l’estrès estimula a millorar-nos i superar-lo)
– estrès agut (curt en el temps, però de molta intensitat) i estrès crònic (estrès lleu que dura molt temps)

Evolució de l’estrès
Quan l’estrès apareix, es produeix en la persona una activació fisiològica, cognitiva i conductual. La situació d’estrès fa que el cervell es posi en guàrdia. La reacció del cervell és preparar el cos per a l’acció defensiva. El sistema nerviós es desperta i les hormones s’alliberen per activar els sentits, accelerar el pols, aprofundir la respiració i tensar els músculs. Aquesta resposta ens ajuda a defensar-nos contra les amenaces.

Els episodis curts o infreqüents d’estrès representen poc risc; de fet, els canvis provocats per l’estrès ens poden resultar molt convenients, proporcionant-nos l’optimització dels recursos de l’organisme per sortir de la situació el millor possible. Quan el desencadenant desapareix, l’oganisme recupera la normalitat fisiològica, psicològica i de comportament.
Però quan les situacions estressant se succeeixen sense resolució, el cos roman en un estat constant d’alerta, posant-nos a la defensiva, percebent-nos atacats, ens tornem més irritables i augmenta el risc de patir algun tipus de malaltia, tant físiques com psico – emocionals.

La recepta per prevenir l’estrès
La millor recepta per combatre l’estrès és dur una vida equilibrada, entre el treball i el repòs i entre la relació amb la família i amb la societat. Distribuir el nostre temps adequadament i sentir que controlem la nostra pròpia vida. Treballar, però gaudir de les afeccions, actuar i descansar. Alimentar-se equilibradament, vigilar el pes, dormir el necessari, fer exercici amb freqüència, organitzar-se bé el temps, separar la feina de la vida personal, aprendre a comunicar les nostres preocupacions, trencar la monotonia … ens ajudarà a afrontar les situacions, dificultant que ens superin. Estratègies com la relaxació, les tècniques cognitives, els massatges, la hidroteràpia… també poden ajudar a afrontar de manera satisfactòria les situacions que ens sobrepassen.