CARTA AL PARE

CARTA AL PARE

Pare,
M’agradaria dir-te “estimat pare”, però no puc, perquè em sembla que he deixat d’estimar-te. No puc estimar algú que li fa tant mal a la mare.
Ara acabo de sortir de sota el llit, on m’he amagat i m’he tapat les orelles, per no sentir, ni els teus crits ni els plors de la mama, perquè avui l’has tornat a picar. Vosaltres us penseu que sóc petit, i que no me n’adono, però sé que la piques, i que li fas molt mal.
Sempre ho fas després de sopar, quan jo he marxat a l’habitació, i la mare m’ha explicat un conte, m’ha fet un petó i m’ha acotxat. I tot i que el passadís de casa és llarg, i que tu et deus pensar que ja dormo, encara estic despert i sento com li fas la primera bufetada o el primer cop de peu.
No entenc perquè li fas, perquè la mama és molt bona, i ens estima molt a tots dos: ens ajuda, ens cuida, ens fa mimos, ens abraça, ens fa petonets… Tampoc entenc perquè ella no fa res… Suposo que és la por que li fas, perquè realment, els teus crits fan por.
Ella intenta dissimular els blaus que li queden dels teus cops, amb aquell maquillatge que es posa a la cara, i dient-me que ha caigut i s’ha fet algun cop amb un armari. Però ahir es va deixar la porta de l’habitació mig oberta mentre es vestia, i jo, que li volia dir que aquell matí em venia de gust un entrepà de pernil per menjar a l’hora del pati del cole, vaig veure que tenia tot el cos ple de blaus: a l’esquena, a les cames…
Tu sempre m’has intentat ensenyar el que està bé i el que està malament, però em sembla que tu ets el primer que no ho tens gaire clar, perquè el que li fas a la mama no està gens bé, està molt malament.
Sempre em dius que no s’ha de discutir, que no m’haig de barallar amb els meus amics, però, i tu perquè li fas mal a ella?
A vegades, a les nits somnio que som una família feliç, com les de les sèries de la tele, i durant el dia, sembla que ho siguem, perquè tu li vols fer petons i abraçades, i li acaricies el coll, per sota de la seva melena negra, perquè saps que li agrada, i a mi m’ajudes a fer els deures de l’escola i a aprendre a fer les divisions, i em portes en bicicleta els dissabtes; però després de sopar, és com si et transformessis en un monstre. És com si fossin dos pares en un, el bo i el dolent, el que m’agrada, i el que començo a odiar. I jo no et vull odiar, perquè ets el meu pare, però a vegades m’entra una ràbia per dins quan et sento cridar, que només desitjo que marxis de casa i que ens deixis tranquils. Després me’n penedeixo de pensar això, però no sé si seria el millor per tots.
Pare, perquè ja no ens estimes?
Bernat.

Durant l’any 2008, 72 dones van morir sent víctimes de la violència de gènere (a l’Estat Espanyol), 10 d’elles, a Catalunya.

Anuncis

AMOR AMB DATA DE CADUCITAT

La Francina va conèixer a en Manel fa cinc mesos, a finals de setembre, una nit, al bar on sempre van a prendre alguna cosa amb la colla després de sopar. Aquell dia, en Lluís va dur amb ells a en Manel, un amic que havia estudiat amb ell a la facultat de Biologia, i que ara tornava a estar per Catalunya, després de passar tres anys a Alemanya fent uns màsters.
La Francina de seguida es va sentir atreta pel Manel. A part de ser força guapo, físicament; li va encantar la manera en que la va tractar durant tota la nit, en que no va deixar ni un moment d’estar pendent d’ella. El Manel reia totes les seves gràcies, seguia amb la mirada qualsevol dels moviments que fes, se la remirava a través de la barra i quan ella s’aixecava per anar a saludar a algun conegut que havia entrat al bar. Ella, amb ulls entre felins i de cadellet, intentava assegurar-se que ell no deixava un moment d’observar-la.
Al final de la nit, es van intercanviar els números del telèfon mòbil i van dir que algun dia es trucarien per prendre quelcom.
Al dia següent, cada vegada que va sonar el telèfon de la Francina, aquesta feia la cursa dels 100 metres llisos pel passadís del seu pis, per abalançar-se sobre aquell aparell que vibrava i que emetia aquella cançó que tant li agradava, amb el risc de ferir-se una de les seves precioses celles, fent-se un cop amb algun moble proper. Durant tot el diumenge, cap de les trucades va ser de la persona que ella hagués desitjat.
A mitjans de setmana, quan la Francina ja s’estava desesperant d’esperar, va decidir enviar un missatge (no era tant agressiu com una trucada, però havia de mostrar-li d’alguna manera a aquest noi que a ella li agradava i que volia quedar amb ell):” hola, q tal? Cm va la stmna? Vols q kdem x fr un kf?” Ja diràs. A aquest missatge li va seguir una angoixa per tot el cos mentre esperava el pip-pip, que indicaria que havia rebut un missatge en resposta al seu… i que no va arribar fins dos dies després, quan la Francina ja casi s’estava a punt d’arrencar els cabells del cap. Però quan el va llegir, va valer la pena tota la setmana de nervis esperant una resposta d’ell:” ei, ho snto x tardar tant, es k e stat de viatge. Kdem dma a la tarda?” La Francina va saltar, va cridar, casi, casi que es tira pel terra…, però va decidir que el més sensat era trucar a la Joana per explicar-li la situació.
A l’endemà van haver missatges per concretar el lloc de la cita i molts nervis fins que va ser l’hora de trobar-se. La “cita” es va desenvolupar amb total normalitat, mantenint converses sobre les seves respectives vides, interessos… el qual va anar tranquil•litzant a la Francina enormement. Portaven ja moltes hores al bar on havien quedat, i ja es preveia el moment en que havien de decidir si marxar cap a un altre lloc o acomiadar-se. El Manel va tenir la iniciativa en l’elecció i va dir que podien quedar un altre dia, perquè aquell vespre ja havia quedat. Aquest comentari, tot i que en part va ser una mica paret per la Francina, va millorar del tot, quan en acomiadar-se davant de l’edifici d’ella, el Manel es va acostar, i ni corto ni perezoso, li va fer un petó. Un petó d’aquells que només van seguits d’un “ja ens veurem” i que et deixen totalment parada.
A partir d’aquell dia, i resumint una mica la història de la Francina i en Manel, tot va anar sobre rodes, o sobre rocs, segons la creença més o menys assentada que cadascú tingui de l’amor.

ÉS EL PROCÈS D’ENAMORAMENT REALMENT TANT ROMÀNTIC?
El procés d’enamorament, per molts adjectius i situacions romàntiques que li vulguem associar, té més elements químics que la pròpia taula periòdica.
Les etapes químiques de l’amor són tres (Dra. Helen Fisher, Universitat de Rutgers):
– la Lúxuria: etapa en que predomina la testosterona, i en que prima el desig sexual
– l’Atracció: predomina la dopamina i la norepinefrina, amb el que apareix l’eufòria i el romanç
– el Vincle: predomina l’oxitocina i la vasopressina, pel que s’evoluciona cap a una relació apacible, duradera i segura

“La dopamina és la substància que produeix sentiments de satisfacció i de plaer, i en conseqüència, una de les causants de l’enamorament”.
Amb aquesta afirmació, no vull trencar tots els tòpics dels que creuen en l’amor. No és només que el nostre cap segregui més o menys dopamina a l’atzar, sinó que aquest fet passarà, evidentment, davant d’alguna persona per la que ens sentim atreta, i per la que el nostre cor es dispararà, junt amb les palpitacions conseqüents i estat emocional corresponent.

Però llavors… la passió té data de caducitat? La resposta és afirmativa. Els éssers humans es troben biològicament programats per sentir-se apassionats entre 18 i 30 mesos. El cervell de les persones desenvolupa una tolerància especial a la feniletilamina, que fa que l’estat d’excitació i eufòria disminueixi amb el temps.
La bogeria de la passió del primer moment disminueix gradualment en favor de sentiments emocionals i afectius, gràcies al fet que augmenta el protagonisme d’una altra substància química: l’endorfina, que té la qualitat de generar una sensació de seguretat i tranquil•litat, el qual fa que les nostres relacions puguin ser llargues, viure feliços i menjar anissos.

Així doncs, l’atracció existeix, l’amor existeix, la passió existeix, però són elements que requereixen ser alimentats i retroalimentats per tal que perdurin en el temps i puguem seguir creient en la concepció romàntica dels contes de fades que tants anhels i sospirs des de petits ens han provocat.