Publicacions

Posem que la protagonista de l’article d’aquest mes es diu Vanessa, Vane pels amics. Podria ser un text autobiogràfic, o no. Això depèn de com es miri.

La Vane es lleva cada matí a les sis del matí per anar a entrenar. Fa sppining, atletisme, gimnàs, pilates o natació, depenent del dia. A les vuit comença la seva altra rutina: esmorzar, anar a treballar, escoles, entrevistes, consultes, reunions, més consultes. Plega al vespre i va cap a casa, on sopa en companyia de la seva parella i parlen de com els ha anat el dia i de nous projectes. Els caps de setmana són a un altre ritme. Tots dos continuen entrenant, i ho combinen amb les compres de la setmana, alguna cursa i espai i temps per fer allò que no poden fer entre setmana: passejar, família, amics i capritxets diferents.

La Vane s’alegra de tenir una feina i una persona amb la que compartir la seva vida, una vida força controlada… i és que tot allò que surti del seu control, l’ansia. I és un dels seus grans “handicaps”. L’experiència li diu que tot allò que surt del seu control li acaba donant sensacions i moments inoblidables, però li costa fer-les, no sap si per comoditat o per por. La qüestió és que li costa sortir de la seva ZONA DE CONFORT.

 

La ZONA DE CONFORT és un terme  que s’utilitza per definir l’estat en el que les persones ens comportem d’una manera que no ens produeix ansietat, sense gaires canvis, sense estrès, amb un rendiment constant, sense riscos… però malauradament, també sense gaires millores. Són com uns límits, que gairebé inconscientment, ens posem per viure una vida còmode sense haver de prendre gaires decisions arriscades o iniciatives que poden canviar la nostra vida. És una zona còmode, que la coneixem, i que coneixem a la gent que hi ha, i en la que coneixem les normes i el que s’espera de nosaltres.

El 90% de la població viu a la seva zona de confort. No és res estrany. Però cal deixar-la de vegades per poder progressar en els diferents àmbits de la vida. I això depèn de si tens 21 dies.

Les tres setmanes, els 21 dies, són, per regla general, el que necessites per fer d’una novetat un hàbit. Però cal esforç i constància. I això es pot fer en diferents aspectes de les nostres vides: treball, família, oci, alimentació… I tot i això… no sempre necessites 21 dies, a vegades pots sortir puntualment de la teva zona de confort, i fer allò que “mai t’haguessis cregut capaç de fer”, allò que sempre t’han dit “vinga, prova-ho, ni que sigui una vegada”, i te n’adones, que quan ho proves, la segona vegada ja ni t’han d’insistir.

I perquè innovar? Per què canviar coses de la teva vida? Doncs perquè sempre són un al·licient en el teu dia, i t’aporten unes sensacions, que per molta mandra que et faci al principi, després estàs encantada d’haver-les sentit!

 

Tornem a l’exemple de la Vane. La Vane, del 2005 posem. Llicenciada en psicologia, postgraus en “nosequé”. I un treball més o menys per anar fent. La seva il·lusió: muntar un negoci on pogués atendre als infants i adolescents que tan li agradaven, posar en marxa tot el que havia après a la carrera i a la vida… El més còmode hagués pogut seguir amb la seva feina, tenir un sou fix al mes, i estar la mar de tranquil.la… però no la motivava. Després de temps pensant, consells per totes bandes, i el més important, una il·lusió extrema, va fer el cop de cap d’obrir el seu propi centre de psicologia. Evidentment, al principi no va ser gens fàcil, i moltes vegades va pensar en “perquè havia pres aquella decisió”, però només trobava una resposta: perquè ara, sí que li encantava la seva feina. Els límits de la seva zona de confort van cedir i va poder fer un canvi, un canvi que va resultar ser molt gratificant, i que vuit anys i mig després, encara li dóna les mateixes bones sensacions.

 

I com he dit abans, d’aquesta zona de confort se’n pot sortir de moltes maneres, només hi falten ganes i voluntat de fer-ho. Ganes de canviar la teva alimentació, ganes de canviar el teu entrenament i que resulti més efectiu, ganes de canviar coses amb la teva parella i poder reviure la il·lusió de quan festejàveu, ganes d’aprendre un idioma nou, ganes d’anar a fer allò que saps que t’implicarà un esforç, però que després et resultarà prou gratificant a nivell personal, simplement, per haver-ho fet (és com aquelles agulletes que jo anomeno “agradables”, aquelles que indiquen que has patit fent alguna cosa, però que et recorden com estàs de satisfeta per haver-ho fet).

 

La zona de confort és còmode, està clar, però monòtona al cap i a la fi.

 

Val la pena dir, fent un incís, que també hi ha un 10% de la població que no té ni idea del que és una zona de confort, que és mou segons com bufi el vent i que està motivada per tot allò que surti de la quotidianitat. Només una cosa: alguna rutina que un altre, no va malament.. i no està en risc constant sempre, tampoc! 

La Daniela es lleva a les set de diumenge. És diumenge de competició, i per això li toca matinar tot i que sigui cap de setmana. El partit és a Banyoles, el que implica que ha d’estar a les vuit al pavelló, per reunir-se amb la resta de l’equip, repartir-se en cotxes, conduir fins a Banyoles, escalfar, jugar, esforçar-se, rebre la bronca de l’entrenador si perden, i tornar cap a casa. Avui no està motivada…

Si per ella fos, faria mitja volta al llit, s’agafaria a l’Adrià, i passaria així la resta del matí de diumenge. Avui no està d’humor. No sap ben bé que li passa, però està “de bajón” (i això influirà en tot el que faci al llarg del dia).

Quan arriba al pavelló amb el cotxe, resa perquè no li toqui conduir a ella… Però sap que s’ha “escaquejat” els tres últims partits, i com era d’esperar, les companyes li demanen que ella agafi el cotxe. Maleeix per dins a totes les companyes!

Arriben a Banyoles i fa un fred que pela! Però si estan a dos graus! Això no és viure!!! Apa, mitgetes, sabatilles, i la samarreta de màniga llarga? Ostres! Se l’ha deixat a la bossa verda! Però no podrà jugar amb màniga curta, si se li gelaran els braços abans de començar!!! No pot ser! I a més en aquest camp ” tercermundista”!

I evidentment, perden. Ella personalment, “no dóna peu amb bola”, i comet error rere error. No està concentrada, i falla contínuament. Però no és culpa seva, és tot l’entorn que avui sembla que estigui en contra seva…

Demà l tocarà bronca a l’entrenament. El que li faltava.

I és que la Daniela veu el got mig buit. Si el discurs intern que es fa fos més positiu, “un altre gall li cantaria”, a ella, i als que l’envolten.

 

Aquest article està basat en una jornada esportiva, però bé que es pot generalitzar a qualsevol dels nostres dies i moments.

Quan veiem un partit o qualsevol competició a la televisió o en directe, són innumerables les vegades que veiem als jugadors parlar-se malament, expressant la frustració o l’enuig pel punt que acaben de perdre, per una mala passada… Maleeixen a tothom pel mal dia que estan tenint o perquè la sort els està traint (sembla que pensin que hi ha un fantasma al seu voltant que fa que les coses surtin tot el malament que estan sortint!).

Aquestes actituds que fan els esportistes (i els que no ho són) són el seu mecanisme de defensa davant l’angoixa i la inquietud de que les coses no estan sortint com ells havien previst i per no poder resoldre una determinada situació. I quan aquesta angoixa tendeix a créixer a mida que es dóna la competició.

El diàleg negatiu (verbalitzacions negatives d’ells, dels altres i de l’entorn) els perjudica enormement, però tot i saber-ho, ho continuen fent i se’ls fa molt difícil tallar-lo. Si l’energia malgastada en el diàleg negatiu la invertissin en la millora de la competició, les coses anirien molt millor.

Què cal fer per evitar aquest diàleg negatiu? Saber què es pot controlar i què no.

Quines coses no estan sota el nostre control?

–          Les condicions climàtiques: no cal que es queixin pel fred (o el vent, la pluja o la calor…), perquè no ho canviaran

–          L’estat de l’entorn: si les pistes són velles, no es pot fer res, perquè el partit es farà igualment allí

–          El rival (joc i actitud): serà aquest sí o sí

–          L’actitud del públic

–          Un error fortuït

–          Etc.

Si hi ha coses que no les podem canviar, perquè ens hi hem de preocupar. Val més que dediquem aquest temps valuós en una altra cosa i no ens hi fem mala sang.

Quines coses estan sota el nostre control?

–          L’actitud (la nostra): jugar amb ganes, pensant que es pot fer, redireccionar la nostra energia en la competició

–          La voluntat i la perseverança: no tirar la tovallola en els moments difícils

–          Parar el diàleg negatiu: si hi ha hagut un error, això ja és passat. No val la pena quedar-se enquistat en l’error que s’ha comès a la primera part del partit. Ara és l’oportunitat de remuntar

–          Creences irreals (i més diàleg negatiu): no produir verbalitzacions del tipus “jo no puc, jo no sé, no sortirà…”

–          Equip: saber què necessito (roba, material…) i preparar-ho amb antelació. Evitar que l’oblit d’alguna cosa  sigui motiu d’enuig.

El diàleg negatiu i els fantasmes que ens creem, ens tapen la mirada per la propera jugada, pel proper quilòmetre, baixar el nostre rendiment i preocupar-nos i angoixar-nos per coses que no podem canviar.  Els pensaments negatius controlen la ment i el cos del jugador i no li permeten jugar al present. Canviar-los i redirigir-los és un altre entrenament que també cal dur a terme, tant o més important.