ELS EFECTES TERAPÈUTICS DE L’ACTIVITAT FÍSICA

Córrer, caminar, nedar, anar en bicicleta, ballar, pujar a peu les escales, anar a comprar al supermercat…

 

L’activitat física ha format part de la vida de l’ésser humà des de sempre. Al principi, era només una qüestió d’existència (per alimentar-se, havien de sortir a caçar i això ja comportava un alt nivell d’esforç físic), passant per l’activitat física associada al treball (agricultura i ramaderia, manobres…), fins avui dia, en que l’activitat física s’associa sobretot a un culte a la figura humana i a un benestar personal.

Però no tothom d’avui presenta aquest interès per mantenir una vida activa, un benestar físic i psíquic. Molt lluny d’aquí, també estem en una època on moltes de les tasques que fa cinquanta anys es feien de manera manual, ara es fan de manera mecànica, el qual afavoreix al gran percentatge de sedentarisme que hi ha actualment, tant en infants com en adults.

 

De sobres coneixem campanyes que es realitzen per afavorir un estil de vida més saludable, sobretot, a l’àmbit dels infants: menjar fruita per esmorzar un dia a la setmana a l’escola, menús escolars equilibrats en els que t’aconsellen, inclús, què poden sopar els nens… fins a la més nova duta a Caldes, anomenada “Mou el cul”, que vol afavorir que els infants vagin caminant a l’escola tot deixant petjades de color groc en els diferents camins que duen a les escoles del municipi.

 

Però tot i això, com pot ser que el percentatge de sedentarisme sigui tan alt, amb els riscos que comporta? La mala i selectiva alimentació i els videojocs tindrien molt a veure, crec jo (però per això dedicarem un altre article!). Per sort, cada vegada hi ha més gent que decideix incorporar la pràctica esportiva a les seves vides, i cada cop hi ha més professionals de la salut que recomanen fer esport per prevenir i curar algun tipus de malalties. Les malalties cardiovasculars en són un exemple, però també som cada vegada més, psicòlegs i psiquiatres, que recomanem la pràctica esportiva per pal·liar estats emocionals negatius i aconseguir un equilibri biològic i psíquic (la famosa dualitat cos – ment).

 

Si ens fixem en una vessant més de tipus fisiològica, està demostrat que una activitat física continuada produeix un augment de la secreció d’endorfines (serotonina, dopamina, feniletilamina), hormones que tenen un efecte antidepressiu ja que augmenten la sensació de benestar de forma natural (a això em refereixo quan els dic als meus pacients: “Anem a crear serotonina!”). D’altra banda, d’una vessant més psicològica, l’activitat física permet el contacte social, la distracció i la millora de capacitats intel·lectuals.

Anem per passos. L’home necessita establir i mantenir relacions amb els altres. La pràctica esportiva generalment implica alguna mena de contacte amb els altres, el qual ajuda a mantenir activa la nostra xarxa social, permetent a la vegada satisfer la nostra necessitat d’afiliació i de pertànyer a un grup.

La distracció es refereix, en definitiva, a no pensar. Mentre estem fixant l’atenció en l’activitat física, creem un distanciament de les possibles emocions negatives i de les preocupacions, a la vegada que també implica un allunyament de les situacions estressants que vivim en el dia a dia.  

La practica esportiva està relacionada directament amb l’autoestima. Una pràctica esportiva, per una banda, farà que puguem fer una millora a nivell físic, i per una altra banda, els petits objectius que anem aconseguint en el dia a dia, milloraran la nostra autoimatge i la confiança que tinguem en nosaltres mateixos. També es relaciona amb la millora d’altres trets de personalitat: assertivitat (posar-te en el lloc de l’altre), autocontrol, confiança en l’altre…

 

Per tots els motius exposats, l’activitat física demostra uns beneficis terapèutics. Disminueix l’ansietat, la irritabilitat, la depressió, la tensió, la ira… I positivitza l’estat d’ànim i redueix els estats d’ànim negatius.

 

Per obtenir aquests beneficis és necessari que l’esport s’incorpori com un hàbit de conducta més (no s’hi val anar un dia al gimnàs i amb això ja estaré “salvada de la tristesa”). És important realitzar activitats de tipus aeròbic i rítmic (córrer, caminar, anar en bicicleta, ballar, nedar…), dos o tres dies per setmana, durant 20-30 minuts. És important que sigui una activitat que ens motivi, per facilitar l’adherència (que “ens enganxem” a fer-la) un cop iniciada, i al principi, sempre caldrà obligar-nos una mica (quan no estem acostumats, és difícil sortir de la nostra “zona de confort”), però, com tot… calen 21 dies!