Posem que la protagonista de l’article d’aquest mes es diu Vanessa, Vane pels amics. Podria ser un text autobiogràfic, o no. Això depèn de com es miri.
La Vane es lleva cada matí a les sis del matí per anar a entrenar. Fa sppining, atletisme, gimnàs, pilates o natació, depenent del dia. A les vuit comença la seva altra rutina: esmorzar, anar a treballar, escoles, entrevistes, consultes, reunions, més consultes. Plega al vespre i va cap a casa, on sopa en companyia de la seva parella i parlen de com els ha anat el dia i de nous projectes. Els caps de setmana són a un altre ritme. Tots dos continuen entrenant, i ho combinen amb les compres de la setmana, alguna cursa i espai i temps per fer allò que no poden fer entre setmana: passejar, família, amics i capritxets diferents.
La Vane s’alegra de tenir una feina i una persona amb la que compartir la seva vida, una vida força controlada… i és que tot allò que surti del seu control, l’ansia. I és un dels seus grans “handicaps”. L’experiència li diu que tot allò que surt del seu control li acaba donant sensacions i moments inoblidables, però li costa fer-les, no sap si per comoditat o per por. La qüestió és que li costa sortir de la seva ZONA DE CONFORT.
La ZONA DE CONFORT és un terme que s’utilitza per definir l’estat en el que les persones ens comportem d’una manera que no ens produeix ansietat, sense gaires canvis, sense estrès, amb un rendiment constant, sense riscos… però malauradament, també sense gaires millores. Són com uns límits, que gairebé inconscientment, ens posem per viure una vida còmode sense haver de prendre gaires decisions arriscades o iniciatives que poden canviar la nostra vida. És una zona còmode, que la coneixem, i que coneixem a la gent que hi ha, i en la que coneixem les normes i el que s’espera de nosaltres.
El 90% de la població viu a la seva zona de confort. No és res estrany. Però cal deixar-la de vegades per poder progressar en els diferents àmbits de la vida. I això depèn de si tens 21 dies.
Les tres setmanes, els 21 dies, són, per regla general, el que necessites per fer d’una novetat un hàbit. Però cal esforç i constància. I això es pot fer en diferents aspectes de les nostres vides: treball, família, oci, alimentació… I tot i això… no sempre necessites 21 dies, a vegades pots sortir puntualment de la teva zona de confort, i fer allò que “mai t’haguessis cregut capaç de fer”, allò que sempre t’han dit “vinga, prova-ho, ni que sigui una vegada”, i te n’adones, que quan ho proves, la segona vegada ja ni t’han d’insistir.
I perquè innovar? Per què canviar coses de la teva vida? Doncs perquè sempre són un al·licient en el teu dia, i t’aporten unes sensacions, que per molta mandra que et faci al principi, després estàs encantada d’haver-les sentit!
Tornem a l’exemple de la Vane. La Vane, del 2005 posem. Llicenciada en psicologia, postgraus en “nosequé”. I un treball més o menys per anar fent. La seva il·lusió: muntar un negoci on pogués atendre als infants i adolescents que tan li agradaven, posar en marxa tot el que havia après a la carrera i a la vida… El més còmode hagués pogut seguir amb la seva feina, tenir un sou fix al mes, i estar la mar de tranquil.la… però no la motivava. Després de temps pensant, consells per totes bandes, i el més important, una il·lusió extrema, va fer el cop de cap d’obrir el seu propi centre de psicologia. Evidentment, al principi no va ser gens fàcil, i moltes vegades va pensar en “perquè havia pres aquella decisió”, però només trobava una resposta: perquè ara, sí que li encantava la seva feina. Els límits de la seva zona de confort van cedir i va poder fer un canvi, un canvi que va resultar ser molt gratificant, i que vuit anys i mig després, encara li dóna les mateixes bones sensacions.
I com he dit abans, d’aquesta zona de confort se’n pot sortir de moltes maneres, només hi falten ganes i voluntat de fer-ho. Ganes de canviar la teva alimentació, ganes de canviar el teu entrenament i que resulti més efectiu, ganes de canviar coses amb la teva parella i poder reviure la il·lusió de quan festejàveu, ganes d’aprendre un idioma nou, ganes d’anar a fer allò que saps que t’implicarà un esforç, però que després et resultarà prou gratificant a nivell personal, simplement, per haver-ho fet (és com aquelles agulletes que jo anomeno “agradables”, aquelles que indiquen que has patit fent alguna cosa, però que et recorden com estàs de satisfeta per haver-ho fet).
La zona de confort és còmode, està clar, però monòtona al cap i a la fi.
Val la pena dir, fent un incís, que també hi ha un 10% de la població que no té ni idea del que és una zona de confort, que és mou segons com bufi el vent i que està motivada per tot allò que surti de la quotidianitat. Només una cosa: alguna rutina que un altre, no va malament.. i no està en risc constant sempre, tampoc!
Saüc PSICOLOGIA 
