La Daniela es lleva a les set de diumenge. És diumenge de competició, i per això li toca matinar tot i que sigui cap de setmana. El partit és a Banyoles, el que implica que ha d’estar a les vuit al pavelló, per reunir-se amb la resta de l’equip, repartir-se en cotxes, conduir fins a Banyoles, escalfar, jugar, esforçar-se, rebre la bronca de l’entrenador si perden, i tornar cap a casa. Avui no està motivada…
Si per ella fos, faria mitja volta al llit, s’agafaria a l’Adrià, i passaria així la resta del matí de diumenge. Avui no està d’humor. No sap ben bé que li passa, però està “de bajón” (i això influirà en tot el que faci al llarg del dia).
Quan arriba al pavelló amb el cotxe, resa perquè no li toqui conduir a ella… Però sap que s’ha “escaquejat” els tres últims partits, i com era d’esperar, les companyes li demanen que ella agafi el cotxe. Maleeix per dins a totes les companyes!
Arriben a Banyoles i fa un fred que pela! Però si estan a dos graus! Això no és viure!!! Apa, mitgetes, sabatilles, i la samarreta de màniga llarga? Ostres! Se l’ha deixat a la bossa verda! Però no podrà jugar amb màniga curta, si se li gelaran els braços abans de començar!!! No pot ser! I a més en aquest camp ” tercermundista”!
I evidentment, perden. Ella personalment, “no dóna peu amb bola”, i comet error rere error. No està concentrada, i falla contínuament. Però no és culpa seva, és tot l’entorn que avui sembla que estigui en contra seva…
Demà l tocarà bronca a l’entrenament. El que li faltava.
I és que la Daniela veu el got mig buit. Si el discurs intern que es fa fos més positiu, “un altre gall li cantaria”, a ella, i als que l’envolten.
Aquest article està basat en una jornada esportiva, però bé que es pot generalitzar a qualsevol dels nostres dies i moments.
Quan veiem un partit o qualsevol competició a la televisió o en directe, són innumerables les vegades que veiem als jugadors parlar-se malament, expressant la frustració o l’enuig pel punt que acaben de perdre, per una mala passada… Maleeixen a tothom pel mal dia que estan tenint o perquè la sort els està traint (sembla que pensin que hi ha un fantasma al seu voltant que fa que les coses surtin tot el malament que estan sortint!).
Aquestes actituds que fan els esportistes (i els que no ho són) són el seu mecanisme de defensa davant l’angoixa i la inquietud de que les coses no estan sortint com ells havien previst i per no poder resoldre una determinada situació. I quan aquesta angoixa tendeix a créixer a mida que es dóna la competició.
El diàleg negatiu (verbalitzacions negatives d’ells, dels altres i de l’entorn) els perjudica enormement, però tot i saber-ho, ho continuen fent i se’ls fa molt difícil tallar-lo. Si l’energia malgastada en el diàleg negatiu la invertissin en la millora de la competició, les coses anirien molt millor.
Què cal fer per evitar aquest diàleg negatiu? Saber què es pot controlar i què no.
Quines coses no estan sota el nostre control?
– Les condicions climàtiques: no cal que es queixin pel fred (o el vent, la pluja o la calor…), perquè no ho canviaran
– L’estat de l’entorn: si les pistes són velles, no es pot fer res, perquè el partit es farà igualment allí
– El rival (joc i actitud): serà aquest sí o sí
– L’actitud del públic
– Un error fortuït
– Etc.
Si hi ha coses que no les podem canviar, perquè ens hi hem de preocupar. Val més que dediquem aquest temps valuós en una altra cosa i no ens hi fem mala sang.
Quines coses estan sota el nostre control?
– L’actitud (la nostra): jugar amb ganes, pensant que es pot fer, redireccionar la nostra energia en la competició
– La voluntat i la perseverança: no tirar la tovallola en els moments difícils
– Parar el diàleg negatiu: si hi ha hagut un error, això ja és passat. No val la pena quedar-se enquistat en l’error que s’ha comès a la primera part del partit. Ara és l’oportunitat de remuntar
– Creences irreals (i més diàleg negatiu): no produir verbalitzacions del tipus “jo no puc, jo no sé, no sortirà…”
– Equip: saber què necessito (roba, material…) i preparar-ho amb antelació. Evitar que l’oblit d’alguna cosa sigui motiu d’enuig.
El diàleg negatiu i els fantasmes que ens creem, ens tapen la mirada per la propera jugada, pel proper quilòmetre, baixar el nostre rendiment i preocupar-nos i angoixar-nos per coses que no podem canviar. Els pensaments negatius controlen la ment i el cos del jugador i no li permeten jugar al present. Canviar-los i redirigir-los és un altre entrenament que també cal dur a terme, tant o més important.
Saüc PSICOLOGIA 