Obres el Facebook i veus aquelles fotografies d’aquella companya de classe que l’altre dia et va agregar.
Feia anys que no sabies res d’ella. Recordes que quan vau acabar la universitat, ella va marxar a Màlaga, amb aquell nòvio que havia trobat durant la carrera, i amb qui sempre estava al bar de la facultat.
Havíeu sigut molt amigues, però de cop i volta (la distància creus que és el que té) la relació es va anar refredant i les trucades que al principi eren setmanals, cada vegada es van fer més puntuals, fins arribar al punt, que vau deixar de saber l’una de l’altre. Fins la setmana passada, que en connectar-te, vas trobar una sol.licitud d’amistat. Et va fer il.lusió, i a banda d’escriure-li un missatge per preguntar com li anava tot, vas aprofitar per xafardejar el seu perfil. Fotos, comentaris, amistats…
La veritat és que et va fer una mica d’enveja: tan somrient a les fotos, tan prima, tan guapa, amb tants llocs visitats… i aquí estaves tu, davant de l’ordinador, amb el pijama i la manta, i el mocador ple de mocs. Aquell dia estaves trista. De fet, duies cinc dies trista, des del dia que vas arribar a casa i vas trobar a l’Òscar fent les maletes i preparant un discurs per deixar-te. I a l’altre banda de la pantalla, trobaves l’antítesi a tu: la felicitat plena. La teva tristesa et va fer projectar en la Clàudia uns sentiments i un estil de vida dels que no podies estar segura que tingués. Preveies que tenia una vida feliç, amb una parella, amb amics, amb una feina estable, amb un bon sou que li permetia viatjar, amb un recolzament emocional, amb unes activitats d’oci que l’omplien… O almenys, això preveies a través del somriure constant a les seves fotografies i els comentaris del seu perfil.
Normalment, i no en tinc cap dubte, tothom acostuma a pensar que les persones són més feliç que nosaltres mateixos, valorant aspectes que no són gens objectius, com són els seus perfils de facebook, el nombre d’amistats que té o la feina a la que va cada dia. Tendim a projectar sentiments i emocions en els altres que no sempre són els verdaders, però que sí potser a nosaltres ens fan sentir millor o a vegades, més desgraciats. Però “els ricos también lloran” (com deia la sèrie televisiva). I és que tothom tenim sentiments, i per sort, una gran varietat d’ells. A vegades, però, els camuflem, i d’altres, els malinterpretem.
I el mateix ens passa amb els infants.
Normalment, els adults tendim a confondre’ns en la valoració dels sentiments i emocions dels nens i nenes, tendint a minimitzar-les i a maximitzar-les, és a dir, pensant que algunes coses no els afecten “perquè és un nen i no s’entera” o que hi ha coses que li afecten al màxim, quan en realitat, les infravaloren i les relativitzen més del que ho fa un adult.
Així doncs, com podem saber realment què senten i com viuen els nens les situacions en les que es troben?
Quan el nen és petit, és l’adult (el pare / mare / mestre … o el que estigui en contacte amb ell) el que detecta l’emoció i el que ha de posar en paraules el sentiment que té en un determinat moment o que una situació li provoca. Amb ajuda de l’empatia, hem de ser capaços de preveure el sentiment que un nen pot tenir a cada moment. Per exemple: el fet que els monstres no existeixin, no significa que els més petits els hi tinguin por i s’angoixin al pensar que pot sortir un de l’armari en qualsevol moment. O un altre exemple: el fet que a un nen se li escapi el pipi és suficient motiu per a que senti vergonya, i l’últim que necessita és que els seus pares el cridin o el ridiculitzin, el qual encara augmentarà més el seu malestar.
Cada nen, i cada adult, viu les experiències de la vida de manera diferent i no podem tendir a projectar determinada emoció o sentiment, “perquè nosaltres ho viuríem així”. Per sort, no tothom sentim igual, i en el món de les emocions, en la varietat està el gust.
En la relació amb els altres, ja siguin grans o petits, hem d’utilitzar l’empatia per conèixer de quina manera els hi està afectant allò que està passant. Cal evitar comentaris rient de les seves emocions, ridiculitzar, i inclús comentaris “tranquil.litzadors” del tipus: això no és res (perquè per la persona que ho sent, sí que ho és, i ho és molt!). I sobretot amb els més petits, en que les primeres emocions s’estan donant, i que les experimenten de manera molt més a flor de pell, és important posar-les en paraula.
Per exemple: si un nen està plorant perquè el seu amic no vol jugar amb ell a fer sorra fina, cal que li ensenyem que entenem que està trist perquè l’ha deixat sol i s’ha anat a jugar a un altre cantó del pati, però aquesta reflexió del sentiment, també ha d’anar acompanyada d’una alternativa de conducta. Plorant no solucionarà tampoc les coses, així que tot i que entenem que se sent trist i sol, es pot fer una altra cosa. En aquestes situacions, cal evitar els extrems: ni la mama que s’enfronta a l’altre mama (al estil “Belén Esteban, que por su hija mata”) perquè la seva filla no vol jugar amb la seva, ni la mama que infravalora els sentiments del seu fill i diu que “això són xorrades, que si l’altre no vol jugar, ell s’ho perd” (quan en realitat, pel seu fill, és tot un fracàs!).
És important crear amb els petits una relació de confiança i de respecte cap als sentiments que tenen, per poder construir una relació sòlida i comprensiva que es mantindrà tota la vida. D’aquesta manera, s’aconseguirà una millor gestió de les pròpies emocions i de les dels altres, facilitant l’afrontament de les situacions en les que es vagi trobant al llarg de la seva evolució.
BON NADAL I FELIÇ 2014!
Saüc PSICOLOGIA 