Publicacions

I tu amor? On vas?

Perquè… i què és l’amor? Sí, tothom pot saber si s’ha enamorat alguna vegada, o no. Però definir-ho… això ja és una altra cosa…

Potser si ens fixem en què sentim quan ens enamorem, serà més fàcil buscar la definició… (és com saber que tens uns símptomes… però no acabes de saber ben bé que és el que et passa…).

 Definició de viquipèdia:

1)      procés de passar d’un sentiment de neutralitat cap a una persona a un altre d’amor. Però hauríem de plantejar-nos que amor (estimar) no és el mateix que enamorar-se; tu pots passar d’un sentiment neutre a un altre d’amor cap a… una cobaia que t’han regalat pel teu aniversari (però te l’estimaràs, però no estaràs enamorat… “digo yo”.

2)      Implica diverses coses: es considera com un procés inevitable o incontrolable amb el risc de posar els amants en un estat de vulnerabilitat, sent un procés irreversible. Cuidao! Que quan t’enamores ja no et pots desenamorar diu!!! És un tot rotund. Inevitable, incontrolable i que posa en risc als amants. El amor és perillós?!! Això sí que és “hasta que la muerte nos separe”.

3)      Conjunt de sentiments i de comportaments propis dels éssers humans caracteritzat de fortes emocions associades a una intensa atracció sexual. El qual implica que si només és cosa d’humans, és característica intrínseca la raó. Amb això em podria carregar moltes teories!

 Les característiques més habituals són:

–          Intens desig d’intimitat i unió física amb l’altre

–          Intens desig de reciprocitat (que l’altre també s’enamori de tu, vaja)

–          Intens temor al rebuig (que no passin de tu)

–          Pensaments freqüents i incontrolats de l’individu que interfereixen a l’activitat normal (no, no amor, lo que tu sientes… se llama obsesión!)

–          Pèrdua de la concentració (que no rendeixes a la feina, i que et preguntes si estàs atontadet…)

–          Forta activació fisiològica (nerviosisme, acceleració cardíaca… ) davant la presència, real o imaginaria, de l’individu (fas aquelles tonteries conegudes de quan estàs “nervi”… que si tartamudeges, que si fas el paó per davant de l’altre…)

–          Atenció centrada en l’altre (més “obsesión”)

–          Idealialització de l’individu, percibint només característiques positives, a judici de la pròpia persona (veus al David Beckam, ric a més no poder i dolç com la melmelada)

 El procés d’enamorament acostuma a començar amb una atracció inicial cap a una altra persona. Aquesta primera atracció es continua amb una atracció personal i acaba d’augmentar quan es sospita que hi ha una reciprocitat a l’atracció (aquí és on entren els “manuals de seducció” o “cómo conquistar al sexo opuesto”). Però què fa que ens enamorem d’un o un altre?

 Hi ha diferents teories de l’enamorament. Analitzem-les:

Teoria de la imatge de la parella: afirmen que la nostra ment té guardada la imatge de la parella que busquem i que aquesta desperta com una alarma quan ens trobem amb la persona que encaixa amb aquests trets. És com si duguéssim un radar a mode sirena d’ambulància que s’engegués quan trobem una persona que s’adapta al nostre atractiu mental. I com s’arriba a sentir aquesta sirena? O són els tremolors que sents davant algú que et resulta guapíssim…?

Correspondència: busca una persona amb trets físics, socials, culturals, intel·lectuals… semblants al subjecte i amb la imatge de la seva pròpia família. S’acaben de carregar la teoria de “los polos opuestos se atraen…”, però amb aquesta estic d’acord… almenys a la llarga, si no hi ha uns trets / valors mínims iguals entre l’altre i tu, difícilment es pot engegar un projecte de vida… (piràmides de Maslow una mica similars).

Reflex familiar: afirmen els biòlegs i alguns científics que les persones s’enamoren buscant qualitats de persones familiars. Freud devia ser el patró d’aquesta teoria tan defensora del complex d’Edip i Electra.

Mirall: ens enamorem de qui anhelem ser o bé del que té l’altre persona, ens serveixen de mirall i per això ens enamorem. Aquesta em confon… com la nit, es complex de Narcís, t’enamores de l’altre perquè és com tu i és irresistible enamorar-se d’una persona com tu?

Hormones: la defensen els químics, biòlegs i científics, dient que la testosterona busca sempre la progesterona, i a l’inversa (agressivitat – sensibilitat vs sensibilitat vs agressivitat), ja que la testosterona a la seva estructura mol.lecular i d’ADN deixa sempre espais que només són compatibles amb la progesterona i viceversa. Cuidadín, cuidadín…

Creació de gustos: és quan la persona, durant la infància, comença a quadrar els seus gustos i, a mida que va creixent, els va fent més sòlids. Llavors, trobem a una persona que s’assembla al que es va crear a la infància, com per exemple: el color del cabell; si un nen veu a una nena i li agrada, i aquesta nena té un cabell de color vermell (de veritat, la viqui diu vermell, sense voler-me ficar amb les estadístiques), aquest color de cabell buscarà, sempre i quan aquella persona li hagi causat un impacte suficient per crear un gust d’aquell moment i des d’allí buscarà aquest estil de cosa que el va impactar. I quan es va creixent, aquestes petites coses formen un trenca – closques y arribem al punt en que ja sabem com busquem a una persona. Ens enamorem d’aquell que s’assembli al trenca-closques personals. M’he quedat muda!

 Després de la diada de Sant Jordi i de fer un intens treball de camps (només cal mirar al teu voltant, que l’amor s’olora només perquè és primavera), i de buscar i rebuscar per pàgines web, em dic: quan ho mires de manera objectiva, crítica i externa, l’amor et pot resultar si més no… boig, “nyonyi”, Philadelphia, obsessiu…. però perquè tot i això, ens fa estar tan feliços quan ho sentim?

Acabo sense saber fer una definició ordenada del procés d’enamorament, i molt al meu pesar, haig d’afirmar que moltes de les característiques esmentades es donen, de veritat. Però quan estàs enamorat, tan se val semblar tontico, veure com un model al que està al teu costat, pensar només en ell, sentir-te bé només quan et diu “bon dia”, perquè simplement, l’estimes, i quan algú riu, penses: I QUÈ???

Fa dos mesos que no em poso davant de l’ordinador a escriure res, i és que no sé si ha pogut més la falta de temps o la manca d’inspiració. Estic segura que ha estat més motiu el primer, però penso que m’he agafat al segon per a excusar-me d’alguna manera. O al revés.

El tema és que no és tan problema la falta de temps com el fet de seure, decidir-te i fer-ho. A vegades hi ha situacions que les allarguem inútilment, perquè no ens veiem capaços de fer-ho en aquell moment, perquè ens falten ganes, perquè no ens acaba de fer el pes, i ens aferrem al temps (“és que no tinc temps!”) per fer que les situacions no arribin.

 Tenim les dues vessants:

LA MANCA DE TEMPS VERDADERA: és cert, et lleves a les sis del matí, poses la rentadora de color (la primera de la setmana), prepares els esmorzars i el dinar i vas a la dutxa; a les set es lleva el teu home i va directe a la dutxa. Acabes de fer quatre coses i quan surt del bany, aneu a l’habitació dels nens a despertar-los. Fan el ronso, i tot i que intentes estar calmada, saps que el temps apreta, i que a les nou els has hagut de dur a l’escola i tu estar a la taula de la teva feina. Són les 9:05, i sí, estàs asseguda a la taula, però també estàs esgotada. Les tres primeres hores del matí són un esprint. I no és que ara vinguin vuit hores de relax: tens reunió a les 9:30 amb uns proveïdors, després has d’anar a les oficines de Granollers i serà un mal tràngol (l’empresa no va bé, i t’has d’encarregar de reduir la plantilla en quatre persones), dinaràs (si tens ganes) la carmanyola que aquest matí has preparat, reunió amb el cap per fer l’informe dels comiats, preparar la reunió de demà amb el regidor… i tot això respirant a fons i intentant que això no afecti a la teva integritat mental (“perquè has d’aprendre a deixar els problemes a la feina…”, però saps que per molt que ho intentis, no pots, i penses en aquell home que avui arribarà a casa i li haurà de dir a la seva dona, d’amagades dels seus dos fills, que demà ja no l’esperen a la feina). Vas directe a la piscina, avui la Marta tenia curset de natació. Arribes justa per veure-li fer l’última piscina. Quan et veu se’t tira als braços et pregunta contenta si l’has vist nedar. Evidentment, tu et mostres molt contenta de com ho ha fet de bé, tot i que no li dius, que una altra vegada, has arribat tard… Aneu a casa i a la vegada hi arriben el Pau i el pare. El Pau diu que encara té deures a fer, i es posen amb el pare a fer-los. Són les 19:30 hores. La Marta vol jugar, però no ho vol fer sola, i el pare està amb els deures, i tu has de fer coses. Plegar roba, preparar el sopar, recollir la compra… La Marta et segueix per tot el pis, et demana que jugueu a les princeses, “només una mica, mami”. “Espera un moment i ara estic amb tu”. Però aquest moment no arriba, perquè ja són les 20:30 i els nens han de sopar. “Però m’ho has dit mama, i no  has jugat amb mi, i ahir ja m’ho vas dir!!!” No saps si està enfadada o dolguda, o les dues coses. És clar, i ara li costa sopar, no vol la verdura, i menys el peix. “No vull!!!”. “No m’agrada, em fa bola, no tinc gana…” A vegades és més difícil lidiar amb els fills que amb els treballadors! Acabes fent-li una truita, un iogurt i l’acompanyes al llit. Sí, ja ho saps que no ho has fet bé, però a quarts de nou del vespre, no tens forces per entrar en aquesta batalla. Li proposes a la Marta d’explicar-li un conte, però està enfadada amb tu, i t’ho fa saber. Una nena de cinc anys pot arribar a ser molt dura a nivell emocional. El Pau s’ho mira tot des del menjador, i quant t’hi acostes, només t’agafa la mà i et diu “és petita…”. Et fa un petó, i amb la seva maduresa de set anys, et diu bona nit i se’n va a dormir… El teu home acaba de fer la cuina i s’acosta, t’abraça i seieu al sofà. El vostre temps lliure és redueix a… Estàs rendida. T’adorms al sofà, una altra vegada…

 L’EXCUSA DE LA FALTA DE TEMPS: Tens un bon horari de feina, almenys bo davant les altres responsabilitats que tens en el dia a dia. Ets conscient, però no ho verbalitzaràs, perquè queixar-te és la teva especialitat. Et lleves a les set i et dutxes, fas l’esmorzar i agafes la carmanyola que vas preparar ahir a la nit. Puges al cotxe i cap a Sabadell. Passes el dia a la feina, però avui és un dia tranquil. El cap és a Madrid de reunions i tu només t’has d’encarregar de quatre gestions. Al plegar a les cinc, tornes cap a casa. I ara què? Potser sí que té raó el Carles, el teu marit (que passa la meitat de les setmanes de viatge) què t’hauries de mirar d’apuntar al gimnàs, a aquestes classes de pilates que fan o a aquagym, o a algun curs de fotografia, o a ioga, si m’estires… Però és que… “no tens temps”. Tens coses a fer a casa. I saps que només seria anar a la recepció, demanar els papers, omplir-los i fer el pagament… Però és que has de fer coses, o anar a comprar… Però en realitat, per exemple avui:  arribes a casa, et poses els pantalons còmodes, i vas fent voltetes per allí… Ja no tens roba per rentar, ni has de planxar… Pots llegir… Sí, pots llegir. Sona el telèfon i és el teu home des de Galícia. “Què fas?” “Estic aquí al sofà llegint… després faré el sopar”. Però amb això són només les set de la tarda. No cal que sopis tan d’hora tampoc. Mires la nevera a veure si falta alguna cosa… Però vau anar a comprar amb el Carles el cap de setmana, i teniu de tot… Pots mirar la tele… Potser sí que t’ha has de plantejar seriosament… Sempre li dius al Carles que et falta temps per fer tot. Però la veritat és que et sobra temps per tot, i dies com avui, se’t menja el temps. No és tant la falta de temps com la mandra que et fa anar a demanar informació de les classes que es fan, conèixer nova gent, instaurar noves rutines… Sopes un iogurt amb cereals i et vas a estirar al llit. Demà serà un nou dia, però malauradament, saps que serà igual que avui… Perquè “mai tens temps per res”.

 El dia té 24 hores. Hi ha obligacions, d’aquelles que has de fer sí o sí, que ocupen determinades hores del dia. D’altres estones que has de triar com gestionar-les i decidir si són obligacions obligades o d’aquelles parets autoimposades que de tant en quan tots ens posem i que utilitzem per excusar-nos per la por a canviar les nostres pròpies rutines, per la mandra que et fan algunes activitats, pel simple fet de pensar-les, i que si en definitiva les duguessis a terme, veuries que, ni costen tant, ni et duen tan de temps. A vegades tardem més en pensar quant ens costarà fer determinada cosa que el que ens costa en realitat.

 És important valorar el que és realment important a la vida, saber delegar coses i situacions, i fer allò que ens ajuda a ser una mica més feliços cada dia… per poc temps que creguem tenir. Val més la pena trenta minuts/moments valuosos, que dues hores de dedicació sense entusiasme.