Publicacions

ADÉU TETA…

 

D’un temps cap aquí estava ja una mica cansada de donar de mamar al meu fill. Volia arribar als dos anys per tots els beneficis que comporta, i finalment la lactància ha durat gairebé dos anys i un mes. Al contrari de sentir-me alleujada en sento més aviat trista, i ell també, i continua despertant-se a la nit demanant teta.

Potser són els nostres cervells els que troben a faltar les endorfines i aquests dies estem de més mal humor, perquè els dos som ionquis de la teta. Però suposo que és com deixar de fumar, un cop prens la decisió millor seguir endavant, ja que tard o d’hora aquest moment ha d’arribar. Millor no confondre’l més, una recaiguda podria calmar-nos el mono, però hauríem de reviure de nou aquestes 72h.

De totes maneres, estic contenta d’haver pogut donar-li tot aquest temps aquesta mescla de vitamines, lípids i amor. Així de fort i maco està!

Pd. Això ho vaig escriure ahir, avui estem més contents!

(escrit d’una mama en el procès en que el seu fill li diu adéu a la teta. Gràcies per prestar-me’l)

Tothom, i d’aquí no se’n salva ningú, ha d’anar deixant coses al llarg de la seva vida. Hem d’anar passant per etapes, i conformar-nos amb guardar al record aquells moments viscuts a les èpoques anteriors, allò que vam sentir i les persones que les van protagonitzar.

Això ja passa des de petits… en que els infants es van enfrontant a la separació d’objectes molt estimats per ells que els han acompanyat en el seu creixement. A vegades es fa de manera gradual, d’altres són ells mateixos els que ho decideixen… i han d’acomiadar-se per trobar altres reptes i créixer.

Un d’aquests objectes tan estimats és el pit de la mare.

Ens diuen: “S’ha de donar fins els dos anys”, “s’ha de treure ràpid…, que sinó, els pits cauen”, “dóna-li tot el temps que puguis, que li dóna anticossos”, “s’ha de deixar de donar quan comença a menjar”, “treu-li quan li surtin les dents, perquè mossega”…

I no, no hi ha un temps ni concret ni correcte per deixar el pit. Hi ha molts estudis que confirmen que si donem el pit durant els dos primers anys, el nen crea una mena de vacuna per ser molt malaltís, però ni és efectiu al 100% ni tothom ho pot arribar a fer. I la veritat, és que tampoc ha de ser cap trauma.

El fet de donar el pit, a part de mètode alimentari bàsic dels infants, ha de ser un moment agradable, tant per la mare com pel petit, i quan un dels dos s’hi troba incòmode, és preferible passar a altres estratègies que perdre tota la satisfacció i bon vincle que el moment pot crear. No hi ha dos anys que valguin.

Què passa a les mares?

Que estan cansades, que els hi fan mal els pits, que han de tornar a la feina, que naixerà un germanet… Són moments de confusió a nivell mental… Han de tornar a la feina, per exemple, però els hi costa separar-se, se senten culpables, no volen perdre aquell moment únic amb el seu fill. D’altres, estan desitjant tornar a reprendre la seva vida personal i començar a deixar el pit…

El tàndem mare – bebè

Entre la mare i el bebè, quan es dóna el pit, es genera un moment tranquil, de connexió, d’acomodació, d’observació bidireccional i inclús d’una satisfacció física i mental tremenda. És un moment molt íntim i només d’ells dos, que et proporciona benestar. Hi ha mares que viuen aquest moment de manera angoixant. Cada mare viu l’experiència  de manera única i seran la mare i el bebé els que aniran creant a la seva manera aquest moment.

Treure el pit

Potser caldria preguntar-se: “com em sento al donar el pit?”, “ho disfruto?”, “em sento còmode?”, “em sento pressionada?”, “conecto amb ell?”

Treure el pit és un procès gradual, que implica el pas al menjar sòlid, i que és l’inici del final d’una etapa, que implica una separació, uns canvis i unes adaptacions.

Hem d’anar veient què ens passa. La mare s’ha de donar temps per conectar-se amb el que sent, al com se sent, a les necessitats que té, al que pensa la parella. La mare s’ha d’escoltar, i a vegades, el fet de parlar amb altres mares que prèviament han passat per aquest moment tan emocional és positiu.

Les conseqüències de treure el pit

El treure el pit implica la pèrdua d’aquell moment de trobada entre la mare i el bebé, però també implica la possibilitat de créixer i trobar altres moments de complicitat entre el nen i el pare i la mare.

Aquest procés de dol el pateix tant la mare com l’infant. Sorgeixen sentiments de culpabilitat, tristesa perquè “ja no se la necessita”… Cal superar com una mena de síndrome d’abstinència, que pateixen tots dos. El fill necessita el pit per alimentar-se, però també per consolar-se, per sentir a la seva mare a prop, per sentir-la a ella. La mare necessita també aquests moments. Sent al seu fill créixer d’ella, que és algú necessari, i depèn totalment d’aquest vincle que s’ha creat, d’aquesta màgia i benestar físic, psicològic i emocional.

És bo treure el pit? Arribats uns moments, és necessari. Cal anar modificant i substituint aquest vincle per un de més adequat a les diferents etapes del nostre fill. Cal fer-ho amb seguretat i de manera gradual, i sobretot, amb empatia i afecte.

LES AVANTATGES PSICOLÒGIQUES DE L’ESPORT

L’Aina es lleva a quarts de sis del matí. El seu entrenament de natació comença a les sis i són exigents amb els horaris. Ara està preparant els campionats estatals. Si tot va bé, li agradaria un dia ser olímpica. És tenaç i valenta. Té quinze anys.

La Maria té trenta anys. Es lleva cada matí a les sis. Es posa la roba de córrer i surt a fer deu quilòmetres diaris. Acaba fent uns estiraments, anant a la dutxa, esmorzant i sortint cap a treballar. Li agrada fer esport al matí, perquè diu que és la millor manera d’activar-se i emprendre amb ganes el dia.

En Joan té 33 anys. Treballa a jornada partida en unes oficines. Té dues hores per dinar, i una d’elles la inverteix en sortir a córrer pel parc de la Ciutadella i les platges de la Barceloneta. Quan arriba a casa a mitja tarda, ajuda al seu fill gran a fer els deures i juga a la caseta amb la Blanca, la més petita.

La Raquel va dues vegades a la setmana a pilates. Té 56 anys, i mai s’hagués pensat que “a la seva edat” (com ella diu…) l’enredarien per fer esport. Li encanta! A vegades l’acompanya la seva filla Anna, que és la que la va engrescar.

La Lola ha après a nedar als 60 anys. La van prejubilar a la feina i va tenir molta por de no saber què fer. Així que va decidir que aprendria allò que no havia sabut fer mai! Va anar al club de natació i a hores d’ara és capaç de fer 50 metres sense agafar-se a la corxera.

En Quim i la Clàudia van descobrir l’spinning per un amic de la colla. Quan acaben els dos de treballar, es troben a la porta del gimnàs i fan la classe de les set de la tarda. Activen el cor i es mouen després d’un dia sencer asseguts a les cadires dels seus despatxos. En acabar, van cap a casa i treuen a passejar al seu gos.

La Mercè i en Joan sopen cada dia d’hora. Una vegada han rentat els plats, es posen les sabates d’esport i caminen pel poble, d’una punta a l’altra. Ho fan agafats de la mà. Tenen 76 i 78 anys respectivament.

En Manel no té temps entre setmana, però cada dissabte agafa la bicicleta i surt a fer muntanya. És agradable estar en contacte directe amb la natura després de passar cinc dies enclastat a la màquina de la fàbrica on treballa.

En Josep, la Paqui, en Miquel i la Júlia són els quatre membres de la família Bonet. Els agrada fer excursions familiars i cada diumenge al matí fan algun cim. La Júlia encara va a la motxilla sobre l’esquena del pare, però aviat tindrà prou resistència per a seguir al seu germà. Queda embadalida quan arriben a dalt de tot de les muntanyes.

Hi ha moltes maneres de fer esport, i cadascú ha de triar la que millor s’adapti a la seva persona i al seu estil de vida (i a les seves obligacions).
És cada vegada més freqüent el veure a gent córrer pels carrers de la ciutat, sortint en bicicleta o fent classes de TBC o natació.
Però és una moda? La gent ha constatat que aporta algun tipus de benefici? És només per estar més prim, o més saludable, o millor en diferents esferes?
El paper de l’exercici físic influencia directament en la millora del benestar individual i social. Té una afectació positiva tant a nivell físic com psicològic. Com és deduïble, té una relació directa amb la reducció d’estats, com l’obesitat, la hipercolesterolèmia, els mals a les articulacions, etc. Però és molt, o més important, la relació que té amb problemes com l’ansietat o la depressió. Així mateix, l’exercici físic també ofereix altres beneficis de caire psicològic, com la potenciació de l’autoestima, l’augment de la sensació de control, la millora en la confiança…

L’esport com a fenomen social:
Cal diferenciar, està clar, les dues directrius que pren la gent que practica esport:
– Els que fan esport com a rendiment
– Els que fan esport com a oci o de temps lliure
El que diferencia les dues vessants és la motivació, l’exigència mostrada i la demanda social.
Cada vegada hi ha més gent utilitza l’esport com a pràctica social. Pots formar part d’un equip, o d’un grup de classe, conèixer a nova gent d’altres entorns, o simplement, no estar tancat a casa. L’empatia, l’assertivitat, la confiança en l’altre, el companyerisme i les habilitats socials són alguns dels aspectes aconseguits.

L’esport com a potenciador del benestar psicològic:
L’esport evadeix. Que l’esport evadeix significa que, mentre estàs practicant esport, no penses en altres coses. T’has d’esforçar en fer bé l’exercici, i mentre et concentres en això, no li dones voltes al problema que t’espera demà a l’oficina.
L’esport et fa potenciar sentiments com la seguretat en un mateix i l’autoestima. Ets sents millor, i això afecta positivament a la concepció que tens de tu i l’autoimatge. Crees més control sobre les situacions i la teva pròpia conducta. Et marques objectius i t’esforces per aconseguir-los. Un cop assolits, el benestar, la confiança, el rendiment, l’orgull i la seguretat són evidents.
És demostrat estadísticament, que l’esport té una relació correlacional amb estats com la depressió i l’ansietat. A part dels beneficis que aporta en l’autoimatge i a nivell emocional, hi ha estudis que demostren que el cervell, la hipòsifi i altres teixits produeixen diverses endorfines que poden reduir la sensació de dolor i produir un estat d’eufòria.
L’esport també influencia positivament sobre les capacitats cognitives, millorant aspectes com l’atenció, la memòria, la percepció i la capacitat de concentració.
Així mateix, el fet de marcar-te una rutina ajuda a determinades persones davant els problemes d’organització i planificació.

Davant del dubte, fes esport. Tria la teva modalitat, amb qui fer-ho, on fer-ho… quin és l’esport que més s’adequa a tu i a les teves necessitats. Deixa’t descobrir tot els beneficis que l’esport et pot aportar, per aconseguir un millor equilibri biològic, psicològic i social.