A QUIEN LE IMPORTA LO QUE YO HAGA…

històries d’amors impossibles, en que els protagonistes feien les mil filigranes per poder estar junts. Hi ha hagut sempre i pels motius més diversos, des de les més clàssiques, com Romeu i Julieta fins a les més recents, com Pretty Woman (ja no és tan recent, oi?).

¿Encara passa, a dia d’avui, que es dóna l’oposició dels pares  davant la parella que han triat els seus fills per passar la resta de la seva vida (o dies d’ella)? Està clar: passava, passa i passarà. “I sempre es fa pel seu bé”, i quan no són els pares, són d’altres.

I amb això no oblidem que “sabe más el diablo por viejo que por diablo”, y que la major part de les vegades, sí, els pares tenen raó (per més que ens costi acceptar), però alguna vegada, i visca el romanticisme, tothom s’equivoca, i aquell amor pel que ningú donava un duro al principi, acaba sent una gran història, no de conte de fades, sinó d’aquelles que fan enorgullir i dir: “sí, sóc jo la prota!”.

Abans, situant-nos a l’època de la història, i una mica més aquí, valia un no del cap de la família per acabar-se qualsevol indici d’història romàntica. El no podia estar més o menys justificat, però la negativa per part del patriarca era suficient per no allargar la relació (i especialment, si es tractava d’alguna de les seves filles).

Al llarg dels anys, les coses han canviat una mica, per sort. Una mica. Potser no hi ha l’oposició autoritària que es permetia fa uns anys, però encara hi ha els sermons i els consells, no només dels pares, sinó d’aquella gent, a qui potser la teva relació i la teva vida, ni els hi va ni els hi bé, però es creuen tan importants, que creuen que poden opinar i jutjar, i el pitjor de tot, és que ho fan. “Amb aquella vas? Ja saps el que es diu d’ella, oi…?” (i somriure malèfic, està clar); “aquest? Aquest que només parla de futbol perquè el seu cervell és tan petit que no hi cap un altre tema?”; “bah, durareu dos mesos…”; “és un vividor, com el seu pare”… i com aquestes, mil!!!

I sabeu quina hauria de ser la resposta a tot això? “¿A quien le importa lo que jo haga? ¿A quién le importa lo que yo diga? … perquè qui no lluita pel que estima, mai té el que desitja!

(i si després arriba la paret, i t’has de sentir allò de “ja t’ho deia jo…”, aixeques el cap i tires endavant, que dels errors, cadascú ja n’aprèn, però si no ho proves, mai podràs saber si allò valia, i la majoria de vegades, sí que hi val!)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s