JO VOLDRIA QUE TOT L’ANY FOS COM NADAL…

¿A quants de nosaltres no ens agradaria mantenir aquell esperit d’infant aquests dies? La innocència del no saber, la intranquil·litat de la nit de reis, el parar l’orella per sentir allò que volem (o no volem) sentir (aquells cavalls que esperen a que ses majestats deixin els regals), la il·lusió de que potser si has estat bo, t’arriba el circuit de cotxes que vas demanar…

Ara en canvi, ja d’adults… el Nadal, pel qui més o qui menys, es converteix en un estrés: un estrés per anar a comprar regals, un estrés pels dinars familiars, un estrés pels quilos que guanyaràs, un estrés per l’afan de quedar bé… Per sort, encara hi ha qui s’emociona amb la cara de l’infant que està esperant la cavalcada dels reis… Perquè la infància, poc o molt, sempre perdura.

Recordo els Reis de 1984. Jo amb tota la meva il·lusió, havia demanat una cuineta als reis (als pares no, eh? als reis, perquè encara confies en allò). Els meus pares no em van demanar que fos bona (això ja es donava per suposat). Em van dir que els reis no m’ho portarien si no deixava estar els meus xumets (en tenia una col·lecció, un per cada emoció) i el meu “trapo”. Quina decisió més dura. Jo volia la cuineta, però els xumets i el “trapo” m’havien acompanyat en els moments més durs dels meus primers quatre anys de vida. A vegades tots som “xaqueteros” i sí, vaig acceptar les condicions: llençaria xumets + trapo a canvi d’una possibilitat (jo encara no sabia si em durien la cuineta…). Me’n recordo, amb tota la pena del món, anar a les escombraries del costat de casa. D’una maneta agafada al meu pare, i a l’altre la bossa amb “eso” (a partir de llavors, no va sortir mai més de la meva boca la paraula chupete i passaria a dir-se “eso”, tal era el meu orgull!).

Aquella tarda vam anar a la cavalcada. El meu pare em va pujar als seus ombros, perquè veiés tot de primera mà. Jo estava embogida! Sembla que no ho pugui recordar… però mantinc aquelles imatges tan fresques que em sembla que passés ahir. Quan vaig veure al rei ros… i seguit aquell camió ple de joguines… crec que vaig arribar al nirvana… Vaig començar a cridar…  “¡¡¡que ya los he tirado… que ya me podéis traer la cocinita!!!” i de cop, vaig veure, una capsa amb la foto d’una cuineta. No era la meva, estava clar… però la simple creença de que allò podia ser per mi, que realment els reis havien vist com em feia gran i em recompensaven amb allò… va ser espectacular.

Us podeu imaginar el meu estat de nervis aquell vespre i aquella nit… I al dia següent: la cuineta estava al menjador del pis! Era una cuineta preciosa, de fusta, molt més maca que la que sortia a la foto del camió dels reis. I era per mi! (bé, li deixaria a la meva germana, però qui havia fet el sacrifici dels xumets i el trapo era jo!). Era una cuineta amb aixeta i dipòsit, amb un rellotge de veritat… que anava si tu li movies les busques… Ja podia fer dinarets per les meves “nancys” i pel meu “superbebè” (era un bebè que era igual de gran que jo)! Recordo aquell dia tan bo… fins que va arribar el vespre… ara sí que començava el que era bo! I és que jo necessitava “eso” per dormir… i així li feia saber a la meva mare… “es que si tuviera eso… seguro que me dormiria…” I així van anar passant els dies. Contenta jugant amb la cuineta. M’encantaven les meves sessions de joc, i anar a comprar a la fruiteria i fer mil i un potingues… Però a la nit… a la força em vaig acostumar a no dur xumet… però jo diria que inclús somniava amb ell (amb ells).

El moment de més il·lusió va ser, però, el dia de Reis de 1985. Primer de tot, me’n recordo que ens vam llevar i quan vam mirar per la finestra tot era ple de neu. La meva germana i jo vam córrer a despertar els meus pares, i a estrebades vam anar fins al menjador. Una nina, algun joc de taula i alguna cosa més. I una caixa. Una caixa amb la foto d’un gerro. Per mi… Al meu nom… Tota estranyada, vaig obrir la caixa, i casi moro: dins hi havia els meus “xupes” i el meu “trapo”!!! “Mama, papa, mira, però tu ho veus? Que els reis me’ls han tornat!!!!” que els reis han vist que ja sóc gran, i m’han tornat les meves coses! Els meus “chupes”!!! Jo diria que inclús vaig plorar (ja era una mica “panoli” llavors).

¿Us imagineu la innocència tan gran d’aquella edat per creure que les pipes i el drap (que no era més que una samarreta de ratlles de la meva mare que duia a tot arreu) podien haver anat i tornat? I el millor de tot: ¿Us imagineu com em sentia jo de feliç al viure en aquesta innocència? Que poc complicada era la vida llavors…

Ara que tinc nebots, m’encanten aquests dies!!! Sempre m’ha agradat el Nadal, però és veritat que els nens animen una casa. La gran encantada de menjar mandarines aquests dies per donar de menjar al tió i nerviosa perduda per què li posarem aquest any per menjar als reis, i tot amb uns ullets negats i amb les pupil·les dilatades al màxim. Adelanta un pas cada dia els reis del pessebre, busca glans per donar de menjar als porquets dels camperols i tira farina per les muntanyes i aigua al riu. El petit…, de moment no està gaire al cas… però té una bona mestra… segur que nota diferent l’ambient també. És especial.

Potser estaria bé que aquests dies de Nadal ens marquéssim tots l’objectiu de ser una mica més nens (i no m’oblido de la crisi, de l’atur i de les dificultats…). ¿Però no seríem capaços de ser una mica més feliços amb les petites coses que ens envolten, de no complicar-nos tant la vida i mirar la vida una mica com si fóssim nens? Tan sols es tracta aquests dies d’anar pel carrer i mirar a un infant directament als ulls. Tenen una mirada innocent, sincera i sense crítiques, especial. No els preocupa ni la política, ni els problemes dels veïns, ni si aquell ha dit això o allò altre, ni allò que ni tan sols va amb ells… Només els preocupa el moment, ser feliços, estimar i ser estimats… En definitiva, d’això es tracta el Nadal, oi?

I si ho aconseguíssim… jo voldria que tot l’any fos com Nadal…

Bon Nadal i feliç 2013!!! (que els reis us duguin moltes mirades d’infant!)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s