ADÉU TETA

ADÉU TETA…

 

D’un temps cap aquí estava ja una mica cansada de donar de mamar al meu fill. Volia arribar als dos anys per tots els beneficis que comporta, i finalment la lactància ha durat gairebé dos anys i un mes. Al contrari de sentir-me alleujada en sento més aviat trista, i ell també, i continua despertant-se a la nit demanant teta.

Potser són els nostres cervells els que troben a faltar les endorfines i aquests dies estem de més mal humor, perquè els dos som ionquis de la teta. Però suposo que és com deixar de fumar, un cop prens la decisió millor seguir endavant, ja que tard o d’hora aquest moment ha d’arribar. Millor no confondre’l més, una recaiguda podria calmar-nos el mono, però hauríem de reviure de nou aquestes 72h.

De totes maneres, estic contenta d’haver pogut donar-li tot aquest temps aquesta mescla de vitamines, lípids i amor. Així de fort i maco està!

Pd. Això ho vaig escriure ahir, avui estem més contents!

(escrit d’una mama en el procès en que el seu fill li diu adéu a la teta. Gràcies per prestar-me’l)

Tothom, i d’aquí no se’n salva ningú, ha d’anar deixant coses al llarg de la seva vida. Hem d’anar passant per etapes, i conformar-nos amb guardar al record aquells moments viscuts a les èpoques anteriors, allò que vam sentir i les persones que les van protagonitzar.

Això ja passa des de petits… en que els infants es van enfrontant a la separació d’objectes molt estimats per ells que els han acompanyat en el seu creixement. A vegades es fa de manera gradual, d’altres són ells mateixos els que ho decideixen… i han d’acomiadar-se per trobar altres reptes i créixer.

Un d’aquests objectes tan estimats és el pit de la mare.

Ens diuen: “S’ha de donar fins els dos anys”, “s’ha de treure ràpid…, que sinó, els pits cauen”, “dóna-li tot el temps que puguis, que li dóna anticossos”, “s’ha de deixar de donar quan comença a menjar”, “treu-li quan li surtin les dents, perquè mossega”…

I no, no hi ha un temps ni concret ni correcte per deixar el pit. Hi ha molts estudis que confirmen que si donem el pit durant els dos primers anys, el nen crea una mena de vacuna per ser molt malaltís, però ni és efectiu al 100% ni tothom ho pot arribar a fer. I la veritat, és que tampoc ha de ser cap trauma.

El fet de donar el pit, a part de mètode alimentari bàsic dels infants, ha de ser un moment agradable, tant per la mare com pel petit, i quan un dels dos s’hi troba incòmode, és preferible passar a altres estratègies que perdre tota la satisfacció i bon vincle que el moment pot crear. No hi ha dos anys que valguin.

Què passa a les mares?

Que estan cansades, que els hi fan mal els pits, que han de tornar a la feina, que naixerà un germanet… Són moments de confusió a nivell mental… Han de tornar a la feina, per exemple, però els hi costa separar-se, se senten culpables, no volen perdre aquell moment únic amb el seu fill. D’altres, estan desitjant tornar a reprendre la seva vida personal i començar a deixar el pit…

El tàndem mare – bebè

Entre la mare i el bebè, quan es dóna el pit, es genera un moment tranquil, de connexió, d’acomodació, d’observació bidireccional i inclús d’una satisfacció física i mental tremenda. És un moment molt íntim i només d’ells dos, que et proporciona benestar. Hi ha mares que viuen aquest moment de manera angoixant. Cada mare viu l’experiència  de manera única i seran la mare i el bebé els que aniran creant a la seva manera aquest moment.

Treure el pit

Potser caldria preguntar-se: “com em sento al donar el pit?”, “ho disfruto?”, “em sento còmode?”, “em sento pressionada?”, “conecto amb ell?”

Treure el pit és un procès gradual, que implica el pas al menjar sòlid, i que és l’inici del final d’una etapa, que implica una separació, uns canvis i unes adaptacions.

Hem d’anar veient què ens passa. La mare s’ha de donar temps per conectar-se amb el que sent, al com se sent, a les necessitats que té, al que pensa la parella. La mare s’ha d’escoltar, i a vegades, el fet de parlar amb altres mares que prèviament han passat per aquest moment tan emocional és positiu.

Les conseqüències de treure el pit

El treure el pit implica la pèrdua d’aquell moment de trobada entre la mare i el bebé, però també implica la possibilitat de créixer i trobar altres moments de complicitat entre el nen i el pare i la mare.

Aquest procés de dol el pateix tant la mare com l’infant. Sorgeixen sentiments de culpabilitat, tristesa perquè “ja no se la necessita”… Cal superar com una mena de síndrome d’abstinència, que pateixen tots dos. El fill necessita el pit per alimentar-se, però també per consolar-se, per sentir a la seva mare a prop, per sentir-la a ella. La mare necessita també aquests moments. Sent al seu fill créixer d’ella, que és algú necessari, i depèn totalment d’aquest vincle que s’ha creat, d’aquesta màgia i benestar físic, psicològic i emocional.

És bo treure el pit? Arribats uns moments, és necessari. Cal anar modificant i substituint aquest vincle per un de més adequat a les diferents etapes del nostre fill. Cal fer-ho amb seguretat i de manera gradual, i sobretot, amb empatia i afecte.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.