Publicacions

NO M’AGRADA QUE EM FACIS PLORAR

 

Sóc el Franc i tinc set anys. Visc amb el meu pare i la meva mare, a un pis a Barcelona. El nostre pis és un 5è sense ascensor.

Vaig a l’escola que hi ha a prop de casa i la meva mestra es diu Carme. Ella és la que m’ensenya les mates i el català. A mi em costa llegir, però ella no perd la paciència i m’ensenya a dir les frases que hi ha als llibres. Me l’estimo molt i m’agrada abraçar-la. M’agrada la seva olor de violetes i com són de suaus els seus cabells.

La meva millor amiga es diu Lídia. Va a la meva classe. Junts juguem a l’hora del pati a fer cases i amb la pilota.

 

Avui ha vingut l’Anna a casa. Duu el cabell llarg, com sempre, recollit en una cua, i una arracada al nas. Quan ve sempre seu a jugar amb mi, i em fa preguntes i parlem de com em va el cole. També parla amb la mama, i em sembla que ella plora, però com em fan quedar a l’habitació, no ho sé segur.

L’altre dia, el dimarts passat, l’Anna també va venir. Em va preguntar com m’havia fet mal a l’ull. Jo no li volia dir, perquè el pare em dir que si li explicava em picaria amb el cinturó. I jo estimo al meu pare, però a vegades ell sembla que no m’estima.

Quan arriba del bar del Paco sempre està enfadat, i em crida. A mi i a la mama. La mama em fa amagar a l’armari, però quan em troba s’enfada, perquè ja estava enfadat, i més perquè estic amagat. Jo no sé perquè fa tot això el papa: potser està nerviós perquè el van fer fora de la feina, o potser s’ha enfadat amb algun amic… però jo quan m’enfado amb la Lídia no pego a ningú… ens demanem perdó i ens fem una abraçada. La Carme diu qeu no ens hem de crida, que ens hem de parlar.

 

Avui l’Anna està molt sèria. Diu que avui no podem jugar, però que vol que segui al sofà amb ella. El papa no està a casa. Sort, perquè em sembla que no s’agraden massa.

La mare sí que hi és, i també seu al sofà amb nosaltres. L’Anna em parla a poc a poc, perquè diu que m’ha de dir una cosa molt important i que vol que l’entengui bé. La mama plora I jo l’abraço.

L’Anna em diu que el papa m’estima, però que a vegades, com que es posa molt nerviós, fa coses que no ha de fer. Diu que un papa no ha de picar al seu fill amb un cinturó i fer-li mal a l’ull. Diu que ha parlat amb la mama i que hem de marxar de Barcelona. Diu que ens ha buscat un lloc nou per viure i un nou cole, un lloc on el papa no ens pugui picar i cridar… Jo no dic res… No puc dir res, perquè tinc ganes de plorar. M’agafa la mà i em diu que m’acompanyarà a fer la maleta, perquè agafi la meva roba i el Willy, el meu mono de peluix. Quan sortim de l’habitació, l’Anna m’agafa una mà i la mama l’altre. Paro un moment i els hi dic que m’esperin un moment, que m’he oblidat una cosa. Agafo un paper de la taula i escric:

“No magrada ce em fasis plura”. Franc.

 

Què entenem per situació de maltractament?

La situació de maltractament és aquella en que l’infant és maltractat sent objecte de violència física, psíquica i/o sexual. També ho és si pateix una manca d’atencions que amenaça o interfereix en el seu desenvolupament i quan se’l priva dels seus drets i el seu benestar.

Així doncs, no és només maltractament é blau que queda després d’un cop de peu o el tall fet al caure sobre la tauleta de nit. De maltractaments infantils hi ha de diferent tipus, i és el nostre deure conèixer-los, per poder-los identificar i actuar en conseqüència.

La següent taula recull la tipologia de maltractaments que podem trobar:

Maltractament	Actiu	Passiu
VisibleInvisible	Cops, abús sexualMaltractament psicològic	Negligènciaabandonament

Maltractament físic: Visible i actiu. És l’acció no accidental per part dels pares o de les persones que tenen cura dels infants que els provoqui danys físics o malalties.

Maltractament per negligència i abandonament: Visible i passiu. Són les situacions en les que les necessitats bàsiques de l’infant (físiques, socials i psicològiques) no són ateses de manera, per cap dels membres del grup on conviu (alimentació, higiene, atenció mèdica educació, vestit, vigilància, seguretat).

Maltractament psicològic o emocional: Invisible i actiu. És la situació crònica en la que les persones adultes responsables de l’infant, amb actuacions o privacions, li provoquen sentiments negatius envers la pròpia autoestima i li limiten les iniciatives que té (refús verbal, insults, discriminació…).

Maltractament sexual: Visible i actiu. És la situació en la que un infant o adolescent és utilitzat per satisfer els desitjos sexuals de l’adult, ja sigui presenciant o participant en activitats sexuals, i que ell no comprèn o per a les quals no està preparat d’acord amb el seu desenvolupament i que, per tant, no hi pot donar el consentiment.

Maltractament prenatal: Visible/invisible, actiu/passiu. Es produeix quan una mare embarassada no té cura, de forma conscient o inconscient, de les atencions que demana el seu estat, amb risc de perjudicar el fetus.

Sotmetiment a drogues o a fàrmacs: Visible i actiu. Situació en la que es sotmet a l’infant a qualsevol tipus de substància sense necessitat mèdica, que l’incapacita pel desenvolupament.

Explotació laboral: Visible i actiu. Situació en la que s’utilitza un nen en edat no laboral per a treballs on s’obté qualsevol tipus de guany.

Explotació sexual: Visible i actiu. L’infant és obligat o induït a activitats de prostitució i/o pornografia.

No es maltracta sense voler. Ningú maltracta per casualitat o sense ser conscient del que fa. I les conseqüències físiques i psicològiques que poden aportar són brutals, agreujant així el dolor invisible de la infància.

 

ELS LÍMITS – d’allò que tant es parla i tant es necessita…

Fa uns dies, vaig entrar amb una amiga en una sabateria i ens varem

estar emprovant sabates intentant aprofitar les rebaixes. Hi havia també

una família amb dos fills, un dels quals, d’uns quatre anys, es va enfilar

 al banc on ens havíem assegut, va trepitjar les nostres bosses de mà i

es va col·locar damunt dels nostres abrics tot mirant-nos amb expressió

desafiadora. La mare estava ocupada emprovant sabates a la filla gran

i el pare badava mirant fixament les rajoles de terra, és a dir, es van esborrar

de l’escena. Va haver de ser algú de “fora”, en aquest cas jo, qui li parés els

peus al noiet. Així que em va tocar dir-li que no tornés a passar per damunt

nostre. Li ho vaig dir clarament, tot i que sense aspror, i em va semblar que

no s’ho prenia malament. De fet, va somriure i no ens va tornar a molestar

en tota l’estona.

 

• És bo per als infants manar als adults?
•  Sempre han de fer el que vulguin?
•  Són necessaris els límits? 
•  Com han de ser aquests límits?
•  Com poden limitar els adults?
•  Té normes i límits la societat?
•  Funcionem amb normes i límits?
•  Cal preparar els infants per saber que algunes normes i límits són necessaris?

Les situacions del conte són cada vegada més habituals. Sembla que hi ha un deixament de funcions per part de pares, mares, familiars, mestres… que es repeteix cada dia més. És com si ens hagués entrat un afany de ser “positius”, comprensius i dialogants, que no poguéssim dir que NO als infants, ni assenyalar-los el que no poden fer, per més falta que els faci.

EL NOU MODEL

A través dels anys, hem passat d’un model dictatorial a un model totalment permissiu… en que tot es pot fer.

El model d’avui en dia és:

• Fugisser i permissiu à ofereix a les criatures una desmesurada llibertat d’acció i decisió.
•  Capriciós à no solament els subministra el que necessiten per sobreviure i estar confortables, sinó que també les sobreestimula i les omple de pertinences.
•  Afectuós à fugint de la rigidesa d’altres temps, cau en un consentiment excessiu, perquè les persones adultes no se senten capaces de mantenir les regnes enfront de la força del narcisisme i el desig normal d’autoafirmació de les criatures.
•  Triomfalista à que no tolera el més mínim patiment, mancança, dificultat o frustració i que converteix en traumes les més petites contrarietats, sense adonar-se que els éssers humans avancem a partir de les nostres mancances i ens aturem si creiem que ja ho hem aconseguit tot.
•  Enganyós à que pretén aconseguir democràcies il·lusòries en la relació entre pares i fills, o entre persones adultes i infants, que proclama el valor de l’acord, de decidir entre tothom, de ser amics i col·legues.

A les escoles, els mestres i psicòlegs fa temps que anem constatant com els infants cada vegada més manen als pares i mares. Els infants arriben a l’escola i els costa especialment seguir un mínim de normes necessàries per treballar de manera conjunta, col·lectiva, confiada  i respectuosa. Els hi falten LÍMITS.

QUÈ SÓN ELS LÍMITS?

Aprendre a dir NO

Si el nen ha fet alguna cosa mal feta, cal tallar aquella actitud. No ens hem de sentir culpables per renyar als nens quan no s’han comportat bé. Si els hi consentim tot, els hi estem fent més mal que bé als nens, perquè ells necessiten que nosaltres els ensenyem on són els límits del que poden i el que no poden fer.

Educar des de la responsabilitat i des de l’assertivitat

El diàleg i  les explicacions del per què actuem d’una o altra manera són bàsics a l’hora de trobar solucions i a l’hora de formar als nostres fills/es i alumnes.

L’infant necessita molts SÍ per crèixer…

•  SÍ, que bé que ho has fet!
•  SÍ, que guapo que ets!
•  SÍ, que alta que et faràs!
•  SÍ, quant t’estimo!
•  SÍ, ja saps fer petons!
•  SÍ, aprendràs a caminar, a parlar, a menjar, a saltar, a escriure!
•  SÍ, t’anirà bé!

Però també necessitarà NO’s…

•  Un NO amb el qual aprendrà a suportar les dificultats quotidianes i que li servirà d’aprenentatge  per dificultats posteriors,
•  Un NO que li servirà de vacuna per petites frustracions que ha d’aprendre a encaixar,
•  Un NO que establirà les bases d’acostumar-se “al que falta”, a no poder-ho fer ni tenir tot,
•  Un NO que s’acceptarà si està posat amb afecte i amb fermesa des de casa,  dels pares, des de les figures de referència,
•  Un NO que serà un bon regal.

PER QUÈ CAL POSAR LÍMITS?

Els infants, a les primeres edats, són tot impuls, acció, sentiment… i necessiten el suport de les persones adultes a causa del seu “no saber”, de la poca capacitat que tenen de veure els perills, de la seva intolerància al desplaer, de la poca autonomia…

Cal que algú els acompanyi. Aquest suport, però, no ha d’insistir en la disciplina fèrria o la por (tal com es feia abans) ni en la permissivitat o la sobreprotecció (tal com es fa ara), sinó que cal que ofereixi mitjans perquè l’infant es pugui anar desenvolupament per si mateix.

Serà necessari permetre al nen que explori, valorar els seus assoliments, ajudar-lo a pujar, intentar que adquireixi confiança, que estigui cada vegada més segur i que vagi adquirint autonomia.

Els nens necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.

Els nens i nenes estan buscant límits contínuament, els necessiten per sentir-se segurs, per saber fins on poden arribar. El nens no busquen la bufetada, busquen els límits.

ABANS DE POSAR LÍMITS, HEM DE TENIR ALGUNES COSES CLARES…

Els adults, especialment els pares i els educadors, som el model principal per als nens.

– No els hi podem exigir coses si nosaltres mateixos no les complim.

– Sota cap circumstància podem desautoritzar al nostre company/a davant dels nens; és humiliant.

– Cal conèixer el que som capaços de suportar per no portar les situacions al límit, això farà que podem aturar-les sense arribar a perdre el control.

– Poseu-vos d’acord sobre l’estil educatiu:

            El nivell de responsabilitat que demanarem als nens

            El tipus de límits que imposarem

            La forma com farem valdre les normes (càstigs i premis)

            Les normes de convivència

            Els valors que volem transmetre

            Els objectius a assolir i les estratègies que seguirem per fer-ho

– Impliqueu-vos per igual els dos membres de la parella. No us repartiu papers, sinó que el nen us ha de veure com un conjunt i no com a membres alternatius.

COM HEM DE POSAR LÍMITS?

Ho hem de fer amb fermesa

Un “no” és un “no”. A molts pares i educadors els passa que, quan han de posar límits, tenen por dels crits i els enfrontaments. Però hem de saber que els nens, per pròpia naturalesa, exploren els límits que posem davant d’ells. Volen estar segurs que han “tocat” els seus límits, així que, abans que res, oposen resistència. Només després de comprovar que una norma és inamovible l’accepten com a límit. Per això és important la nostra coherència. Un “no” ha de ser un “no” per molt que el nen cridi i es desesperi. Els nens se senten desconcertats quan un dia els fem saber que una cosa és molt important i al dia següent canviem d’opinió o li traiem importància a aquella mateixa idea. Una condició imprescindible perquè un “no” i el seu límit corresponent tinguin validesa és emetre tan sols aquelles ordres, prohibicions i conseqüències que estiguem disposats a mantenir fins al final.

Immediatesa

Si el nen ha fet una cosa malament no esperis a més tard per dir-li, li has de fer saber de seguida. I si ja és la segona vegada que ho fa, i li havies promès una conseqüència si ho repetia, tampoc ho deixis per més tard o per un altre dia; el nen ha de saber de seguida quines són les conseqüències dels seus actes.

Les conseqüències han de ser properes en el temps i de duració limitada.

Consistència

Tots els adults a càrrec del nen heu de mantenir les mateixes normes. No debilitis les normes establertes per la teva parella.

 

 

Claredat

Establiu unes normes simples i expliqueu-les clarament des del principi. El nen mai ha de tenir dubtes sobre les normes.

Flexibilitat

Les normes també poden ser flexibles, sempre que quedin les coses clares davant les excepcions.

Privacitat

Si és possible, mai renyis a un nen davant dels altres nens. El nen ho viu com un afrontament humiliant, i pot continuar portant-se malament per salvar les aparences o per demostrar que no li afecta el tema.

Autoritat

Si vacil·les, dubtes o et sents culpable a l’hora de renyar o castigar al nen, és probable que ho acabis fent malament. El nen s’adonarà del teu titubeig, i pensarà que potser aquella norma no és gaire important, i que insistint una mica et pot fer canviar d’opinió.

1- Ajup-te fins al seu nivell, de manera que li miris directament als ulls quan parlis (no cridis des de l’altra banda de l’habitació)

2- Parla poc a poc i sense cridar

3- Mantingues la teva mirada fixa en els seus ulls

4- Si és un nen petit que pica de peus o et vol picar, agafa’l amb fermesa dels braços

5- Demana-li que t’escolti i que et miri a la cara

6- Si ell et crida, no caiguis a la trampa; no li cridis tu també. Digues, simplement, que no vols que et parli d’aquesta manera.

7- Digues-li amb paraules clares i entenedores què és el que està malament i el que no vols que faci (proposta de conducta alternativa)

Sense etiquetar

És diferent dir “ets una marrana” que “això que has fet és una porqueria” . Quan renyeu, no has de reprovar al nen com a persona, sinó que només has de criticar l’acció. El nen no és “dolent”, és dolenta l’acció que acaba de fer. Si nosaltres veiem a un nen d’una manera determinada i rígida el nen acabarà veient-se i comportant-se tal com nosaltres el veiem.

No ofereixis massa opcions a un nen petit

El de tres anys encara no sap decidir per ell mateix el que vol; has de triar tu per ell i convèncer-lo amb un missatge engrescador. El de quatre i cinc anys només pot enfrontar-se a eleccions senzilles.

No negociïs ni regategis amb un nen quan està fent una rebequeria.

Donant alternatives

Quan limitem, hem de donar alternatives a la conducta realitzada pel nen.

Feliciteu

Quan algú fa una cosa ben feta cal felicitar-la i aplaudir l’esforç fet.

De vegades estem tan pendents de les coses dolentes que se’ns passen per alt les bones. Si un nen fa sense rondinar una cosa en la que habitualment dóna problemes, elogia el seu bon comportament! Si no marques els petits èxits amb la teva aprovació, es pensarà que no te n’has adonat; la propera vegada intentarà cridar la teva atenció portant-se malament.

Felicitar i elogiar els bons comportaments és tan important com renyar els dolents. D’aquesta manera encamines al nen en la direcció correcta.

Per parlar amb veu d’aprovació fes servir un to agut, fins i tot emocionat, que transmeti la satisfacció que sents. Acaronar el cap del nen o posar-li una mà a l’espatlla també tindrà un sentit positiu. Amb nens petits resulta útil picar de mans i fer crits d’alegria; no et faci cap vergonya.

Si el nen et parla, mira’l a la cara (demostra interès), inclina el cap lleugerament cap a un cantó (és senyal que estàs escoltant), i mantingues la teva mirada en ell.

ALTRES CONSIDERACIONS

• Fes servir les paraules “gràcies” i “si us plau” amb el nen. Així ell també aprendrà a fer-les servir.
•  Procura, sempre que sigui possible, parlar de manera positiva. En comptes de dir-li el que no vols que faci, suggereix-li el que sí vols que faci.
•  Sovint funciona millor demanar les coses que no pas donar-los ordres.

ÚLTIMES REFLEXIONS

• Els pares i els mestres no han de ser absolutament bons i dir que SÍ a tot, sinó suficientment bons per a poder dir que NO quan calgui.
•  Els infants no solament tenen dret a aquest “positiu” SÍ que tan bona premsa té, sino també a aquest “positiu” NO que els donarà seguretat i contenció, que els situarà al seu lloc d’infants, que els permetrà tocar de peus a terra, encaixar la realitat i aprendre a conèixer i a acceptar les seves limitacions. Aquest NO saludable que els farà sabedors que SÏ que són molt valuosos, però que NO són l’únic valuós que hi ha al món.
•  Una educació basada en la responsabilitat personal des d’un principi evita els càstigs, premis i xantatges com a recurs de (des)control posterior.