Publicacions

ALL I WANT FOR CHRSTMAS IS YOU…

En Carlos acaba de preparar la maleta, tot i que aquesta vegada és molt més voluminosa que a l’anterior visita, ja que ha de carregar tots els regals de Nadal que duu per a la seva família.

La seva mare el truca insistent, per saber a quina hora arribarà a casa (sempre serà la seva casa, per molt que deixés Huesca fa dos anys per anar a treballar a Barcelona). Se la nota nerviosa. Ell també està nerviós aquesta vegada, i suposa que ambdós ho estan perquè és el primer cop que l’acompanyarà l’Emma, la seva xicota. La Mercedes, la mare d’en Carlos, té moltes ganes de conèixer-la, però no interroga al seu fill a preguntes, perquè ja sap com li desagrada això.

Tanca la maleta, agafa els paquets i puja al cotxe. Ha quedat amb l’Emma que la passarà a buscar per casa seva a mig matí, per arribar al poble per dinar. Suposa que la mare passarà la tarda d’aquest 24 de desembre a la cuina, com cada any, acabant de fer el be, els “farinosos” i els “empanadicos”. El seu pare es farà l’atabalat, i dirà que encara ha d’enllestir coses al camp, i desapareixerà durant part de la tarda (però tots sabran que ha anat al bar del poble a fer la partida de cartes amb els seus amics). Ell aprofitarà per ensenyar a l’Emma el petit poble on va néixer i on es va criar, on manté encara la major part de les seves amistats, on va aprendre a anar en bici, on corria darrere de les nenes per aixecar faldilles i on va aprendre tantes coses més.

L’Emma baixa carregada; duu una quantitat exagerada de bosses pels dies que s’hi estaran. La coneix i està segur que porta la meitat de l’armari. Des de que decidiren que aquest any aniria a conèixer els pares i germans del Carlos, està taquicàrdica, i és que vol causar-li’s una molt bona impressió.

A 2/4 de dues entren pel carrer principal del poble. Al Carlos se li neguen els ulls (sempre li passa quan torna a casa) i l’Emma ho nota, i li agafa la mà per tranquil·litzar-lo. Veuen l’església a la dreta; la senyora Dolores parlant amb la senyora Paquita; el senyor Jacobo assegut al banc de la plaça, amb una branqueta de fonoll a la boca i el bastó a la mà, com vigilant del poble, a alguns nens corrent darrera d’una pilota… Deixen la plaça endarrere, i enfilen pel carrer de l’esquerra i allà la veu a la porta de casa, dissimulant com si estigués escombrant el carrer (tot i que sap que duu una bona estona esperant-los). Aparquen, obre la porta i baixa. La Mercedes deixa l’escombra repenjada a la paret, i com si d’un anunci de torrons es tractés, s’abracen, i finalment, el tel que li omplia els ulls es converteix en una llàgrima. Li encanta estar entre els seus, li encanta tornar a casa per Nadal.

El Nadal és una època ambivalent: dies feliços per uns, i més tristos per altres. L’anunci del noi que arriba a casa, del calb de la loteria, de la senyora que fa una gran festa a casa seva amb la confiança de l’Ambrosio, de les nines que caminen a pas autòmat cap al portal de Betlem, i fins i tot, la realització de la Marató de TV3 són presagis de que aquestes dates s’acosten, però no a tothom li afecten de la mateixa manera.

Per una banda, la majoria de nosaltres (almenys jo intento fer-ho) la vivim com una època feliç de retrobament i celebració, fent-la servir com a excusa perfecta per allargar dinars amb els teus, brindar amb cava, tenir converses que en altres èpoques no tindries i menjar més torrons i dolços del compte. A la gent li agrada anar a comprar regals, pensant en allò que agradarà als seus familiars i amics, amagant regals per casa, perquè els més petits no els trobin, decorant l’arbre de Nadal, muntant el pessebre i penjant garlandes per llocs insospitats. Organitzem sopars d’empresa i infinitat d’amics invisibles que acabem sabent tothom. I prèviament al sopar de cap d’any, intentem plantejar-nos objectius, la majoria de vegades menys realistes del que desitgem, que intentarem assolir a partir de l’endemà, tenint l’efectivitat de que serà març i encara no haurem mogut un dit per aconseguir-los. Intentem tenir bons pensaments i oblidar per uns moments el dolent que ens ha passat durant l’any i el que ens han pogut fer patir (tot i que no cal passar-se de “perdona – vides”).

D’altra banda, hi ha aquelles persones en que tot l’esmentat fins ara no suposa cap mena de reforçament positiu, sinó tot el contrari: un estrès absolut. Els atabala preparar sopar per quinze, i tenir la casa plena de nens que faran perillar el gerro que els van regalar pel casament, creuen no saber triar els regals adequats i s’angoixen al passejar entre les multituds del Portal de l’Àngel i la fira de Santa Llúcia, odien les llums que  il·luminen el carrer i les nadales que sonen durant tot el dia a la plaça del Canaletes, eviten els sopars amb companys de feina i, en definitiva, troben hipòcrites els bons plantejaments pel pròxim any, les postals de bons desitjos i els hi crispa, especialment, que hi hagi gent que s’emocioni tant amb aquestes dates.

Aquestes dates són inevitables, i és completament normal que a la gent li puguin entristir aquests dies, tant obligadament familiars: recorden a aquell que seia al cap de taula, o a aquell que sempre explicava els millors acudits, a aquell que sempre et donava xocolatines per sota la taula, a aquell amb que amb una picada d’ullet ja et feia sentir feliç; i és realment aquest sentiment d’enyorança el que ens fa detestar aquestes festes, i no pas tant les llums, els arbres, les nadales o els ferrero.

¿Per què aquest any, i mai sense oblidar al que ja no hi és (però evitant lamentacions) no intentem gaudir dels que encara hi són, de l’abraçada que ens ofereixen i del començar el nou any amb ells?

ELS MILLORS DESITJOS PEL NOU ANY 2011!!!

Estimat meu, Realment, crec que això no t’ho mereixes, però no puc donar-hi més voltes, i definidament, després de pensar-ho molt, no em queda una altra elecció, i t’haig de deixar. I per què em deixes? et preguntaràs. Sempre has estat tan bo amb mi…, però crec que és el moment de que sigui jo mateixa, de madurar una mica si s’escau, de no dependre de tu en els moments de més inestabilitat emocional, de prendre un nou rumb a la meva vida. I això ho he de fer sola, tota sola. Evidentment, no vull que et culpis, perquè tu no tens cap culpa. Tot és cosa meva, com sempre. Tu m’has fet molt feliç durant aquests anys que ha durat la nostra relació, has estat amb mi en els millors i en els pitjors moments, sempre al meu costat, sense queixar-te i oferint-me el teu consol. Tampoc vull que et pensis que els meus pares o els meus amics han tingut alguna cosa a veure. Ell no m’han pressionat. M’han deixat fer i m’han donat el seu suport en tot moment. Mai han tingut res en contra teu i sempre han respectat la nostra relació. No saps com et trobaré a faltar. Trobaré a faltar la teva integritat. Si fins i tot, quan em vaig fixar en aquell altre, tu vas romandre pacient a que jo tornés al teu costat, perquè sabies que no trobaria el que tu em donaves enlloc més que no fos a prop teu. Si em demanes que continuem sent amics o que tornem a estar junts, amb el cor a la mà, t’hauré de dir que no, tot i que mai podré oblidar els moments especials passats. No m’ho posis més difícil. Sempre recordaré el nostre primer viatge junts, a aquelles platges de l’Empordà; aquells passejos al fer-se de nit, per a que després pogués descansar millor, el teu estar quan estava tan neguitosa, el teu consol quan només tenia ganes de plorar i la teva companyia quan estava tan contenta. Sí, no et puc mentir, sempre estaràs al meu cor, i per això et demano que no t’enfadis amb mi. No et sentis arraconat, però si us plau, no te’n vagis amb ningú més. Necessito saber que només has estat i estaràs amb mi, per sempre més, estimat xumet.

Als adults, per regla general, sembla que ens agradi censurar moltes de les coses que fan els nostres infants o adolescents (bé, en alguns casos, perquè hi ha vegades que els hi donem tanta llibertat que sembla que els hi diguem: va! Vinga! Pots pujar a la meva gepa i saltar si vols, i per cert, fer tot el que vulguis… “però d’això en parlarem un altre dia”). En d’altres casos, per exemple, ens comportem de la manera més contrària possible, i ens disposem a tallar-li’n les ales “per a que no tinguin traumes”, tendint a la sobreprotecció, creient que així sortiran més espavilats. Un exemple ben clar el tenim amb el tema dels bolquers i del xumet. Hi ha mil i una teories sobre això, i està clar: cada un segueix la que més li convé, però de segur que si tots utilitzéssim una mica més el sentit comú, millor ens aniria. Per què els adults tenim la tendència a treure el xumet i els bolquers abans de temps? Què penseu que així els vostres fills creixeran abans, seran més madurs i ja tindran el títol universitari sota la màniga? Amb moltes coses no cal córrer tant, i menys amb l’evolució de la infància. Hem de respectar una mica més el seu ritme de creixement, d’adquisició d’autonomia i d’evolució en general. Els nens, des de que neixen, presenten uns reflexos innats. El de succió és un d’ells, i el presenten com a necessitat vital i bàsica per a obtenir alimentació i per pal•liar els seus neguits. La succió ajuda a prendre la son, ajuda a tranquil•litzar-se i consolar-se. Aquest reflex de succió es presenta durant un temps perllongat (bastant més llarg del que els adults volem esperar (ja que el 80% dels petits succionen – el xumet, el dit o qualsevol objecte no nutritiu – fins els quatre anys). Si reprimim, però, aquest instint, i ens tornem intolerants amb l’infant, podem ocasionar-li una insatisfacció que pot ser perjudicial a llarg termini. Està clar, que obligant (fent que els reis o els angelets se’n duguin el xumet, o simplement, retirant-lo), el nen el deixarà d’utilitzar, però no quedarà palès l’instint de succió. En canvi, si afavorim que cada etapa es visqui plenament, farem que aquesta acabi plenament, cobrint les necessitats corresponents a cada moment, i s’evolucioni cap a altres interessos. En cas contrari, aquestes necessitats no queden satisfetes i es desplacen i més endavant no som capaços de comprendre a quines mancances o falles corresponen. Fa falta que es corri tant per veure créixer al vostre fill? És un infant, caldria que el respectéssim com ens agrada que facin amb nosaltres, oi?