Publicacions

Estimat meu, Realment, crec que això no t’ho mereixes, però no puc donar-hi més voltes, i definidament, després de pensar-ho molt, no em queda una altra elecció, i t’haig de deixar. I per què em deixes? et preguntaràs. Sempre has estat tan bo amb mi…, però crec que és el moment de que sigui jo mateixa, de madurar una mica si s’escau, de no dependre de tu en els moments de més inestabilitat emocional, de prendre un nou rumb a la meva vida. I això ho he de fer sola, tota sola. Evidentment, no vull que et culpis, perquè tu no tens cap culpa. Tot és cosa meva, com sempre. Tu m’has fet molt feliç durant aquests anys que ha durat la nostra relació, has estat amb mi en els millors i en els pitjors moments, sempre al meu costat, sense queixar-te i oferint-me el teu consol. Tampoc vull que et pensis que els meus pares o els meus amics han tingut alguna cosa a veure. Ell no m’han pressionat. M’han deixat fer i m’han donat el seu suport en tot moment. Mai han tingut res en contra teu i sempre han respectat la nostra relació. No saps com et trobaré a faltar. Trobaré a faltar la teva integritat. Si fins i tot, quan em vaig fixar en aquell altre, tu vas romandre pacient a que jo tornés al teu costat, perquè sabies que no trobaria el que tu em donaves enlloc més que no fos a prop teu. Si em demanes que continuem sent amics o que tornem a estar junts, amb el cor a la mà, t’hauré de dir que no, tot i que mai podré oblidar els moments especials passats. No m’ho posis més difícil. Sempre recordaré el nostre primer viatge junts, a aquelles platges de l’Empordà; aquells passejos al fer-se de nit, per a que després pogués descansar millor, el teu estar quan estava tan neguitosa, el teu consol quan només tenia ganes de plorar i la teva companyia quan estava tan contenta. Sí, no et puc mentir, sempre estaràs al meu cor, i per això et demano que no t’enfadis amb mi. No et sentis arraconat, però si us plau, no te’n vagis amb ningú més. Necessito saber que només has estat i estaràs amb mi, per sempre més, estimat xumet.

Als adults, per regla general, sembla que ens agradi censurar moltes de les coses que fan els nostres infants o adolescents (bé, en alguns casos, perquè hi ha vegades que els hi donem tanta llibertat que sembla que els hi diguem: va! Vinga! Pots pujar a la meva gepa i saltar si vols, i per cert, fer tot el que vulguis… “però d’això en parlarem un altre dia”). En d’altres casos, per exemple, ens comportem de la manera més contrària possible, i ens disposem a tallar-li’n les ales “per a que no tinguin traumes”, tendint a la sobreprotecció, creient que així sortiran més espavilats. Un exemple ben clar el tenim amb el tema dels bolquers i del xumet. Hi ha mil i una teories sobre això, i està clar: cada un segueix la que més li convé, però de segur que si tots utilitzéssim una mica més el sentit comú, millor ens aniria. Per què els adults tenim la tendència a treure el xumet i els bolquers abans de temps? Què penseu que així els vostres fills creixeran abans, seran més madurs i ja tindran el títol universitari sota la màniga? Amb moltes coses no cal córrer tant, i menys amb l’evolució de la infància. Hem de respectar una mica més el seu ritme de creixement, d’adquisició d’autonomia i d’evolució en general. Els nens, des de que neixen, presenten uns reflexos innats. El de succió és un d’ells, i el presenten com a necessitat vital i bàsica per a obtenir alimentació i per pal•liar els seus neguits. La succió ajuda a prendre la son, ajuda a tranquil•litzar-se i consolar-se. Aquest reflex de succió es presenta durant un temps perllongat (bastant més llarg del que els adults volem esperar (ja que el 80% dels petits succionen – el xumet, el dit o qualsevol objecte no nutritiu – fins els quatre anys). Si reprimim, però, aquest instint, i ens tornem intolerants amb l’infant, podem ocasionar-li una insatisfacció que pot ser perjudicial a llarg termini. Està clar, que obligant (fent que els reis o els angelets se’n duguin el xumet, o simplement, retirant-lo), el nen el deixarà d’utilitzar, però no quedarà palès l’instint de succió. En canvi, si afavorim que cada etapa es visqui plenament, farem que aquesta acabi plenament, cobrint les necessitats corresponents a cada moment, i s’evolucioni cap a altres interessos. En cas contrari, aquestes necessitats no queden satisfetes i es desplacen i més endavant no som capaços de comprendre a quines mancances o falles corresponen. Fa falta que es corri tant per veure créixer al vostre fill? És un infant, caldria que el respectéssim com ens agrada que facin amb nosaltres, oi?

TARDOR, CAIGUDA DE FULLES I DEL MEU ESTAT  D’ÀNIM

Per tercer dia consecutiu, torna a ploure. L’Elsa prepara la jaqueta impermeable i el casc de la moto abans de sortir de casa. Sempre desitjant tenir una moto, però com l’odia els dies de pluja. Llavors pagaria per haver estat una mica més sensata i haver-li comprat a aquell seu amic el cotxe quan li va oferir.

 

Però com que ja no ho va fer, val més la pena que no hi pensi, pugi a la moto i surti cap a la feina. Mentre condueix, repassa l’agenda d’avui: reunió amb els comerciants de Mèxic, entrevistes per seleccionar la nova responsable de departament, al migdia visita amb el ginecòleg (i si us plau, que no se li passi, que ja l’ha anul·lat tres vegades!), i després de dinar, torna corrents al despatx, per acabar d’enllestir paperassa, i preparar  la visita a Alemanya de la setmana vinent.

 

Però el que més li molesta, no és el “ziga-zaga” del seu dia a dia, sinó el fet de que en aquesta època, quan surt de l’oficina a les set tocades, ja és fosc fora, i que qualsevol encàrrec que ha de fer, o si s’inspira i vol anar al gimnàs, sempre ho ha de fer de nit. Ella vol veure el sol, i no la llum dels fanals!

 

Com enyora les tapetes i les claretes de l’estiu, com troba a faltar les jornades de platja, banyant-se i prenent el sol. El que donaria per a que tot l’any fes calor! Llavors, a l’estiu, sí que gaudeix de la seva moto i se sent orgullosa del seu petit tresor…

 

Però bé, estem a l’octubre i queden sis mesos per endavant, de foscor, de nit, i el que més l’angoixa, de l’apatia que l’embriaga durant aquesta època de clima tan fred. I és que es deprimeix ella sola: li costa llevar-se, està més enfadada i irritable (tot li crispa) i es passaria les tardes de diumenge estirada al sofà, tapada amb la manteta i mirant infinitat d’aquelles pel·lícules romanticones que a ella tant li agraden i que als seus amics els hi fan tant de riure…

 

I quin fred! Per més que es tapa (jerseis, jaquetes d’esport…), sempre té fred. Potser s’hauria de plantejar marxar a viure a algun país on sempre fos estiu? Sempre, i amb el mar ben a prop. Que pensaran els del despatx si els hi planteja de fer la sala de reunions en algun “xiringuito” d’algun país tropical?

 

Però com que aquest any li toca posar els peus a terra, de moment, més val que posi fil a l’agulla, i faci front a aquesta “DEPRESSIÓ ESTACIONAL”.

La DEPRESSIÓ ESTACIONAL DE LA TARDOR I L’HIVERN es caracteritza per una sèrie de trastorns psicosomàtics que es produeixen en les persones a mesura que arriba la tardor, i que es manté durant els primers mesos d’hivern, i que acostuma a desaparèixer amb l’arribada del bon temps.

Entre el 4 i el 5% de la població queda afectada per aquest síndrome, tot i que la prevalença augmenta fins a un 10-20% que pateix algun símptoma relacionat amb ell. Es presenta més entre les dones que entre els homes.

Els símptomes més freqüents són: tristesa, falta d’interès per les coses i poques ganes de fer coses, dificultat per dormir o necessitat de dormir massa, problemes per concentrar-se, irritabilitat, mal humor i poc desig de comunicació, falta de gana o gana incontrolada…

Les causes exactes no es coneixen, però es creu que la principal causa d’aquesta depressió de la tardor són els canvis hormonals que es donen a l’organisme com a conseqüència de la disminució de la llum solar característica d’aquesta època. Entre aquests canvis, els més importants són:

–          l’augment de la melatonina: l’augment que es produeix a l’organisme d’aquesta hormona, com a conseqüència de la disminució de la llum sembla ser el responsable de la falta d’interès, de les ganes d’estar sempre dormint i de l’augment de la gana (per la baixada de la temperatura corporal).

–          la disminució de la serotonina: l’augment de la melatonina acompanya a la disminució de la serotonina, que és una hormona molt important en la regulació dels estats d’ànim i dels cicles del son – vigília. Uns bons nivells de serotonina són necessaris per a que l’organisme es trobi equilibrat, i ens trobem de millor humor, més feliços i dormim millor.

–          la disminució de la dopamina: la dopamina és una altra hormona que disminueix amb la menor quantitat de llum solar. La disminució d’aquesta hormona sembla ser la causa més important de la pèrdua d’atenció, la falta de concentració i el desinterès cap a les coses.

El tractament de la depressió estacional pot presentar diverses vies: des de la farmacològica (sempre controlada per un especialista, per tal d’augmentar el nivell de serotonina), a la psicològica, i a la natural.

El més important de tot és ser conscient que, ni ets l’únic que la pateixes, i que, com tot, acabarà passant. Només cal una mica de paciència, una mica de motivació, i moltes ganes de superar-la: inventa coses a fer, no et quedis escarxofat al sofà, i descobreix totes les oportunitats que (tot i que siguin difícils de veure) et poden oferir la tardor i l’hivern.