ALL I WANT FOR CHRSTMAS IS YOU…
En Carlos acaba de preparar la maleta, tot i que aquesta vegada és molt més voluminosa que a l’anterior visita, ja que ha de carregar tots els regals de Nadal que duu per a la seva família.
La seva mare el truca insistent, per saber a quina hora arribarà a casa (sempre serà la seva casa, per molt que deixés Huesca fa dos anys per anar a treballar a Barcelona). Se la nota nerviosa. Ell també està nerviós aquesta vegada, i suposa que ambdós ho estan perquè és el primer cop que l’acompanyarà l’Emma, la seva xicota. La Mercedes, la mare d’en Carlos, té moltes ganes de conèixer-la, però no interroga al seu fill a preguntes, perquè ja sap com li desagrada això.
Tanca la maleta, agafa els paquets i puja al cotxe. Ha quedat amb l’Emma que la passarà a buscar per casa seva a mig matí, per arribar al poble per dinar. Suposa que la mare passarà la tarda d’aquest 24 de desembre a la cuina, com cada any, acabant de fer el be, els “farinosos” i els “empanadicos”. El seu pare es farà l’atabalat, i dirà que encara ha d’enllestir coses al camp, i desapareixerà durant part de la tarda (però tots sabran que ha anat al bar del poble a fer la partida de cartes amb els seus amics). Ell aprofitarà per ensenyar a l’Emma el petit poble on va néixer i on es va criar, on manté encara la major part de les seves amistats, on va aprendre a anar en bici, on corria darrere de les nenes per aixecar faldilles i on va aprendre tantes coses més.
L’Emma baixa carregada; duu una quantitat exagerada de bosses pels dies que s’hi estaran. La coneix i està segur que porta la meitat de l’armari. Des de que decidiren que aquest any aniria a conèixer els pares i germans del Carlos, està taquicàrdica, i és que vol causar-li’s una molt bona impressió.
A 2/4 de dues entren pel carrer principal del poble. Al Carlos se li neguen els ulls (sempre li passa quan torna a casa) i l’Emma ho nota, i li agafa la mà per tranquil·litzar-lo. Veuen l’església a la dreta; la senyora Dolores parlant amb la senyora Paquita; el senyor Jacobo assegut al banc de la plaça, amb una branqueta de fonoll a la boca i el bastó a la mà, com vigilant del poble, a alguns nens corrent darrera d’una pilota… Deixen la plaça endarrere, i enfilen pel carrer de l’esquerra i allà la veu a la porta de casa, dissimulant com si estigués escombrant el carrer (tot i que sap que duu una bona estona esperant-los). Aparquen, obre la porta i baixa. La Mercedes deixa l’escombra repenjada a la paret, i com si d’un anunci de torrons es tractés, s’abracen, i finalment, el tel que li omplia els ulls es converteix en una llàgrima. Li encanta estar entre els seus, li encanta tornar a casa per Nadal.
El Nadal és una època ambivalent: dies feliços per uns, i més tristos per altres. L’anunci del noi que arriba a casa, del calb de la loteria, de la senyora que fa una gran festa a casa seva amb la confiança de l’Ambrosio, de les nines que caminen a pas autòmat cap al portal de Betlem, i fins i tot, la realització de la Marató de TV3 són presagis de que aquestes dates s’acosten, però no a tothom li afecten de la mateixa manera.
Per una banda, la majoria de nosaltres (almenys jo intento fer-ho) la vivim com una època feliç de retrobament i celebració, fent-la servir com a excusa perfecta per allargar dinars amb els teus, brindar amb cava, tenir converses que en altres èpoques no tindries i menjar més torrons i dolços del compte. A la gent li agrada anar a comprar regals, pensant en allò que agradarà als seus familiars i amics, amagant regals per casa, perquè els més petits no els trobin, decorant l’arbre de Nadal, muntant el pessebre i penjant garlandes per llocs insospitats. Organitzem sopars d’empresa i infinitat d’amics invisibles que acabem sabent tothom. I prèviament al sopar de cap d’any, intentem plantejar-nos objectius, la majoria de vegades menys realistes del que desitgem, que intentarem assolir a partir de l’endemà, tenint l’efectivitat de que serà març i encara no haurem mogut un dit per aconseguir-los. Intentem tenir bons pensaments i oblidar per uns moments el dolent que ens ha passat durant l’any i el que ens han pogut fer patir (tot i que no cal passar-se de “perdona – vides”).
D’altra banda, hi ha aquelles persones en que tot l’esmentat fins ara no suposa cap mena de reforçament positiu, sinó tot el contrari: un estrès absolut. Els atabala preparar sopar per quinze, i tenir la casa plena de nens que faran perillar el gerro que els van regalar pel casament, creuen no saber triar els regals adequats i s’angoixen al passejar entre les multituds del Portal de l’Àngel i la fira de Santa Llúcia, odien les llums que il·luminen el carrer i les nadales que sonen durant tot el dia a la plaça del Canaletes, eviten els sopars amb companys de feina i, en definitiva, troben hipòcrites els bons plantejaments pel pròxim any, les postals de bons desitjos i els hi crispa, especialment, que hi hagi gent que s’emocioni tant amb aquestes dates.
Aquestes dates són inevitables, i és completament normal que a la gent li puguin entristir aquests dies, tant obligadament familiars: recorden a aquell que seia al cap de taula, o a aquell que sempre explicava els millors acudits, a aquell que sempre et donava xocolatines per sota la taula, a aquell amb que amb una picada d’ullet ja et feia sentir feliç; i és realment aquest sentiment d’enyorança el que ens fa detestar aquestes festes, i no pas tant les llums, els arbres, les nadales o els ferrero.
¿Per què aquest any, i mai sense oblidar al que ja no hi és (però evitant lamentacions) no intentem gaudir dels que encara hi són, de l’abraçada que ens ofereixen i del començar el nou any amb ells?
ELS MILLORS DESITJOS PEL NOU ANY 2011!!!
Saüc PSICOLOGIA 