Estimat meu, Realment, crec que això no t’ho mereixes, però no puc donar-hi més voltes, i definidament, després de pensar-ho molt, no em queda una altra elecció, i t’haig de deixar. I per què em deixes? et preguntaràs. Sempre has estat tan bo amb mi…, però crec que és el moment de que sigui jo mateixa, de madurar una mica si s’escau, de no dependre de tu en els moments de més inestabilitat emocional, de prendre un nou rumb a la meva vida. I això ho he de fer sola, tota sola. Evidentment, no vull que et culpis, perquè tu no tens cap culpa. Tot és cosa meva, com sempre. Tu m’has fet molt feliç durant aquests anys que ha durat la nostra relació, has estat amb mi en els millors i en els pitjors moments, sempre al meu costat, sense queixar-te i oferint-me el teu consol. Tampoc vull que et pensis que els meus pares o els meus amics han tingut alguna cosa a veure. Ell no m’han pressionat. M’han deixat fer i m’han donat el seu suport en tot moment. Mai han tingut res en contra teu i sempre han respectat la nostra relació. No saps com et trobaré a faltar. Trobaré a faltar la teva integritat. Si fins i tot, quan em vaig fixar en aquell altre, tu vas romandre pacient a que jo tornés al teu costat, perquè sabies que no trobaria el que tu em donaves enlloc més que no fos a prop teu. Si em demanes que continuem sent amics o que tornem a estar junts, amb el cor a la mà, t’hauré de dir que no, tot i que mai podré oblidar els moments especials passats. No m’ho posis més difícil. Sempre recordaré el nostre primer viatge junts, a aquelles platges de l’Empordà; aquells passejos al fer-se de nit, per a que després pogués descansar millor, el teu estar quan estava tan neguitosa, el teu consol quan només tenia ganes de plorar i la teva companyia quan estava tan contenta. Sí, no et puc mentir, sempre estaràs al meu cor, i per això et demano que no t’enfadis amb mi. No et sentis arraconat, però si us plau, no te’n vagis amb ningú més. Necessito saber que només has estat i estaràs amb mi, per sempre més, estimat xumet.
Als adults, per regla general, sembla que ens agradi censurar moltes de les coses que fan els nostres infants o adolescents (bé, en alguns casos, perquè hi ha vegades que els hi donem tanta llibertat que sembla que els hi diguem: va! Vinga! Pots pujar a la meva gepa i saltar si vols, i per cert, fer tot el que vulguis… “però d’això en parlarem un altre dia”). En d’altres casos, per exemple, ens comportem de la manera més contrària possible, i ens disposem a tallar-li’n les ales “per a que no tinguin traumes”, tendint a la sobreprotecció, creient que així sortiran més espavilats. Un exemple ben clar el tenim amb el tema dels bolquers i del xumet. Hi ha mil i una teories sobre això, i està clar: cada un segueix la que més li convé, però de segur que si tots utilitzéssim una mica més el sentit comú, millor ens aniria. Per què els adults tenim la tendència a treure el xumet i els bolquers abans de temps? Què penseu que així els vostres fills creixeran abans, seran més madurs i ja tindran el títol universitari sota la màniga? Amb moltes coses no cal córrer tant, i menys amb l’evolució de la infància. Hem de respectar una mica més el seu ritme de creixement, d’adquisició d’autonomia i d’evolució en general. Els nens, des de que neixen, presenten uns reflexos innats. El de succió és un d’ells, i el presenten com a necessitat vital i bàsica per a obtenir alimentació i per pal•liar els seus neguits. La succió ajuda a prendre la son, ajuda a tranquil•litzar-se i consolar-se. Aquest reflex de succió es presenta durant un temps perllongat (bastant més llarg del que els adults volem esperar (ja que el 80% dels petits succionen – el xumet, el dit o qualsevol objecte no nutritiu – fins els quatre anys). Si reprimim, però, aquest instint, i ens tornem intolerants amb l’infant, podem ocasionar-li una insatisfacció que pot ser perjudicial a llarg termini. Està clar, que obligant (fent que els reis o els angelets se’n duguin el xumet, o simplement, retirant-lo), el nen el deixarà d’utilitzar, però no quedarà palès l’instint de succió. En canvi, si afavorim que cada etapa es visqui plenament, farem que aquesta acabi plenament, cobrint les necessitats corresponents a cada moment, i s’evolucioni cap a altres interessos. En cas contrari, aquestes necessitats no queden satisfetes i es desplacen i més endavant no som capaços de comprendre a quines mancances o falles corresponen. Fa falta que es corri tant per veure créixer al vostre fill? És un infant, caldria que el respectéssim com ens agrada que facin amb nosaltres, oi?
Saüc PSICOLOGIA 