Publicacions

FINS QUE L’AMOR ENS SEPARI

La Soledad és una dona de 30 anys i mare de dos nens. La Irene, de 10 anys i l’Abel de 5. Actualment, viuen en un poblet de la província de Tarragona, al qual acaben d’arribar amb l’ajuda dels Serveis Socials d’aquest poble i del que han viscut fins ara.
La vida de la Soledad ha estat un seguit d’alts i baixos. Va conèixer al José quan tenia 15 anys i es va enamorar perdudament d’ell. A l’inici de la seva relació, tot era com viure en un núvol. Era la primera història d’amor que vivia la Soledad, i el José li oferia tot allò que per ella encara era desconegut. Als 19 anys, la Soledad es va quedar embarassada, i van decidir casar-se, anant a viure la parella a casa dels pares del José. Un any després de que la nena naixés, la Soledad li va suplicar al seu marit traslladar-se de pis, ja que no podia conviure amb una dona que volia manipular la seva vida i no li permetia que eduqués a la seva pròpia filla. Després d’un seguit de discussions, el José va acceptar i es van anar a viure uns carrers més avall de la casa dels seus pares.
El José es passava el dia fora de casa. Treballava en una fàbrica en horari de matí, i a les tardes, en un bar, fins a les 10 de la nit. Un dia, a l’arribar a casa, la Irene estava molt nerviosa i no deixava de plorar. La Soledad l’estava intentant consolar a la seva habitació. El José va anar a l’habitació de la nena, seguint els xiscles. Li va treure a la nena dels braços, deixant-la al bressol, i li clavà una bufetada a la galta esquerra, a l’hora que li cridava que si no sabia fer callar a una nena d’un any no servia per res com a dona. Aquest va ser el primer episodi de la llarga pel•lícula que acabava de començar. A partir d’aquest moment, el bon caràcter del que presumia el José es va anar fent més agre i les bufetades més habituals. A cada bufetada o empenta a terra, s’acompanyava tot un retall de lamentacions i plors per part del José en el qual li demanava perdó a la Soledad per haver-se-li “escapat la mà”. El dolor físic es va acompanyar de dolor emocional i psicològic. La Soledad s’anava fent cada vegada més petita, sense personalitat, valors, ni desitjos propis, amb l’anhel de “el José canviarà, és l’última vegada, m’ho ha promès”, però mai va arribar a canviar.
Al cap de cinc anys d’estar casats, la Soledad es va tornar a quedar embarassada. Pensava, i desitjava, que el nou embaràs, calmaria les aigües, i la relació es tranquil•litzaria. I així va ser durant una temporada. Per fi, el José va tenir aquell nen (mascle) tan desitjat, amb el qual podria bolcar tots els valors com a home. La situació d’estabilitat va durar dos anys i quatre mesos exactament. Després d’una nit en que el José va tenir un sopar amb els companys de la feina i va arribar bastant begut a casa, la Soledad va quedar-se de nou embarassada. La situació econòmica no era gaire òptima, els sous que guanyava el José en les seves feines no permetien quasi bé arribar a final de mes. Tot es va trontollar el dia en que la Soledad va tornar del metge amb la notícia de que esperava una altra nena, i que a aquesta li volia dir Maria, com la seva mare. El José va esclatar en fúria i li “regalà” una pallissa a la Soledad que acabà amb la mort de la nena encara no nascuda. Després d’aquest episodi, se’n van donar un continu de situacions similars, cada vegada més cruentes, agressives, infravalorants i despectives. La Soledad vivia en continu temor al seu cos, amb por de que arribés el vespre i el seu marit entrés per la porta de casa, i que després d’un “hola cariño” arribés una patada i un nou hematoma.
Un dia, en llevar-se i mirar-se al mirall, i gairebé no reconèixer-se a ella mateixa, per la desfiguració que li provocaven els blaus i les crostes, va agafar una maleta, amb les coses imprescindibles per ella i els seus nens i prenent tot el valor que no havia tingut durant els últims deu anys, va tancar la porta de cop d’aquell infern.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE
DEFINICIÓ: acte de violència basat en la pertinència al sexe femení que té o pot tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per la dona (amenaces, pallisses, coacció, privació de la llibertat…). A través d’aquest acte es discrimina, s’ignora i es somet i subordina a la dona en els diferents aspectes de la seva existència, afectant a la seva llibertat, dignitat, seguretat, intimitat i integritat moral i física.
TIPUS DE VIOLÈNCIA:
Física: pot ser percebuda objectivament pels altres, deixant marques externes (mossegades, empentes, patades, cops de puny…), causats amb les mans o algun objecte o arma. És la més visible, el qual facilita la presa de consciència per part de la víctima.
Psicològica: la violència psicològica apareix inevitablement sempre que hi ha un altre tipus de violència (amenaces, insults, humiliacions, despreci cap a la dona… Implica una manipulació en la que inclús, la indiferència o el silenci provoquen en ella un sentiment de culpa i indefensió, incrementant el control i la denominació de l’agressor sobre la víctima, que és l’objectiu últim de la violència de gènere.
EL CICLE DE LA VIOLÈNCIA FÍSICA (Leonor Walker):
PRIMERA FASE: acumulació de tensió, en la que la víctima percep clarament com l’agressor va tornant-se més susceptible, responent amb més agressivitat i trobant els motius de conflicte a cada situació.
SEGONA FASE: esclat de la tensió, en la que la violència finalment explota, donant lloc a l’agressió.
TERCERA FASE: “la lluna de mel”, o penediment, on l’agressor demana perdó a la víctima, li fa regals i tracta de mostrar el seu penediment. Aquesta fase va reduint-se amb el temps, sent cada vegada més breu i arribant a desaparèixer. Aquest cicle, en que a l’agressió li segueix el penediment que manté la il•lusió del canvi, pot ajudar a explicar la continuïtat de la relació per part de la dona en els primers moments.
CONSEQÜÈNCIES PSICOLÒGIQUES PER LA DONA MALTRACTADA
Síndrome de la dona maltractada (Walker i Dulton): adaptació a la situació aversiva caracteritzada per l’augment de l’habilitat de la persona per afrontar els estímuls adversos i minimitzar el dolor, a més de presentar distorsions cognitives, com la minimització, la negació o dissociació, per la forma de veure’s a elles mateixes, als altres i al món. Aquests símptomes s’acompanyen d’una baixa autoestima, sentiment de culpa, dificultats en les relacions socials, ansietat i depressió.
TRACTAMENT
En moltes ocasions és necessari que la dona passi per un període de reflexió i de, potser, diferents intents de sortir d’aquesta relació violenta, fins que prengui la decisió definitiva. A partir de llavors, el recolzament psicològic se centrarà en varis aspectes, valorant primer les necessitats i demandes individuals de cada pacient.

QUAN LES PARETS NO NOMÉS SÓN DE POLIEXPAN (segona part)
ELS OBJECTIUS PER L’ANY NOU

Cada 31 de desembre, abans de prendre el raïm que indicarà l’inici del nou any, som molts els que anem pensant en els nous propòsits que ens plantegem per l’any que ha de començar.
Aquests propòsits, que normalment acaben sent parets, es comencen amb il•lusió i motivació, però malauradament, acostumen a dur-se a terme només durant uns dies, algunes setmanes, o potser un o dos mesos, si som més tenassos.
Molts es prometen deixar de fumar, començar la dieta, prendre’s les coses millor, cuidar-se una mica més, tenir més paciència amb la parella…

Situació 1
A partir del dia 1, deixo de fumar. Estàs celebrant el cap d’any amb els teus amics. Heu fet un sopar a casa d’un de la colla, a base de rissotto, costelles de xai, torrons, cafè, vi i cava. Després de prendre el raïm, anireu a una festa organitzada al poble, on trobareu als joves, i no tan joves, amb qui passareu les primeres hores de l’any. Després de diferents intents, tu et promets que aquest any sí, deixaràs de fumar, tot i que potser serà millor deixar-ho pel dia dos, ja que segur que a la festa, tothom fumarà i se’t farà difícil resistir-te.
Arriba el dia dos, i vas a treballar. A l’hora d’esmorzar, els teus companys fumadors surten al carrer a fer la cigarreta de mig matí. Tu vences la temptació, tot i que donaries cos i ànima per sortir amb ells. A més, la conversa dels de fora segur que és més interessant que dels que es queden a dins, que només parlen de cotxets i de canviar bolquers. El dia es fa llarg i dur, tens reunions interminables amb clients i proveïdors, a les quals tampoc estàs gaire atent perquè només penses en com et relaxaria una cigarreta… Per fer-ho més complicat, aquesta nit quedes a sopar amb l’Enric, que feia dies que no veies. L’Enric és un fumador empedernit. Com tu fins ahir. Suportes bastant bé el sopar, i arriba l’hora del cafè. I si encenguessis una cigarreta? Per una tampoc passaria res… a més, aquesta ansietat que tens, tampoc no ha de ser gaire bona… millor estar tranquil, i per un… no vol dir que hagis recaigut, no?
La paret es comença a construir.

Situació 2
Com els últims dos darrers anys, creus que ara que comença un nou any, seria el moment ideal per tornar a iniciar aquella dieta que et farà perdre aquells quilets que et sobren i a posar ferma aquella carn que t’ha començat a penjar. Les altres vegades que ho has intentat, has tirat la tovallola, perquè els del teu voltant no t’han ajudat gens: sempre t’oferien un bombó quan no tocava, o qualsevol altre tipus de dolç en un moment inadequat. I és que … la xocolata sempre ha estat la teva perdició. T’ajuda a relaxar-te en els moments d’estrés i et fa sentir millor. Però aquesta vegada, no. Estàs decidida. Començaràs l’estimada dieta i inclús començaràs a anar al gimnàs. Potser tres vegades a la setmana i tot.
El primer dia et lleves animada, i et disposes a esmorzar: cafè i fruita. Et cau bé al cos, i vas decidida a la feina. Arriba l’hora de dinar, i al menjador de l’oficina, tothom obre les seves carmanyoles amb arròs, pollastre, macarrons… Et fan una enveja… Tu tens verdura i tall a la planxa. Et sap a tan poc… Penses que encara queda el sopar, i que, il•lusòriament, potser serà millor. Però no és or tot el que brilla. Després del sopar tens molta gana, i creus que amb l’estomac buit no deu ser gens bo anar a dormir. Intentes fer fora els pensaments de croissants volant i llesques amb crema de cacau i te’n vas al llit, però només fas voltes i voltes. Què és més important, no dormir pels pensaments intrusius que no pots controlar? (demà tindràs bosses als ulls, que no t’afavoreixen gens i tothom et dirà que fas mala cara) o menjar una mica, i dormir de gust. L’avaluació és clara: et lleves i et prepares la desitjada llesca de pa, i a qui no li agradin els teus quilets, que no miri.

Sempre està bé plantejar-te objectius a la vida. De fet, sense ells, el nostre dia a dia no tindria cap mena d’orientació. Sempre fem alguna cosa, per alguna raó concreta, per arribar a aconseguir allò que volem, allò que ens plantegem, i normalment, ens escarrassem amb totes les nostres forces per assolir-lo.
Però no cal que comenci l’any per plantejar-nos allò que potser volem fer durant tot l’any. Qualsevol dia és igual de bo per aconseguir allò que volem.
El més important, però, és el fet de plantejar-nos coses realistes i a curt termini. No som ni superhomes ni superdones, i segurament, més d’una vegada trobarem parets i fracassarem en l’intent, però això no significa que ho haguem de deixar estar. De fet, si ho deixem estar i tirem la tovallola, mai sabrem si algun dia ho haguéssim aconseguit i com ens haguéssim sentit de satisfets d’haver-ho aconseguit.