TDAH vs FALTA DE LÍMITS

La Carme apareix a la consulta psicològica remetent que “està farta de la seva filla Laia”. Diu que ja no pot més amb ella, que li treu de les seves caselles i que considera que ha perdut en el paper de fer de mare, que ja no pot controlar ni la situació, ni a la nena, ni a ella mateixa.
La Laia ha estat des de petitona una nena molt moguda, amb un temperament fort i amb ganes de dir “no” a tot el que se li ofereix.
Comenta la Carme que ja no s’atreveix a dur-la ni a comprar al supermercat, ni a dinar a casa dels seus amics, ni a qualsevol altre situació social, perquè li fan passar una tremenda vergonya, les seves grans rebequeries i el seu continu “no saber estar”.
La Carme explota a plorar, mentre busca una solució a la situació estressant que està vivint i que l’angoixa de sobremanera. Diu que ha llegit alguna cosa a internet sobre la hiperactivitat, i que algunes amistats li han dit que la seva filla podria tenir aquest trastorn.
A la segona sessió, en la que ve la Laia, aquesta mostra gran interès per la caseta de nines que hi ha al racó de la saleta, i demana de jugar amb ella, amb la que passa gran estona, movent els personatges i donant-li’s un discurs força coherent per la seva edat. La nena passa el temps de manera tranquil•la i molt entusiasmada. Quan la Carme la ve a buscar, la conducta de la Laia canvia, i es mostra desafiant davant de la seva mare, arrogant i dèspota. “No, no vull anar ara a casa els avis”; “no, no et vull donar un petó”; “que no, mare, que jo vull anar a comprar xuxes!!!” (mentre crida i tira una de les joguines a terra amb força).
Després d’uns dies de consultes, apareix la Carme de nou, pensant-se rebre un informe on s’etiqueti a la seva filla amb algun d’aquells noms estranys que posen els psicòlegs als símptomes dels nens. Per la seva sorpresa, però, la psicòloga li comenta que el que li cal a la Laia, tan sols, és una estructura de pautes i instaurar-li alguns límits. Aquesta afirmació no li acaba d’agradar a la Carme, sentint que la culpen a ella de la conducta i el mal comportament de la seva filla.
Però no, no és ella la culpable. Simplement, els nens necessiten uns límits i una orientació per a la seva conducta, han de saber fins on poden arribar, i a partir d’on no es pot passar. El no deixar clar aquests límits fa córrer el risc d’un comportament força desestructurat, en el que els nens es creuen amos i senyors d’ells i de tot i tothom que els envolta.

Els pares s’haurien de preocupar més d’un fill extremadament tranquil que no pas d’un nen més mogut. A tots els nens els agrada córrer, jugar, deixar les seves marques per tot arreu, embrutar-se… El problema sorgeix quan aquestes conductes arriben a un extrem força elevat.

El TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) és un trastorn caracteritzat bàsicament per tres símptomes: dèficit d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat, podent-se donar de manera aïllada o de manera combinada. El nen que presenta el tipus hiperactiu – impulsiu ha de presentar sis de les següents característiques:
– dificultat per romandre assegut
– inquietud, en mans o peus
– córrer sense rumb, sense destí
– dificultat per realitzar una activitat quieta i en silenci
– parla massa
– respon les preguntes abans que li facin
– actua com si tingués un motoret
– té dificultat per esperar el seu torn
– interromp les converses i s’hi fica en elles
Aquests símptomes han de ser constant i no limitar-se només a una situació en concret, a més de dificultar el dia a dia del nen.

La clau més important, però, és saber identificar si el comportament del nen mogut realment és fruit del TDAH o, anant una mica més enllà, és un problema que pot sorgir de les pautes educatives de casa.

El fet que la hiperactivitat s’hagi popularitzat tant representa un gran perill. Dir que un nen és hiperactiu pot servir d’excusa per no qüestionar la manera d’educar a un fill.
Un nen necessita pautes i límits en la seva vida quotidiana. Necessita saber què ha de fer en cada moment, i el ritme frenètic que portem en la actualitat dificulta aquesta premisa. Una rutina diària amb diferents activitats: anar a l’escola, les activitats extraescolars (una de diferent cada dia), arribar tard a casa i encara haver de fer els deures, els pares que arriben tard de treballar, cansats i amb poques ganes de, a sobre, dedicar-se als exàmens que han de preparar els seus fills, fer el sopar, preparar les coses per l’endemà…
Davant d’aquestes situacions, moltes vegades, es va trampejant el dia a dia com es pot, sense parar-se a pensar si realment és el millor pels seus fills i despreocupant-se una mica de la imposició de límits, i preocupant-se més per a que el nen aprengui anglès, futbol, violí i, si encara li queden forces, també vagi a natació.
És natural que tant els pares com els fills, davant d’aquesta rutina, estiguin esgotats i tinguin poca paciència, i es relacionin a base de crits i imposicions sense qüestió, o ben al contrari, deixant fer, amb poques ganes d’apurar les seves últimes dosis d’energia en els petits conflictes que poden provocar els fills.
La falta de límits imposats pels pares acostuma a ser l’ambient perfecte per a criar nens que no paren, que no saben estar assentats, que parlen massa, cridant i en moments inoportuns.
La rutina ajuda al nen a organitzar-se, i els límits l’ajuden a no sentir-se confús davant dels reptes de la seva vida.
El fet de donar als nens una rutina estructurada és una qüestió que tots els pares s’han de plantejar, potser abans de voler que els seu fill sigui un “crack” dels esports, les llengües o la música.
Els nens són els reis de la casa, però hem d’evitar que siguin els dictadors tirans de la seva vida i de la dels seus pares.