Si us parlés de la paraula LÍMITS, segurament, el primer que us vindria al cap seria la imatge d’un adult, possiblement amb el dit índex aixecat, i dirigint-se a un infant, dient-li que no faci determinada cosa.
POSAR LÍMITS, FRENAR, DIR QUE “NO”… són maneres d’actuar amb l’objectiu de parar una conducta que no està bé o que no ens agrada.
De petits, els LÍMITS es posen per regular conductes (tot i que no cal fer-ho amb el dit índex aixecat), per ajudar a l’autocontrol i reconduir algunes situacions que a l’infant li costa gestionar. De petits, no saben en molts casos el que poden i el que no poden fer, el que està bé i el que no… i és l’adult el que ha d’ajudar a l’infant a reconèixer-ho, mitjançant l’acompanyament i els límits. Això és natural, és part de l’etapa evolutiva i és necessària la figura adulta (amb sentit comú i coherent).
Quan els nens es van fent més grans, aquestes situacions canvien i, possiblement, es redueixen. I tot i que l’adult ha d’acompanyar durant molts anys (moltes vegades des de la distància), l’infant es va fent adolescent i cada cop necessita menys que li diguin “no”.
De fet, a mida que ens fem més grans, ens costa més tolerar el “no” de les persones. Si de petits costa i genera frustració que els pares no et deixin fer allò que vols fer… a l’adolescència, aquest malestar es multiplica perquè s’hi afegeix el buscar autonomia i reafirmació personal, i els pares es converteixen en els que “no ens deixen fer/ser allò que volem”. Ens enfadem amb aquella persona que ens diu que no.
Però que passa quan ens trobem en la direcció contrària??? Que som nosaltres els que hem de dir que no??? A una persona, a un company de feina, a un amic, a una parella…
Pot passar, que ja des de infants, no estiguem acostumats a ser escoltats i a dir amb el que estem d’acord… (acostuma a passar en entorns familiars més intransigents, on els límits no són límits, sinó que són “coaccions de llibertat” o màxima autoritat). Si hem crescut en un entorn on no hem pogut parlar, on la comunicació era unidireccional, on la nostra opinió no era important…, pensarem que la nostra postura no cal ser tinguda en compte i ens podem convertir en persones complaents (i sense fer el que ens ve de gust).
ARA ET PLANTEJO…
Com actues quan un amic et proposa un pla que no et ve de gust fer? Com respons quan et serveixen un plat que no m’agrada gens? Ets capaç de dir que no et ve de gust? Acabes anant al pla que no et fa o menjant allò que no t’agrada? Què fas quan una persona et tracta una mica malament i la seva actitud et deixa descol·locat???
I el millor??? Per què ens passa això? Per què a vegades no som capaços de donar la nostra opinió o de posar límits?
Doncs pot ser per diferents raons. Anem a veure-les!
- Podem tenir por a que s’enfadin amb nosaltres o a que pensin malament de nosaltres
- Perquè donem molta importància a l’opinió dels altres sobre nosaltres
- Al llarg de la nostra història vital ens han acostumat a complaure i a que s’ha de fer tot el que ens manen
- Perquè pensem que l’acceptació passa per ser complaents
- Perquè pensem que la nostra opinió no és important
- Perquè pensem que si diem que no, estarem exclosos
- Perquè volem agradar
PERÒ… POSAR LÍMITS A LES PERSONES ÉS MOLT IMPORTANT, I ÉS MÉS, ÉS UN DRET QUE TENS! I MOLT SALUDABLE!
I per què és tan important?
- Doncs perquè millora la nostra autoestima i seguretat en tu mateix
- Potencia el teu autoconcepte de persona vàlida de tenir en compte
- Millora les relacions, establint un vincle segur i de confiança
- Les relacions que mantenim són més naturals (no hem d’estar tota l’estona pensant en el què dir o com dir-ho, per no molestar a l’altre…)
- Ens ensenya a tenir respecte pels altres i a que ens respectin
ARA BÉ, COM FER-HO?
Només hi ha una manera de fer-ho de manera efectiva, i és utilitzant l’ASSERTIVITAT. L’ASSERTIVITAT consisteix en dir el que penses i el que sents, sense ofendre l’altre.
T’HAS PLANTEJAT MAI COM PODRIES CANVIAR ALGUNES DE LES SITUACIONS QUE VIUS EN EL DIA A DIA, SI LES GESTIONESSIS DE MANERA ASSERTIVA O COM MILLORARIA LA TEVA VIDA???
DIR “NO” ÉS MOLT SALUDABLE!
Saüc PSICOLOGIA 